Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

El tronc més flac

Joan Triadú. Memòries d’un segle d’or. Proa. Barcelona 2008. Pàgines: 440. Preu: 24,50 euros.

Ferran Toutain, en un article sobre Robert Robert, afirma que «els seus materials [els d’aquest escriptor, s’entén] formen part del tronc més robust del llegat literari occidental», aquell en què «la literatura serveix per mostrar el caràcter il·lusori de les aspiracions humanes, el xoc grotesc que es produeix cada dia entre les pretensions alades dels homes i la ferma realitat del món que trepitgen». Al costat d’aquest tronc en creix un altre, el de la literatura que «es proposa transcendir —ocultar, en realitat— la banalitat dels anhels humans convertint l’inconcret en promesa i l’absurd en identitat» Del «tronc més robust» en formen part autors com Robert, Carner o Pla. Pertanyen al segon tronc autors com Verdaguer i bona part del romàntics; no és pas, doncs, una tradició de poc pes i que es pugui despatxar de qualsevol manera. Com que això no són els apunts per poder presentar-se a un examen, en tinc prou que la distinció quedi mínimament clara. Farà servei tornar a citar Toutain, que resumint un llibre de René Girard, exposa la distinció amb aquesta frase:

«[L]’experiència humana no és més que imitació mútua, tot desig és un desig induït, tota personalitat és de préstec, i els escriptors han de triar entre assenyalar o mistificar aquesta realitat.»

Els escriptors que decideixen «assenyalar aquesta realitat» són els del «tronc més robust»; afegiré als Robert, Carner o Pla, tres autors no catalans perquè es vegi que pot tractar-se d’escriptors que a primera vista no tenen res en comú: Cervantes, Dostoievski i Proust també formarien part d’aquest tronc robust (per més explicacions, que no caben en aquest espai, remeto a la lectura de Girard, que recomano en tot cas). Els que falsegen i confonen «aquesta realitat» són autors com Verdaguer o Victor Hugo. I els lectors d’aquest blog entendran sense cap dificultat que la frase anterior no és un insult gratuït a morts il·lustres, i ho entendran perquè saben molt bé que per falsejar qualsevol realitat n’hi ha prou de mirar-la amb les millors intencions. Pensin en l’última vegada (i en la penúltima, i en l’antepenúltima) que van mentir el seu o la seva consort: segur que ho van fer guiats per una boníssima intenció. Salvades totes les distàncies que calgui, Verdaguer i Hugo feien com nosaltres.

Com és natural, als autors mistificadors els convé tenir crítics mistificadors, que serveixen per dirigir els aplaudiments; si no del públic, dels professors. Però aquests crítics compleixen també una altra funció. Cal desactivar els altres escriptors, els que posen de manifest que tots els desitjos humans, que tot el que ens mou, és imitat (o sigui falsificat), els que mostren que vivim literalment en un món de mones. El crític mastega aquests escriptors i els regurgita, per exemple en la forma d’antologies, o posant-los cadascun en una casella de les moltes classificacions inventades per fastiguejar els alumnes i fer-los perdre l’esperança de divertir-se llegint.

No dic que Joan Triadú, en la modalitat de crític mistificador, hagi sigut modèlic. Ara, s’ha de reconèixer que ha treballat amb constància, i no dubto que els seus elogis han aconseguit que uns quants lectors es tornessin al·lèrgics a força llibres catalans bons. Si no ha pogut estendre més l’al·lèrgia no és perquè no hi hagi fet el que bonament ha pogut. Ell hauria volgut deixar bé a tothom. El seu fracàs es veu en el fet que encara ara només sigui capaç de dir, quan parla d’un tal Josep Pla, que «és, com el seu nom indica, pla» (escoltin a partir del minut 2.22 aquesta entrevista), observació que lliga de primera amb el que diu a la p. 219 d’aquestes Memòries d’un segle d’or:

«Parlem ara de retruc de l’Antologia de poesia? Què faríeu si després de publicar un treball propi, essent jove i amb tot el dret d’opinar, comencessin a fer jocs de paraules amb el vostre cognom?»

Exactament allò que els altres li van fer a ell (treure del cognom Triadú brometes com «tria dur» i «triadures») i que va trobar i troba tan mal fet, ho fa ell amb el cognom d’un altre («és, com el seu nom indica, pla»), i és tot l’argument literari que se li acudeix. Com a exemple d’imitació és tan modest com es vulgui, però qui fa el que pot no està obligat a més.

En les memòries d’autors catalans que he llegit els últims mesos, i segurament els últims anys, el pudor és gairebé sempre el primer que l’autor ens mostra de si mateix. Se sol aplicar una autocensura estricta quan es redacten memòries, està permès parlar d’alguna anècdota de la infància, dels estudis, dels amics i de ben poca cosa més. Són memòries que brutegen. Si un es posa a escriure les memòries i ha viscut durant desenes d’anys amb la mateixa dona i hi ha tingut uns fills, és una falta de respecte considerable dedicar només quatre línies aquí i quatre allà a aquests fets. Triadú ha llegit massa novel·les per caure en aquest error i se li ha d’agrair que s’expressi. Ho fa sobretot en el primer i l’últim capítol, unes desenes de pàgines de prosa disgustada, cursi a estones i encarcarada sempre. He dit que se li ha d’agrair que s’expressi, no com s’expressa. Copiaré dos passatges breus que tenen poc o molt d’il·lustratius (no en dono més perquè el primer capítol està a disposició de tothom que el vulgui llegir):

«D’altra banda, jo podia dir [...] que era “verge de tot plaer amorós”. Havia llegit, en canvi, tot el que se’m presentava, des de Henry Miller als detestables Joaquín Belda o Felipe Trigo [...]. El sexe s’aparellava amb la pornografia, indissociables. Fins que em vaig casar [als 35 anys]. Encara més: puc dir que no m’havia mirat, allò que n’hauria de dir “repassar”, una noia més avall del coll.» (p. 16)

«Volíem tenir fills ben aviat, tan bon punt vinguessin. Depenia que fos possible, però ho desitjàvem vivament. Molt ben aconduïda pel ginecòleg doctor Àngel Fàbregas, la Pilar s’hagué de quedar al llit per tal de preparar una intervenció amb la qual, extirpant-li dos quists al coll de la matriu, podria infantar.» (p. 400)

Plenes de noms d’escriptors, d’anècdotes d’escriptors, de cartes d’escriptors, de festes i festetes literàries, aquestes memòries serien també una bona manera d’allunyar el públic de la lectura, si és que el públic s’aventurés a llegir-les. Novament, només es pot repetir que Triadú ha fet el que ha pogut. Més que una reivindicació de la literatura catalana del segle XX, aquest llibre és una celebració de la pròpia feina de crític i militant de la causa. Això forma part del tracte, era l’esperable, i no hi ha res a dir. Que uns quants ho troben més aviat fotut és evidentment problema nostre.

Carles Miró

3 comentarios

Archivado bajo General