Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

«A far l’amore comincia tu»

Joan Ferran. Maleïda crosta. Traducció de Margarida Trias. Columna, l’Arquer. Barcelona: 2009. Pàgines: 208. Preu: 20 euros.

En un sentit molt lax de la paraula novel·la, aquest llibre és una novel·la. Hi ha uns personatges, o uns noms de personatges, i figura, si no ens hi fixem gaire, que hi passa alguna cosa. I és prou llarg: la part diguem-ne novel·lesca ocupa 190 pàgines; després n’hi ha 18 més d’una altra cosa que ja explicaré. Però no m’interessa el sentit lax. Aquest llibre només podia ser una novel·la, i en un sentit precís a més no poder.

Vagin a la biblioteca del seu barri per més explicacions. Si és com les que jo he freqüentat, en l’apartat N (de novel·la, narrativa o no-sé-què posar-hi) hi trobaran llibres d’articles (d’articles que no pretenen ser de ficció), dietaris (dels que no volen ser novel·les) o assajos (dels que són assajos i prou); al costat de Madame Bovary i El noi del pijama de ratlles hi ha una mica de tot. Quan jo era una criatura una vegada vaig demanar a la bibliotecària: «Aquest llibre, ¿què hi fa aquí?» La resposta va ser: «És que hi ha gent que només mira els prestatges de novel·la…» «Ja, ¿i què?» (Tinguin en compte que jo era molt jove.) «Res, que els posem aquí i així els llibres corren més.» Qui no corre vola. Amb els llibres també passa. Entesos.

El sentit de la paraula és, doncs, del tot precís: novel·la és un llibre d’aquells que encara algú fulleja; els altres llibres són els que tothom evita. Com és natural, que el sentit de la paraula sigui precís no impedeix que sigui poca-solta. Els llibres de cuina tenen més fullejadors que les novel·les, però també tenen la pega que no en pots escriure cap si la teva ignorància és universal; almenys s’ha de saber cuinar i, secundàriament, escriure. En canvi, una novel·la… Qui no n’ha escrit mai cap potser no sap ben bé com es fa, però el principi bàsic no l’ignora ningú: el que no saps t’ho inventes. I un art que es pot resumir en set paraules no deu pas ser tan difícil. De fet, molts polítics i/o tertulians l’han practicat abans de trobar altres maneres de guanyar-se la vida.

I així s’ha escrit Maleïda crosta, amb una beneita inconsciència del que és escriure una novel·la, pensant que, total, com que és una novel·la, per més que es parli de política, no caldrà matar-s’hi gaire descrivint ni argumentant res. Es tracta de fer-ho entretingut, amb una punta de suposada provocació i servint ben mastegades les quatre idees (la xifra és exagerada) que, pel que es veu, ocupen tota la capacitat neuronal de Joan Ferran.

Per anar enfilant aquestes idees (ara veig que el plural també és una exageració), Ferran s’inventa una llicenciada en Ciències Polítiques, de nom Iolanda, que, per dir-ho en les paraules que ella mateixa fa servir (p. 12), ha de fer «un treball de recerca que s’ha de centrar en els mecanismes de negociació i pacte que tenen lloc en l’activitat parlamentària». Per això parla amb diversos portaveus del Parlament català. N’hi ha que amb el nom ja paguen: el del PP es diu David Punera; el de CiU, Oriol Puigdueta. La broma dels noms s’allarga relativament, perquè d’altres polítics que surten en el llibre –però molt menys– conserven el seu nom real. Per exemple, Montserrat Nebrera, de qui se’ns diu una cosa que ja sabíem, però col·locada en un context que vostès decidiran la importància que té en el debat polític català (p. 97):

«La que havia estat la musa de Josep Piqué no era una sex-symbol, però la seva figura seca i nerviüda despertava els instints troglodítics de més d’un dels seus adversaris. La Nebrera era un filó en tots els terrenys i, si hem de ser francs, més d’un fingia trobades casuals amb ella. Els galantejadors ho tenien malament. Ningú no s’ho muntava amb ella, perquè la il·lustre dama no es cansava de repetir:

–Jo, de petita, volia ser santa.»

Un cop tranquil·litzats sobre aquest punt, ens hem d’intranquil·litzar novament, perquè la protagonista del llibre s’enamora d’un portaveu del PSC, aquest li ofereix una feina i assistim a tot reflexions de la pobra noia (o més exactament: escrúpols de consciència) i a unes quantes discussions. I vet aquí el que té el llibre de pretesament assagístic: la Iolanda va llegint llibres, rumia, dubta, s’empipa i discuteix; de tant en tant es recorda del deu pare, que per alguna cosa es diu Joan, «un vell lluitador del passat que s’havia convertit en un possibilista», que «[v]otava les esquerres moderades, defensava la Constitució Europea i l’Estatut de Catalunya, però, alhora, mostrava una notable simpatia pels moviments populistes que florien a Llatinoamèrica», és a dir que «[d]efensava les accions d’Hugo Chávez i Evo Morales», etcètera. (p. 121-22) Ja se sap que els fills, com més passa, més s’assemblen als pares, i la Iolanda no se n’escapa. És una experiència corrent i que pot servir per escriure grans novel·les. En aquest cas no serveix ni per fer-nos passar l’estona.

Sobre el tema fonamentalíssim, el que dóna títol al llibre i que fa un any va donar una certa rellevància mediàtica a Joan Ferran, s’ha de reconèixer que l’esforç d’elaboració és notable. Comparem, per exemple, les declaracions de Joan Ferran en aquesta entrevista (publicada el 04.12.2007) amb el que llegim a les pàgines 62-3 de Maleïda crosta i que cito:

«En Joan sostenia que el conegut locutor [Antoni Bassas] cada matí deixava anar un sermó, que editorialitzava i llançava intencionadament les seves opinions per les ones amb l’excusa de servir la informació, però que, en el fons, adoctrinava subtilment. El pare de la Iolanda sostenia la tesi segons la qual, en els mitjans de comunicació públics de la Generalitat, persistia una inèrcia del passat, una “crosta” en la qüestió conceptual i en els mecanismes de funcionament. Una forma de fer i de dir sedimentada al llarg de dues dècades de govern pujolista. La seva no era una crítica a la feina dels professionals, sinó a la desídia, o a la covardia del govern tripartit i dels seus nous gestors a l’hora d’enfrontar-se amb unes formes de funcionament periclitades. El fons esquerranós i contracultural del pare de la Iolanda el duia a denunciar la cosmovisió nacionalista, el llenguatge, els continguts i els conceptes utilitzats per la radiotelevisió pública del país. El mapa del temps fragmentat i en vertical, els eufemismes i les el·lipsis per referir-se a Espanya, l’ús desproporcionat del terme Estat, etcètera.»

Exactament: etcètera. Es veu que aquí es on l’autor es va cansar de copiar. Ferran diu el mateix que va dir fa un any, amb la diferència que ara diu clarament Antoni Bassas i llavors només deia: «quan un director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera hora del matí…». Sí, realment per fer aquesta extraordinària revelació calia escriure una novel·la. El dia que el senyor Ferran vulgui demanar un taxi escriurà una trilogia.

La novel·la s’acaba a la pàgina 190. Les 18 pàgines que vénen després són una llista de noms propis de persones reals que apareixen, sovint una sola vegada, en el llibre. De cadascun se’n diu alguna cosa que val la pena llegir, encara que de vegades es limiti a una línia de text. És una iniciativa molt d’agrair i que espero que tots els llibres futurs (sobretot els tan ben maquetats) imitaran. Els lectors no podem estar per tot i necessitem que algú ens aclareixi (p. 197) que Harrison Ford és un «actor que encarna Indiana Jones a la pantalla» o que Sant Joan de la Creu (p. 206) era un «poeta i religiós espanyol». Aquestes dades, indispensables per la correcta lectura del llibre, no hauríem sigut mai capaços de descobrir-les tot sols. Cal lamentar, però, que la llista es limiti als noms propis, perquè quan, per exemple, en l’entrada dedicada a Tolstoi (p. 207) llegim que era un «defensor de l’esperanto», com que no sabem si l’esperanto és un gènere musical o una espècie animal amenaçada d’extinció, quedem sumits en una gran desconcert.

Carles Miró

11 comentarios

Archivado bajo General

Etiquetas: Joan Ferran