Encara que ens escanyi la tenebra
Josep M. de Sagarra. El poema de Nadal. Il·lustracions d’Enric C. Ricart. Edicions 62. Barcelona: 2008. Pàgines 77. Preu: 9 euros.
En el text «Josep Maria de Sagarra i la seva prosa», inclòs en el llibre Retrats de passaport (O. C. volum 17), Josep Pla diu tres coses sobre la poesia de Sagarra que aprofitaré: la primera és que «és possible trobar-hi moments excel·lents», que és una manera de dir que, fora d’aquests «moments», d’excel·lència ja no n’hi ha tanta; la segona, que per convicció o per convenció, quan Sagarra fa versos mira «d’accentuar-ne el matís ingenu, pueril i delicat»; la tercera, que la seva poesia satírica, «generalment improvisada», «és de primer ordre i probablement més bona que l’altra».
No parlaré de la poesia satírica, però en aquest poema de Nadal, com en qualsevol tirada una mica extensa de versos de Sagarra, trobem de seguida «moments» d’una gran qualitat que fan tot l’efecte d’haver-se acudit al seu autor mentre escrivia a raig, com quan improvisava. Un altre escriptor hauria triat aquests «moments», aquests passatges feliços, i hauria anat treballant la resta del poema perquè les baixades de to fossin menys visibles i quedés un conjunt més o menys homogeni. Esclar que un altre escriptor, primer de tot, hauria sigut incapaç de produir un doll tan ric de versos –per la simple raó que d’on no n’hi ha no en raja–. Llavors, tampoc hauria arribat a fer els descobriments que fa Sagarra i, per tant, s’hauria estalviat la feina de depurar-los de totes les adherències que els acompanyen.
Amb un poeta exuberant com Sagarra és fàcil cedir a la temptació de tallar. Per exemple, el cant III acaba així:
«Si ets net de cor, pastor mesquí,
no t’has de perdre pel camí
que et va guiant l’estrella cauta;
no t’has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d’infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!»
La puerilitat i la delicadesa, que deia Pla, són ben visibles, i amb la diversió d’anar acumulant rebles n’hi ha prou per anar llegint sense molèsties. Però llavors, quan ja ens hem deixat endur per la música (la «musica», que diria Sagarra, perquè és més fàcil de fer rimar) i potser ja no esperem res més, resulta que el cant s’acaba amb la paraula tenebra, que per més malícia rima amb pessebre. I si ens fixem en els quatre últims versos sols –o encara millor, els dos últims, i prescindint del tot de les rimes anteriors–, la cosa comença a tenir un interès molt diferent del simple saltironeig de rodolí en rodolí.
La causalitat ha fet que la pàgina 75 d’aquesta edició acabi amb els versos:
«Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seríem tros de carn i pensament [...]»
És una idea perfectament expressada. Diria que no hi sobra, i sobretot que no hi falta, res. Llavors girem el full i a la pàgina 76 trobem els versos següents:
«[...] que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.»
Dir que només som un tros de carn i pensament és poc original; ara, apunta en una direcció ben precisa: que alguna cosa més hi ha d’haver. Però Sagarra no vol aturar-se en aquesta idea, s’estima més deixar-se endur pel corrent d’acumular versos, rimes i imatges (aquest «pell d’home», per cert, està ben trobat), toca només per sobre els temes i tira endavant.
No demano pas a la poesia de Sagarra el que no vol donar, ni vull jutjar-la segons uns criteris que no tenen res a veure amb les seves intencions. És una poesia que té tot el que es vulgui de convencional, però l’ha escrita un poeta autèntic. Són uns versos que s’han de poder dir en veu alta, sense alteració de l’ordre familiar, al costat d’un pessebre. Seria tan absurd demanar-los altes elucubracions teològiques com trobar-los a faltar alguna de les brometes que ara és costum fer per Nadal. Sagarra accepta les regles del joc amb tota la naturalitat del món, perquè és incapaç de fer res d’una manera forçada. És per això que pot integrar en el seu poema cançons populars, com El rabadà i El noi de la mare, i que no es noti gaire o gens de contrast entre la seva veu i els versos anònims.
En el cas d’El rabadà converteix el protagonista de la cançó en una metàfora una mica sumària. Però és que no hem sortit del pessebre i els personatges del poema no poden ser res més que figuretes de fang. I, per ser un pessebre, els últims versos d’aquest passatge fan el seu efecte:
«No és que li manquin ulls per sentir el dia,
no és que li manqui llengua per cridar;
no és res d’això, la seva covardia
és només que va néixer rabadà!
Ell no deixà la grisa cantarella
ni les tres coses del seu baix profit,
I, mentre els altres van seguint l’estrella,
ell continuava rondinant al llit.
Ni un sol moment el va ferir el desvari,
ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,
i quan l’Infant es va morir al Calvari
ell encara seguia rondinant!»
En el cas d’El noi de la mare, la cançó apareix comentada. El comentari està fet en el mateix metre i amb les mateixes assonants que la cançó i de seguida sembla que s’hi vulgui fondre:
«“Què li darem a n’el Noi de la Mare?”
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
Totes les dones la saben de cor!»
Si vostès la saben de cor o no, jo no m’hi fico. Segons una certa tradició, aquesta nit neix la Paraula. Això s’ha entès de tantes maneres al llarg de la història que ja no vindrà d’una. Una manera que la paraula vagi naixent seria aprendre quatre versos d’aquest llibret i dir-los on s’escaigui. Vostès mateixos. Bon Nadal.
Carles Miró
