El canelobre
Anna Carreras. Tot serà blanc. Lleonard Muntaner. Palma: 2008. Pàgines 133. Preu: 13 euros.
No és cap secret que alguns dels pitjors prosistes catalans actuals són poetes. Però qualsevol poeta sap que si vol cobrar una mica pels seus llibres, li convé passar-se a la prosa declarada. Hem de valorar el seu esforç. De fet, la majoria de poetes que fan aquest pas ja escrivien en prosa abans d’intentar escriure contes o novel·les, només que era aquella forma de prosa que practica la gent mandrosa, que no tenen forces per acabar cap línia i abans d’arribar al final premen enter –i també és cert que, de vegades, alguna línia resultava que era un vers, per aquelles casualitats que no sempre es poden evitar–. En aquestes circumstàncies, passar a la prosa comporta un augment de la productivitat teclejadora, i qualsevol augment de la productivitat en un país en crisi mereix ser celebrada.
Anna Carreras no ha seguit ben bé aquest camí. Almenys no em consta que hagi fet els versos o pseudoversos habituals. A la solapa de la seva última novel·la confessa la seva «amistat» amb uns quants poetes de renom i es declara autora d’uns «estudis crítics sobre la literatura i l’art dels anys setanta i vuitanta», encara que entenc que es tracta d’una feina critica sui generis perquè d’un dels llibres que aquí consten com a «estudis crítics» (El cervell i les venes), una solapa anterior en deia «llibre d’aforismes». No conec aquests treballs i no puc parlar-ne. Potser indiquen alguna cosa sobre el seu caràcter uns articles de la mateixa autora, i suposo que d’un gènere semblant, publicats en revistes virtuals (per exemple: aquest, aquest i aquest), que trobo pretensiosos, obscurs i d’una vacuïtat difícil de superar. Vistes aquestes mostres, sospito que la labor crítica de Carreras es pot comparar a la pitjor poesia-enter que es va produint. Però em limitaré a parlar les seves novel·les.
Camisa de foc, publicada al gener del 2008, és una novel·la escrita amb una prosa laberíntica que vol reflectir les giragonses d’un pensament obsessiu; la narradora-protagonista és una dement. És un llibre que no té res a veure amb les novel·les que semblen extensions de Ventdelplà i, com és lògic, va tenir una bona acollida crítica per la inevitable tirada apocalíptica que obliga a deixar bé qualsevol cosa que sigui prou minoritària i espessa. Però no cal ser gaire sagaç per adonar-se que el llibre promet el que no dóna. S’ha d’estar molt distret per no veure que tot just començada la novel·la, i referint-se òbviament a les pàgines que seguiran, apareixen frases com aquestes:
«Em poso a llegir i em sorprenc quan m’adono que es tracta d’una extensa carta d’amor, molt diferent del que he vist fins ara. Les paraules flueixen lliures, plenes de literatura i de sentiments que s’hi imbriquen, l’atmosfera creada és pura i romàntica, un deliri amorós poètic farcit de codis interns i d’escriptures microscòpiques [...]. Em dic que sóc davant d’una carta que recorda el Werther de Goethe, pel que té d’extrem [...]. La carta vessa llenguatge amorós, transparència, circulació, lluny de tòpics i d’imatges amanides. [...] He de confessar que em vaig emocionant per moments. L’autora de la carta em sedueix, em sorprèn, m’encanta, eclipsa tot model.»
Es podria pensar que aquest text és una paròdia. La pega és que no hi ha res, en el context en què apareix, que ho indiqui. L’autora escriu coses com aquesta amb una serietat total. Es pensa que és Goethe, com a mínim i per començar, i ho proclama sense gens de vergonya. En vista d’això, hi ha hagut qui ha dit –i tampoc hi ha indicis que fes broma– que «la aparición de Anna Carreras en el panorama literario catalán es un bombazo». Si del que es tracta és d’arrasar el que queda de la literatura catalana pel procediment d’elogiar els més llibres més demencials que es publiquen en aquesta llengua, de bombazos fa anys que ens en cauen a sobre.
En el cas de Tot serà blanc, per més que costi d’imaginar, les coses empitjoren. M’imagino que si encara hi ha lectors que es donen vergonya de llegir Danielle Steel directament i que en volen un succedani amb moltes pretensions artístiques, aquest és un llibre per ells. Carreras, com que evita muntar un argument i construir uns personatges i tot ho confia en l’elaboració verbal, figura que ha escrit una obra literària. Però resulta que l’estil és inflat i sense cohesió, i que no es basa en res més en les ganes, que la seva autora no para de proclamar, d’escriure una gran obra, o sigui una obra original. Novament des del principi, Carreras no enganya (pp. 13-4):
«La temptació de la humanitat de romandre aferrada als vells costums sempre és titànica. L’amor, alterat per unes hormones que es desperten amb la primera xafogor, es generava a l’aire com un tumor cerebral en plena metàstasi; la literatura que es venia a les llibreries no era capaç de fugir de la banalitat i de l’ancoratge en pàgines i pàgines de tòpics que s’atropellaven els uns als altres [...]»
Crec que és lícit «traduir» el text. Un cop net del vocabulari i les metàfores que l’autora és incapaç de controlar, podria quedar així: «Als humans ens costa molt canviar de costums. La calor desperta el desig sexual. A les llibreries només hi ha llibres banals.» Carreras ha necessitat 68 paraules per expressar dues idees justament banals i una de falsa que no lliguen en absolut si no és per la seva voluntat d’ajuntar-les peti qui peti. L’operació de «traducció» es podria anar fent al llarg de tot el llibre –la fem implícitament quan el llegim, i per això aquesta lectura és esgotadora–, i llavors ens trobaríem a la pàgina 17 demanant-nos com ens hem de prendre una frase com aquesta: «[s]empre havia pensat que tothom és parcialment [sic] foll amb certes [sic] zones de lucidesa». ¿És un lapsus i en realitat volia dir que tothom és totalment –bé, majoritàriament– boig amb certes estones de sensatesa? ¿O volia dir tot el contrari, que som majoritàriament sensats amb estones de bogeria? ¿O de debò vol dir el que diu, una cosa tan suada com ara que tothom té alguna cosa de boig i alguna cosa de sensat i que vés a saber?
Quan un personatge, Annieke, pateix pel que li ha passat a un altre, Magritte, de qui fa dies que no en sap res, el narrador ens ho fa saber d’una manera que combina sense traça l’ampul·lositat amb el clixé: «¿Podria ser que, senzillament, es trobés malament i no fes acte de presència ni per via telefònica?» (p. 85) El Josep Cuní de Polònia ho trobaria magníficament redactat. Però a mi em semblen més prometedors passatges com aquest (p. 75): «l’Annieke baixà al carrer i se situà estratègicament al bell mig del mercat, a l’epicentre de centres concèntrics d’en Magritte». L’intent d’imitar la frase més coneguda de Sofía Mazagatos sembla clar, i el fet que no hagi aconseguit superar l’original no hauria de desanimar Carreras: cal encoratjar-la a seguir per aquest camí. De moment, ja se sap que una de les seves novel·les inèdites es titula La plaça de l’imant.
Carles Miró
Altres ressenyes d’aquest llibre.
Julià Guillamon. «Microparábolas», suplement Culturas de La Vanguardia (14.01.09)
Xavier Pla «Viacrucis blanc», suplement Cultura de l’Avui (03.01.08)
Entrevista a l’autora al programa Silenci del Canal 33 quan va publicar el llibre La camisa de foc.
5 comentarios
Enero 21, 2009 a las 1:08 pm
Grazie Carolino caro pel servei públic, però ara fes-te un servizio stesso i llegeix (i ressenya) algun llibre que t’agradi (i ens hagi d’agradar).
Enero 21, 2009 a las 6:39 pm
per l’amort de déu, acabo d’entendre el títol de la ressenya! és vostè molt diürètic, senyor miró!
Enero 22, 2009 a las 1:29 am
Un model de mesquinessa venen sent aquestes ressenyes.
Enero 23, 2009 a las 1:18 am
Sr. Miró, m’agraden les seves ressenyes, però ens podria parlar d’algun llibre que mereixi la pena llegir?
Enero 26, 2009 a las 11:01 am
No te lo tomes así, Carles. Algun dia tendrás más suerte con tus obras.