Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Instint de supervivència

Francesc Serés. Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig. Quaderns Crema. Barcelona: 2008. Pàgines: 277. Preu: 18 euros.

A tothom, en un moment o altre, li passa pel cap que de la seva vida se’n podria escriure un llibre. La idea se’n sol anar tal com ha vingut, sense més conseqüències. D’altra banda, quan a un metge, a un professor o a un porter se li acudeix d’escriure una novel·la, és molt probable que el protagonista li surti metge, professor o porter. ¿Què té d’estrany, doncs, que els escriptors triïn escriptors com a protagonistes de les seves històries? Aquesta operació, quan la fa un escriptor autèntic, dóna obres com Los detectives salvajes; quan la fan amateurs amb pretensions, val més no perdre el temps detallant les animalades que dóna.

Tothom està encantat de sortir en un llibre. Ho il·lustra el cas d’aquell individu que es feia passar per metge, que cada matí feia veure que se n’anava a treballar –només que de feina no en tenia– i que un dia, quan ja no podia allargar més la mentida, va assassinar tota la seva família i va provar de suïcidar-se. Va sobreviure i el van tancar. Un escriptor va voler fer-ne un llibre i l’assassí es va negar a parlar amb ell. Llavors l’escriptor va fer l’únic que podia fer: escriure el llibre igualment, inventant-ho tot. És a dir, que en comptes d’un reportatge o una biografia va fer una novel·la. Un cop publicada, l’assassí va enviar una carta a l’escriptor. Ara sí que volia parlar amb ell. S’havia vist (mal reflectit) en un personatge de ficció, i en volia més. (L’assassí es diu Jean-Claude Romand, l’escriptor es diu Emmanuel Carrère, la novel·la és La classe de neige –no hi ha traducció catalana ni castellana– i el llibre de no ficció que al final va escriure Carrère es titula L’adversari ­–traduït al català i al castellà–.)

A tothom li agradaria sortir en un llibre i fer-hi un bon paper. Però l’autor té l’obligació de posar els personatges al seu lloc, sense contemplacions. Que ho ha de fer quan els personatges no són ficticis és indiscutible. Carrère ho va fer a L’adversari, i no crec que preocupi gaire a ningú si el llibre va alterar la tranquil·litat de l’assassí que el protagonitza. Quan els personatges són ficticis, s’ha de fer exactament el mateix; la dificultat és ¿com es fa? El novel·lista, el contista, el dramaturg o el guionista han d’inventar-se en cada cas una manera de fer-ho, i és aquí on es veu la seva creativitat i no en ximpleries com ara si han sigut capaços de fabricar molts personatgets variadets (rics i pobres, vells i joves, intel·ligents i rucs). L’escriptor de no-ficció té un límit extraliterari clar, la veritat. L’escriptor de ficció no té aquest límit extern i ha de muntar tots els límits interns possibles perquè l’obra se li aguanti.

Tot això que exposo dificultosament ho va dir amb elegància i brevetat un grec antic més o menys amb aquestes paraules: «la poesia és més filosòfica i seriosa que la història perquè la història diu les coses que van passar mentre que la poesia diu les que podrien haver passat». Quan entrem en el terreny del «què passaria si…», el terra que trepitgem deixa de ser segur i és dificilíssim fer un pas endavant. Els ximples es llancen a escriure ficció pensant que és fàcil perquè, total, el que no saps t’ho inventes, però això l’únic que demostra és que són ximples.

Aquell grec antic quan deia poesia es referia, també i principalment, al teatre. L’últim llibre de Francesc Serés justament recull tres obres de teatre. Un cop superada la faixa terrorífica que l’acompanya, la contracoberta ens fa veure que Serés no només ha llegit el grec antic aquell sinó que s’ha proposat seguir-ne la lliçó:

«¿Què hauria passat si Ramon Muntaner hagués desafiat el rei i s’hagués negat a escriure la seva Crònica? ¿A quins dilemes s’enfrontava aquell Llull vell i cansat que tornava de terra d’infidels? ¿Què hi fa Jaume Roig amb una bruixa a casa seva?»

Serés agafa tres personatges històrics importants com a protagonistes, inventa un moment decisiu de les seves vides i just llavors és quan els fa pujar a l’escenari. (Que els fa pujar a l’escenari és un dir, perquè cap d’aquestes obres s’ha representat, i m’imagino que si s’haguessin representat hi hauria hagut canvis més o menys grossos; per exemple: segurament s’haurien alleugerit les acotacions teatrals, que busquen precisar massa els moviments escènics i la dicció dels actors, detalls que un director diria que són cosa seva i que pobre de l’autor que s’hi fiqui.)

Tots tres personatges són escriptors i cada obra engega mentre s’està escrivint un llibre. Tant en el cas de Muntaner com en el de Llull, el que passa sobre l’escenari acaba afectant el llibre que finalment s’escriurà, i en tots dos casos el llibre que en sortirà és un engany: la Crònica de Muntaner més que una crònica és un llibre de propaganda i, en la visió de Serés, la Disputatio de Llull és un autoengany d’un boig que potser mentre era a la presó, a Tunísia, havia recuperat el seny i que després el torna a perdre. El cas de Roig és una mica diferent: són els personatges ficticis del seu Espill els que semblen haver-se tornat reals i tots els conflictes que constitueixen el nus de l’obra s’acabaran resolent –dolorosament– de manera que al final només quedi espai per la ficció. Les últimes paraules de l’obra i de tot el volum són les que diu Roig parlant amb el seu mosso, Collell:

«COLLELL ¿Ara què?

ROIG (Treu un ple de fulls). Jo escriuré i llegiré.

COLLELL ¿I jo què faré?

ROIG Tu escoltaràs.»

Si la primera obra, Muntaner, té com a centre un llibre, la Crònica, que és una pila de mentides, l’última, Roig, acaba amb aquesta declaració de fe, sòbria, en la ficció, i no hi ha res en l’obra que permeti aclarir si aquest final és esperançat o resignat. No crec que pugui ser cap de les dues coses, i aquesta seria la gràcia.

De les tres obres, crec que Muntaner és, amb diferència, la més sòlida. El protagonista és un home d’acció i l’escriptura en ell està subordinada al seu paper com a militar. Però Muntaner s’adona de la gravetat que tenen les paraules quan el seu fill de quinze anys, que ha cregut les seves mentides sobre campanyes sempre victorioses, va a la guerra i mor. Llavors és quan Muntaner es converteix en un escriptor autèntic. Però la cort reial i tota la seva família l’empenyen perquè escrigui el llibre que els convé i no la veritat i, com que Muntaner no és un heroi romàntic, el dobleguen. L’esforç que li han d’aplicar per aconseguir-ho proporciona la tensió de l’obra, que esclata, cap al final, en diàlegs com aquest (p. 94):

«MUNTANER En Martí va morir perquè jo el vaig empènyer. [...] Van venir els jurats, a l’enterrament, ¿ho recordes? ¿Saps què van dir?

CATERINA Sí, t’ho he sentit dir altres vegades, pare, no en traiem res de remenar el passat.

MUNTANER (Canvi fort de Muntaner). ¿Treure? ¿Qui ha dit que se n’hagi de treure res, del passat? El rei vol tenir un llibre que l’enalteixi i sembla que tu vulguis treure’n alguna cosa, també. L’escrivà té una recompensa i en Guerau vol contractes per mercadejar. Sembla que tu vulguis…

CATERINA Pare! Jo no ho deia… (El talla, sorpresa i horroritzada).

MUNTANER Ja veus que s’ha d’anar amb compte, amb el que es diu. Ara, pensa com és això d’escriure.»

Carles Miró

Ha sortit aquesta altra ressenya:

Xavier Cortadellas. «Veritats escrites», Presència (28 nov.-04 des. del 2008), pp. 36-7.

Entrevistes amb l’autor:

Raül Maigí. «Present que s’emmiralla en l’edat mitjana», El Punt (14.11.2008)

Rosa Maria Pinyol. «Creo ficciones a partir de las ideas de Muntaner, Llull y Roig», La Vanguardia (19.11.2008)

Anònim. «Entrevista a Francesc Serés». Blog d’El Llibreter (21.09.2008)

C. M.

1 comentario

Archivado bajo General