Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

«I kissed a girl»

Anna Tortajada. La meva diable porta xanques. Abacus. Barcelona: 2008. Pàgines: 160. Preu: 12,95 euros.

Abans d’escriure una novel·la és convenient escriure contes, per escalfar. El conte és un gènere menor, com la longitud indica. I, per començar, les coses s’han fer petites, amb l’esperança que algun dia les arribarem a fer ben grosses. Seguint un principi similar, abans d’escriure llibres per adults és convenient escriure llibres infantils, o juvenils. A mesura que els lectors aniran creixent, l’autor anirà aprenent, d’una manera progressiva i raonable, a escriure per lectors més grandets.

El paràgraf anterior és una pura animalada i és també escrupolosament obeït per moltes persones que no estan tancades en cap presó ni en cap manicomi. En part és gràcies a obediències així que els llibreters no saben on ficar tants llibres nous com es publiquen. Se’n queixen amb regularitat. Per això, quan una llibreria es posa a fer d’editorial, tenim dret a esperar que les coses seran una mica diferents. Abacus s’ha posat a editar llibres i ha començat amb dues novel·les juvenils. Diuen ben clar que es tracta de vendre-les als alumnes de secundària, que compren els llibres per prescripció professoral. Ara bé, aviat els joves es faran adults, tindran ingressos propis i decidiran tot sols quins llibres compren, si és que en compren. En la major part dels casos, ja sabem que decidiran no comprar-ne. Llavors, la valoració d’un llibre juvenil (o d’una col·lecció de llibres juvenils) no pot fer-se al marge d’això: ¿es tracta d’endossar tots els llibres possibles a un mercat relativament captiu, de vendre llibres a no lectors i prou, o bé es tracta també, a part de vendre tot el possible ara, de fer lectors futurs? Si es tracta d’això segon, la condició segura per l’èxit és molt senzilla: els llibres que es publiquin han de ser bons.

Abacus de moment ha publicat dues novel·les. L’una és Gen, d’Andreu Martín, autor conegut i de molt èxit, que potser ha aconseguit mantenir una bona quantitat dels seus lectors adolescents en les seves novel·les per a adults. Això és un mèrit indiscutible. Convé precisar també que Martín no té èxit perquè sigui un escriptor distret; en té perquè és un escriptor per lectors distrets. Per llegir-lo només t’has de preocupar de no perdre cap dels ganxos que va posant en el llibre i anar-te deixant estirar, ara una pàgina més, ara un capítol més, i així fins al final. Un lector no distret veuria de seguida massa coses: veuria que els seus personatges són tan convencionals com els de la TV movie més tronada i que el seu llenguatge és aquell català ortopèdic que va fer córrer tant de paper als anys 70 i 80 i que per sort ha anat desapareixent. M’hi pensaria molt, doncs, abans de regalar un llibre seu als fills del meu pitjor enemic.

El segon llibre que ha publicat Abacus és La meva diable porta xanques d’Anna Tortajada. Sense el domini de l’argument que té Martín, Tortajada ha muntat la novel·la seguint un esquema que aconsello entendre de seguida perquè no el penso repetir; el llibre té tres parts: la primera és la presentació, la segona és el nus i la tercera, el desenllaç. En els cinc primers capítols apareixen les tres protagonistes de la història (Sara, Berta i Marta), les seves famílies, el poble on viuen i la colla de diables de la qual són membres (que proveeix uns secundaris indispensables: Lluís i Miquel). La presentació dels personatges té el mateix interès que veure com algú treu de la capsa unes fitxes de dominó. Els personatges es distingeixen pels noms i per unes quantes circumstàncies familiars i de personalitat, però en el fons són peces indistingibles que l’autora ha marcat amb signes diferents per no confondre-les. Serveixen únicament per exposar una lliçó, que és tota la raó de ser d’aquest llibre.

La lliçó és senzilla i es pot formular exactament en quatre paraules: ser lesbiana és normal. La desgràcia de potser milers d’adolescents serà que no en tindran prou d’aprendre de memòria aquestes quatre paraules i recitar-les sense equivocar-se davant de l’autoritat, sinó que hauran de comprar-se aquest llibre i fer veure que n’han llegit les 160 pàgines. Molts no ho faran veure i les llegiran efectivament, perquè no s’aprèn a mentir en dos dies. Dubto que n’hi hagi gaires, per això, que es deixin seduir per coses com els sms i els xats que esquitxen el llibre i que semblen més aviat destinats a convèncer els professors que aquesta novel·la encantarà els seus nanos. Té de tot per agradar: homosexualitat femenina adolescent (relativament adolescent, perquè les noies estan a punt d’entrar a la universitat), missatges abreviats i remarcats amb una tipografia diferent (“Trukm qan pugis“), canvis de punt de vista per dissimular que no hi ha cap personatge amb un mínim de consistència interna i sermons que comencen al primer capítol i que, després d’unes pàgines de descans, reprenen cada cop amb més freqüència fins al paroxisme que acaba el llibre i la paciència.

He dit que La meva diable… té nus i desenllaç. El nus és que dues noies (Berta i Marta) descobreixen que s’agraden. El desenllaç és que s’ho diuen, s’ho demostren, ho expliquen a tothom i lluiten contra la intolerància representada per un personatge (Miquel), que encarna tots els mals: és homòfob i ve d’un pèl que no és un maltratador de dones. Però el sexe masculí queda salvat per la presència d’un personatge tolerant i model de virtuts (Lluís, que s’ha fet nòvio de la tercera de la colla, Sara).

La prosa de Tortajada és correcta i es deixa llegir sense gaires entrebancs –vull dir, amb menys entrebancs que la d’Andreu Martín–, mentre la temperatura emotiva de la història no puja. Quan puja, tenim moments com aquest (p. 151), en què la nòvia de Miquel s’allibera de la seva tirania:

«La Sara té raó, Miquel. Les dones decidides et fan por. Una por que et mors. Mira’m a mi. Només pots anar amb ties com jo, que t’ho aguanten tot, que s’ho deixen fer tot i no repliquen mai. Et deixo, Miquel. No m’agrada com em tractes. Com acaba de dir la Marta, i molt ben dit, jo també sóc una persona. I no vull que em facis la vida impossible, perquè d’aquí a quatre dies, encara m’estomacaràs i no m’ho perdonaria.»

Hi ha moments pitjors. Figura que el llibre és una història d’amor i, com ensenyen en algun taller literari, «“Les accions s’expliquen, els sentiments es mostren”. Dit així sembla fàcil, però portar-ho a terme, és difícil. N’aprendrem.». Es veu que aquell dia Tortajada es va saltar la classe, perquè l’únic que ha après al respecte ens queda clar quan les dues noies enamorades per fi s’acosten una mica físicament (pp. 119-20):

«La Marta va riure i es va adonar que reia de felicitat. D’una felicitat nova, molt diferent de totes les vegades que havia pensat que era feliç. I ja no podia demanar res més a la vida.

–Amb ningú la vida em sembla tan emocionant com amb tu, Marta –va dir la Berta i els ulls se li van posar brillants, com si estigués a punt de plorar. Però no va plorar.

La Marta va allargar la mà. Va vacil·lar un instant i li va apartar una grenya resplendent i negra que se li havia escapat de la trena i després, entretenint-s’hi, li va acariciar la galta amb les puntes dels dits que se n’hi havien anat tots sols.

–Tenia tantes ganes de tocar-te…»

L’escena continua una mica, però la deixaré aquí. Que brilli aquesta prosa de corn flakes i aquesta grenya resplendent i negra.

Carles Miró

12 comentarios

Archivado bajo General