Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Governar i riure

Esther Tusquets i Mercedes Vilanova. Pasqual Maragall. El hombre y el político. Ediciones B. Barcelona: 2008. 2a edició. Pàgines: 242. Preu: 20 euros.

Pasqual Maragall. Oda inacabada. Memòries. La Magrana. Barcelona: 2008. Pàgines: 353. Preu: 20 euros.

Tusquets i Vilanova han llegit uns quants llibres sobre Maragall (els fan constar en el pròleg), han accedit a uns papers familiars inèdits i han entrevistat Maragall mateix, Diana Garrigosa, Jordi Pujol, José Montilla, Narcís Serra, etc. El millor i el més nou que aporta el seu llibre són les declaracions extretes d’aquestes entrevistes, que podrien ser una primera aproximació al retrat seriós de Pasqual Maragall que algun dia potser es farà.

Hi ha paraules de Garrigosa que haurien de sorprendre, però com que estem tan curats d’espants no sorprenen gens. Per exemple, aquestes (p. 180):

«En la primera campaña [la de l’any 1999] a la Generalitat perdió votos en el Baix Llobregat porque hubo una consigna dentro del aparato del partido… No lo entiendo, porque era tirar piedras al propio tejado. [...] Pasqual hizo una campaña abierta, y ellos, en plan purista, boicotearon las actividades. Iceta no soportó que montaran un centro de campaña en la calle Consell de Cent. Si el partido no hubiera hecho tan poca campaña, Pascual habría salido a la primera.»

Boicot és una paraula prou dura perquè algú es prengui la molèstia de contestar si no fos del tot exacta. Però som al país que som i aquí les paraules valen poquíssim. La prova és que ni ens escandalitza ni ens estranya que Maragall digui (p. 207): «A mí la redacción del Estatuto no me gusta nada. Es demasiado largo», i que a continuació critiqui la desconfiança i la ingenuïtat d’un cert catalanisme que és el responsable d’aquesta redacció («piensa [aquest catalanisme] que, si pone por escrito las cosas que pretende evitar, éstas no ocurrirán»). Vist que a l’ex-president no li agrada la redacció de l’Estatut ni s’identifica amb la mena de catalanisme que va inspirar aquesta redacció, caldria saber què li agrada i què defensa exactament de l’Estatut. Doncs ho diu ben clar: la seva inconstitucionalitat. Exactament això (p. 206):

«Lo que hemos terminado haciendo en el Estatut –ahí está la madre del cordero y la esencia del problema– es cambiar la Constitución sin tocarla. Si yo digo esto en público, me dirán: “En tal caso, el Tribunal Constitucional se lo tiene que cargar”, por lo tanto no lo digo. Pero en realidad hicimos, por vía del Estatut, lo que habríamos tenido que hacer por vía de la Constitución, y que estuvimos a punto de hacer.»

D’algú que fa una cosa sabent que incompleix una llei en vigor, però amb la confiança que a darrera hora la llei no se li aplicarà o la reformaran per fer-lo content («estuvimos a punto»), ¿vostès com li dirien? Però no val la pena entretenir-s’hi. Maragall ja ho té molt difícil per sorprendre’ns. Té de bo que s’hi esforça. I jo diria que almenys una vegada ho aconsegueix. És quan parla del moment que Zapatero li va demanar que dimitís. Explica que era la condició que Artur Mas posava per donar suport a l’Estatut. Això que un nacionalista català declarat vagi a veure el president del govern espanyol perquè destitueixi el president de la Generalitat és una escena digna d’atenció, però avui es tracta de Maragall. Fixem-nos-hi. Li diuen, o sigui li manen, que plegui. ¿S’imaginen la reacció? (p. 214)

«Primero dije que no y después dije que sí. A la segunda o a la tercera. A la primera me di un hartón de reír y a la tercera dije: “Bueno, vale, hagamos esto y terminemos de una vez.”»

La qüestió no és de què reia. La qüestió és ¿com és que no hem de fer cap esforç per creure’ns-ho?

Tusquets i Vilanova mantenen una certa ambivalència, o fan veure que la mantenen. Així, per exemple, deixen que Maragall i Garrigosa expliquin uns fets a la seva manera (els deixen dir que Maragall no tenia ambicions polítiques i que si va acabar sent alcalde de Barcelona va ser de rebot, quan al seu amic Narcís Serra el van cridar al Ministeri de Defensa) i després ens donen «otra versión» (p. 130), segons la qual Maragall ja aspirava a ser conseller de la Generalitat de Tarradellas i no se’n va sortir, aspirava a ser candidat a alcalde de Barcelona i «[i]nexplicablemente, se le conminó a que fuera de segundo en el tándem de Narcís Serra para conseguir la alcaldía» (p. 132), i quan l’any 1982 el Psoe guanya les eleccions generals, Maragall està convençut que el faran ministre, i llavors fan ministre Serra i a ell, de rebot, li toca l’alcaldia. «¿Cuál de los dos cuentos, de las dos versiones, está más cerca de la realidad?», pregunten Tusquets i Vilanova (p. 133). Volen que ens creguem (més) el segon de conte, això ja es veu, però no poden demostrar què té de veritat («nunca se ha sabido qué o quiénes relegaron a Pasqual a un segundo puesto»), i doncs en això, i en tot el que és essencial, el llibre queda com una primera aproximació, massa respectuosa, a la biografia de Maragall.

Hi queda en aquesta segona edició, que és la que es pot comprar a les llibreries. Però es veu que no hi quedava tant en la primera, que va ser guillotinada davant de l’amenaça de querella, i per causa d’uns passatges que aquí se citen una mica: es veu que les autores citaven extensament unes memòries del pare de Pasqual Maragall, que ara la família vol amagar, i feien unes referències a la malaltia de l’ex-president, que pel que sembla han quedat molt retallades. Així i tot, aquesta segona edició conté una frase (p. 230) que les autores, sempre tan cautes, no deuen haver deixat en el text perquè sí:

«La última experiencia, la más dura y definitiva, tuvo lugar cuando, sin atisbo de piedad, en noviembre de 2007, le obligaron [els seus antics companys del Psc] a hacer público su alzhéimer.»

M’agafo a aquesta frase per passar a les memòries de Maragall, Oda inacabada. Al principi i al final d’aquest llibre (p. 21 i p. 302) se’ns explica que Maragall va prendre la decisió de fer pública la seva malaltia al juliol del 2007, quan va anar a Boston «per obtenir dels especialistes del Massachusetts General Hospital una segona opinió mèdica sobre el primer diagnòstic del New York University Medical Center aquella mateixa primavera» (p. 19), i s’hi va decidir quan va llegir al diari un article (aquest) sobre un malalt d’Alzheimer. Com dirien Tusquets i Vilanova: ¿quin dels dos contes és més a prop de la realitat? ¿El que surt a les memòries de Maragall o el que es conserva en el llibre amputat que aquestes dues senyores han acabat publicant?

Maragall no nega que a la primavera del 2007 sabia que tenia Alzheimer i l’hemeroteca no es resisteix a informar-me que el 7 de maig del 2007 el delegat de la Generalitat a Madrid deia que Maragall estava malalt; l’endemà aquest alt càrrec era cessat pel president Montilla. Tenint en compte aquest fet i la frase del llibre de Tusquets i Vilanova que ara he citat, no es pot despatxar la qüestió dient senzillament que Maragall va decidir parlar de la seva malaltia perquè va llegir un article al diari. En el cas dels rumors de l’alcoholisme, a les memòries bé que es fa constar que és una difamació (pp. 126-7). Doncs bé, en el cas de l’Alzheimer o bé Tusquets i Vilanova són unes difamadores (difamarien uns prohoms del Psc) o bé les memòries comencen i acaben amb la mateixa mentida.

Aquesta Oda inacabada comparteix amb les memòries de Pujol, un mateix defecte bàsic: l’ha escrita algú que confon unes memòries amb un dossier. L’acumulació de papers i paperets s’ha produït (notes que Maragall va prendre i que conserva, trossos de discursos, declaracions…) i la redacció que els lliga és acceptable, però només com a prosa de dossier. Darrere aquestes tres-centes pàgines no s’hi veu, ni tendencialment, cap unitat que no sigui la del processador de textos. Algú deu haver escrit materialment aquestes pàgines, no pas Maragall, que només diu que ha rellegit textos vells, que ha parlat amb col·laboradors i que ha fet servir un micròfon (s’entén que per enregistar allò que se li anava acudint). És un llibre que probablement ha tingut diversos cuiners, però no hi ha ningú que firmi com a coautor o copista. La cuina, en tot cas, és força deficient. Per mostra, dos paràgrafs (p. 271):

«¿Tot hauria anat millor si hagués acceptat el suggeriment que em va fer el president Rodríguez Zapatero en una reunió al palau de la Moncloa pocs dies abans de la Mercè del 2005, en el sentit d’anunciar la meva retirada de la política com a suposat preu polític per obtenir el suport de CiU al projecte de nou Estatut?

Segurament no hauria anat millor, llevat que es vulgui creure que si jo hagués acceptat aquella proposta l’oposició nacionalista hauria assumit més fàcilment un Estatut menys ambiciós en el tràmit al Parlament. Al meu entendre, es tracta d’un supòsit poc versemblant.»

Semblen escrits per algú que dubtava entre compondre un sonet o omplir una instància i va decidir fer-ho tot alhora per estalviar paper. Són d’aquells textos que és recomanable no llegir en veu alta si no es vol morir d’asfíxia.

Pel que fa al detall de prendre’s la destitució rient, aquestes memòries el deixen perfectament boirós; se’ns diu que aquelles paraules de Zapatero «van provocar una situació xocant i tensa, però sobretot impròpia; per a mi, inadequada» (p. 272). No sembla una manera de dir que es va fer un gran tip de riure, però vés-ho a saber.

Carles Miró

6 comentarios

Archivado bajo General