Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Fumar pot matar

Montse Banegas. Una dona incòmoda. Proa. Barcelona: 2008. Pàgines: 238. Preu: 17 euros.

Tenia dos motius poc forts per llegir aquesta novel·la. El primer era la ressenya desganada que li va fer el crític únic, que acabava amb una frase entre la carícia i l’amenaça: «Prometedor comienzo»; el segon, la presència de l’autora en un programa de televisió on amb prou feines va obrir la boca, i el fet que semblés una dona molt normal, almenys comparada amb l’escriptora que seia al seu costat. Els motius només eren prou forts per fer-me mirar les 25 pàgines de La dona incòmoda que l’editorial ha penjat com a mostra a Internet (en realitat són 15 perquè el text comença a la pàgina 11), i van ser aquestes pàgines que em van fer decidir a gastar 17 euros i llegir aquest llibre.

Una dona incòmoda té sobretot un personatge, la Mònica, i tot el que passa a la novel·la ho veiem des del seus ulls i explicat amb les seves paraules. En una novel·la plantejada així, la suspensió de la incredulitat depèn no només de la construcció dels personatges i de la trama, sinó sobretot del fet que la veu de la narradora-protagonista no desafini. La sorpresa és que la veu continua afinada després de la pàgina 25 i que s’hi manté sense decaure fins al final del llibre.

Per més que digui la contracoberta –redactada per algun enemic de la lectura–, no es tracta d’una «novel·la d’iniciació». No veig que la Mònica s’iniciï en res (ni tan sols va a cap reunió de tupperware). A menys que per iniciació s’entengui créixer, estudiar i intentar buscar-se una col·locació –cosa força diferent de buscar feina–. I això és el que fa la Mònica. Això i fumar i enganxar-se a altres substàncies addictives, amb les quals, encara que de tant en tant hi pren mal, ja vigila de no prendre-n’hi gaire. Aquest aspecte se subratlla de dues maneres: dramàtica i còmica; per una part, el seu cas és molt menys greu que el de la Clara, l’amiga que se suïcida; per una altra, l’addicció més duradora que té la Mònica, a part del tabac, és a uns remeis homeopàtics (o sigui a l’aigua amb sucre). Exteriorment procura fer veure, amb èxit, que és força normal. Si de petita per tothom era la filla de la mestra de matemàtiques del poble, una nena educada i que treia bones notes, amb alguna raresa perdonable, de jove es converteix en una estudiant d’història (becària i després doctora) envejada, guapa, eficacíssima i amb iniciativa. Això últim pot semblar insòlit o fins i tot inversemblant en segons quines facultats universitàries catalanes; que Benegas aconsegueixi fer-ho creïble sense que se li noti l’esforç és una prova suficient dels seus dots d’escriptora.

Ja que no és una novel·la d’iniciació, pel que he dit en el paràgraf anterior es podria sospitar que és una novel·la de formació o, pitjor encara, que és un llibre autobiogràfic on l’autora aprofita per explicar-nos quatre batalletes de quan era una criatura i vivia al poble i per passar comptes amb alguna gent que va conèixer quan estudiava a la universitat. Qualsevol lector no ingenu, i evidentment sense necessitat de conèixer l’autora –servidor de vostès, per exemple–, s’adona que en aquest llibre no hi ha res d’això.

La Mònica només és suportable perquè no és real, i per l’enginy i l’humor que fa servir quan parla amb «nosaltres», els lectors, i que per estalviar-se disgustos es guarda de fer servir amb la gent que l’envolta. Si no fos de ficció, seria una d’aquelles persones que justifiquen plenament que la paraula intel·lectual sigui un insult. Però no és real, i és a partir d’aquest simple fet que és possible la diversió.

Quan la Mònica surt del seu món de lectures i s’adona, per exemple, de la transformació de Barcelona, no està per romanços («Eren els anys noranta i Barcelona estava en plena ebullició, que és el pas immediatament anterior a l’evaporació», p. 93), i si s’expressa amb el que són ja llocs comuns de l’opinologia catalana ho fa sense el ploramiquisme habitual («Barcelona començava a estar massa plena de gent. Un diumenge vaig anar a fer el vermut al Poblesec i els cambrers eren nous, tots anaven de negre i duien ulleres i només parlaven espanyol o anglès; i a més, no vaig trobar lloc per seure», p. 131); va tan per feina que unes vacances que podien ser desastroses queden resumides en quatre línies exactes (p. 136):

«Vaig passar quasi un mes a Holanda, fumant porros, caient de la bicicleta, arrencant tulipes, dormint en tendes de campanya i passejant pel barri dels llums vermells. No va ser tan greu.»

Si els personatges secundaris no estan més ben dibuixats és perquè per la Mònica sovint no són més que ninots, i als ninots és gairebé inevitable tractar-los amb crueltat. Així, la Joana, una becària companya de departament mereix aquestes paraules (p. 177):

«Com vaig poder deduir amb el temps, en Rius [el catedràtic] la va acceptar com a becària enlluernat per la seva cabellera rossa i el costum de posar-se faldilles curtes, més que no pas pel seu expedient i les seves capacitats. Però, és clar, tots dos eren poc conscients de l’evanescència d’aquests enlluernaments. Perquè, o bé tens molta sort amb la teva queratina i força de voluntat per anar a córrer cada matí, o [bé] acabes com ho va fer la Joana, amb arrels negres als cabells i uns antiestètics clotets de cel·lulitis a les cuixes i fent de noia dels encàrrecs. Des del punt de vista intel·lectual, el seu aspecte no era gaire millor. La recerca de la Joana, sobre la indústria dels filats i la mà d’obra femenina al XIX, amb prou feines tenia cos teòric [...]. La Joana, sempre atabalada, sempre carregada d’agendes i fent gestions era de facto com una secretària del professor, a la qual permetia fer alguna classe i alguna investigació trivial.»

La crueltat hi és i, de passada i com qui no vol la cosa, també hi ha descripció. Fa l’efecte que si no n’hi ha més no és per incapacitat de l’autora sinó perquè la protagonista que s’ha empescat està més interessada en l’autocontemplació que en l’observació.

Només cal retreure que, com sol passar, l’editor no hagi volgut fer la seva feina  (a més a més d’algun error gramatical, sobren la línia «…Les tisores» de la p. 103 i alguns efectismes de l’última part). Al marge, doncs, de detalls menors, aquesta és una novel·la llegible i divertida.

Carles Miró

Julià Guillamon. «Libros, litio y cigarrillos». Suplement Culturas de La Vanguardia (24.12.08)

4 comentarios

Archivado bajo General