La reina i jo
Mercè Rodoreda i Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). A cura de Montserrat Casals. Club Editor. Barcelona: 2008. Pàgines: 1101. Preu: 30 euros.
El 16 de maig del 1961 l’editor Joan Sales va escriure a Mercè Rodoreda una carta que han llegit desenes de milers de persones. Des de la segona edició de La plaça del Diamant que aquesta carta va anar sortint al pròleg del llibre en una versió molt modificada. El text que originalment va escriure Sales és la carta número 6 d’aquest epistolari i comença així:
«Distingida amiga:
Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M’he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la, sense poder deixar-la. Feia molt de temps que cap llibre no m’havia tret el son d’aquesta manera.»
És una carta entusiasta. Sales la posarà al capdavant de La plaça… confiant que el seu entusiasme s’encomanarà als lectors. S’hi va encomanar, primer, amb molta parsimònia. El llibre es va anar venent i reeditant, i amb el temps van arribar els elogis, els premis, les traduccions i, per fi, se’n va fer la pel·lícula discreteta que tothom coneix. L’any 1982, quan tot això ja ha passat, Sales escriu a Rodoreda (carta 525) per fer-li saber que la reina Sofia «ja l’ha llegida [La plaça...] –en castellà– i que li ha agradat molt. Jo sempre ho havia dit que aquesta reina era una xicota de talent. / Que Déu us pagui les batalles que esteu guanyant per Catalunya amb la vostra Plaça del Diamant! És ben bé la nostra Divisió Cuirassada Brunete.»
De cap a cap d’aquest epistolari hi ha l’entusiasme desbordant de Sales, que tant en l’alegria com en la depressió no sap ser mai moderat. És la seva veu la que predomina, perquè s’han conservat moltes més cartes d’ell (416 cartes de Sales per 151 de Rodoreda) i perquè sol escriure més llarg. Quan, després de les fortes enganxades del principi, tots dos s’hauran fet amics, en una mateixa carta Sales podrà tractar de diverses qüestions pràctiques normals en la relació entre editor i escriptor (drets d’autor, vendes, contractes, enviament de llibres, etc.), de tafaneries del gremi literari, de la situació política del país i de com es troba la família.
Resumir mil pàgines de cartes en mil paraules és una bogeria que no penso intentar. Em limitaré a dir exactament quatre coses. La primera és que ara queda del tot aclarida la relació entre autora i editor, sobre la qual s’han dit tantes bestieses. Sales era efectivament un editor intervencionista –que vol dir treballador–; de vegades Rodoreda accepta la seva intervenció en benefici dels seus llibres (així, per exemple, canvia el títol Colometa per La plaça del Diamant i afegeix a Mirall trencat el capítol que Sales li diu); d’altres vegades no li fa gens de cas, com quan Sales, que després de tot de dificultats ha aconseguit una fotografia excel·lent per la coberta de La plaça…, embalat, pretén que Rodoreda faci un afegit a la novel·la on hi surti la botiga «La uva de oro» i els cartells de Coca-Cola i Pepsi-Cola que es veuen a la foto (carta 108): «No cal que siguin gaires ratlles. Just per donar sentit i malícia a la foto de la sobrecoberta.» D’altra banda, es discuteixen per uns quants detalls lèxics (coses com si posen vorera, que llavors no deia ningú, o acera, que ho deia tothom però que, com ara, no constava al diccionari oficial). Només passa que les seves discussions s’expressen d’una manera una mica salvatge. Les cartes deixen entendre sense cap mena de dubte que tant Rodoreda com Sales eren persones antidiplomàtiques i tossudíssimes. Això –i aquesta és la segona cosa que volia dir– podia ser un gran empipament per qui els hagués de tractar en vida, però ara que d’ells només en queden textos, el mal caràcter que tots dos poguessin tenir no és cap molèstia, el que fa és que la lectura d’aquest llibre sigui molt més divertida que si Rodoreda i Sales haguessin sigut els figafloralescos personatges que semblen la norma en la literatura del país. Qui sigui tan primari d’identificar-se amb un dels dos corresponsals per donar-li la raó en tot, tindrà una lectura ensopida a més no poder. Al marge d’això, les revelacions personals (la relació de Rodoreda amb el seu fill o amb Armand Obiols) tarden a arribar i són bastant escasses, o sigui que per aquest cantó no cal que ningú es faci gaires il·lusions (ja hi ha les Cartes a l’Anna Murià per satisfer part d’aquestes curiositats).
En tercer lloc, en aquests vint-i-tres anys de cartes inevitablement hi apareix el país d’aquell temps, el de la dictadura, naturalment, amb detalls paranormals o significatius com aquell que allò que la censura no deixa publicar en català ho permet en castellà (Incerta glòria, la important novel·la de Sales, va sortir retallada en català però es va permetre que sortís sencera en la traducció castellana, vegeu la carta 195). Després hi ha coses que per una part semblen remotes i per una altra semblen d’avui mateix, com aquesta frase de Sales de l’any 1963: «ens trobem amb el silenci dels nostres enemics (tota la premsa) i amb els elogis ditiràmbics però contraproduents dels nostres amics» (carta 98).
Quan arriba la transició sembla que tot, menys les vendes dels llibres, empitjora. Dono tres mostres de la poca alegria que gastaven Sales i Rodoreda (les dues primeres són de Sales, la tercera de Rodoreda):
«Mentrestant aquí esperem l’arribada d’en Tarradellas (trobo que un president de la Generalitat bé podria regularitzar l’ortografia del seu cognom). L’esperem sense cap il·lusió, sense cap entusiasme.» (carta 403).
«Jo ara vinc de votar; si us digués que ho he fet sense cap il·lusió.» (carta 434).
«Els d’Òmnium Cultural m’han demanat que digui alguna cosa sobre la llei d’harmonització [la LOAPA] i no sé què dir fora de què em sembla una llei d’una mala fe extrema. Fan veure que donen i ho van prenent tot [...]. Almenys Franco no enganyava.» (carta 511)
Finalment és obligatori fer una mica de safareig. L’editora es pot permetre dir que no ha posat un índex de noms per no atreure «les mirades tafaneres» dels que només volen saber «com es carreguen aquell o aquell altre?», però els ressenyistes hem de tenir més consideració pels lectors. He fet una tria breu, que començarà amb passatges que parlen d’escriptors i després derivarà una mica.
«El jove [Terenci] Moix és sadoleninista, d’aquells que consideren que el simple homosexualisme avui en dia ja és una innocentada, que tot el que no sigui l’incest amb la pròpia mare és perdre el temps.» (Sales, carta 194)
«No crec en pedrolos ni moixos ni en tereses pàmies; em sembla molt bé que altres publiquin les seves obres, ja que sóc liberal, però per publicar bacinades o lates inenarrables o propaganda comunista més m’estimaria plegar.» (Sales, carta 394)
«[...] el mediocre Calders [...]» (Rodoreda, carta 495)
«Sí: en Pere Calders, autor de contes bons, té coses d’“home petit i carregat de punyetes”.» (Sales, carta 496)
«En [Joan] Fuster té a favor seu que és valencià; sempre és de bona política afalagar els valencians i els mallorquins [Fuster acabava de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes]. Per la resta, teniu tota la raó: no deixa de ser un escriptor bilingüe, cosa que no es compagina gaire amb aquella “exemplaritat” que demanen les bases, i a mi el que encara em fa més mal efecte és que ha estat del jurat fins moments abans que li donessin el premi.» (Sales, carta 347)
«Fins ara m’havia cregut (perquè la meva bona fe no té límits) que si no el donaven [el Premi d’Honor] a en Josep Pla era perquè havia estat franquista i escrit en castellà (com si no hi escrivissin en Fuster i altres), però començo a sospitar que és simplement perquè escriu bé i això és un crim que no es perdona.» (Sales, carta 443)
«Què us en sembla el rebombori Pla? Jo el començo a plànyer. Tants franquistes com hi ha que han girat veles… però ell no és polític i no té cap partir al darrera que el defensi. Tot plegat, misèria.» (Rodoreda, carta 453)
«Ara a Barcelona hi ha grans manifestacions demanant més mestres perquè resulta que moltíssima canalla no pot anar a l’escola; però el que caldria demanar no és pas més mestres, sinó menys canalla. Menys canalla xarnega, naturalment. Si continua venint tota la xarnegada d’Espanya ¿com podrà haver-hi mai prou escoles? Perquè a l’hora de pagar contribucions només en paguem els catalans; la xarnegada no en paga per allò de “d’on no n’hi ha no en pot rajar”. Els catalans hem de pagar doncs, en definitiva, les escoles dels xarnegos. Però hi ha temes tabús i un d’ells és aquest. Podeu dir mil pestes d’en Pla, que al capdavall és català (per bé que hagués estat franquista), però ni piu dels xarnegos; són intocables» (Sales, 454).
Carles Miró
Altres ressenyes:
Xavier Pla. «Epistolari», suplement Cultura de l’Avui (15.11.2008)
Enric Sòria. «Fins al final», suplement Quadern d’El País edició de València (11.12.2008)
Entrevista a l’editora del llibre, Maria Bohigas, néta de Joan Sales, que diu una frase que no s’havia dit mai:
«L’epistolari Rodoreda-Sales és com una gran novel·la», Vilaweb (10.10.2008)
C. M.
3 comentarios
Diciembre 17, 2008 a las 11:12 am
[...] Miró has conducted a lightning dawn raid on the correspondence between the publisher Joan Sales and his star author Mercè Rodoreda. Sales [...]
Diciembre 17, 2008 a las 5:57 pm
Tenen sort de ser morts, sí. Si fossin vius, els lapidarien.
Diciembre 18, 2008 a las 4:45 pm
Jo potser m’animaria a llençar-los una pedra, Pere. Ara seriosament, el que em temo és que una correspondència d’aquest tipus -interessantíssima com a document històric- es transformi en una nova excusa per revaloritzar la dretota catalana -la que diu que aquí sobra canalla, però tant se val que Josep Pla fos franquista, perquè al cap i a la fi era un dels nostres, i els nostres cal perdonar-los encara que estiguin a l’altre bàndol-.
I el cas és que la Rodoreda m’agrada. M’agrada molt. En Pla, també. En Sales no -encara que m’arrisco que algun dels pseudo-lapidats intenti lapidar-me a mi-. “Incerta glòria” té qualitats innegables -especialment la primera part-, però presa en el seu conjunt em sembla un fracàs, un producte derivatiu en què una llarga tradició d’il·luminats -que suposo que arrenca de Dostoievski, tot i que en realitat no ho sé- troba una no gens gloriosa continuació en aquell estaquirot del Juli Soleràs, un clitxé que no arriba a tenir vida pròpia. A més, és una novel·la summament deshonesta. No és que això, per si mateix, sigui sempre rebutjable des d’un punt de vista literari. El mateix Dostoievski alternava la seva fe cristiana i l’amor concret pel proïsme amb un antisemitisme i un racisme antipolonès que a mi em resulten absolutament repugnants. Però, bé, el cas és que tinc la impressió que en el pla artístic aconsegueix tapar aquests defectes. O tal vegada només m’ho sembla per la distància cultural? Una amiga russa jueva, cultíssima, ho pensa. Però, sigui com sigui, “Incerta glòria” em posa nerviós pel seu amor i perdó desinteressat, abnegat, hipòcrita i afectat per uns “dolents” (els franquistes) i la ridícula deshumanització d’uns altres “dolents” (la CNT-FAI). Insisteixo: no em preocupen massa les idees de l’autor, sempre que sàpiga explicar-les d’una manera interessant. Però trobo que la juxtaposició de dos discursos pamfletaris, en el fons, incompatibles -incompatibles per al qui s’ho prengui amb una mínima seriositat- en una única novel·la constitueix un fracàs no solament ideològic, sinó, sobretot, artístic.