Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Josep Benet. Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939). Edicions 62. Barcelona: 2008. Pàgines: Preu: 25 euros.

El 18 de juny del 1815, a tres quarts de dotze, el general Grouchy menjava maduixes. Va sentir unes canonades però no en va fer cas, va pair bé les maduixes i no va marxar cap al lloc on havia començat la lluita i, a conseqüència d’això, Napoleó va perdre la batalla de Waterloo. Aquesta explicació de tebeo, ja ho aviso, és falsa o, dit més finament, és un mite; encara que Grouchy hagués renunciat a les maduixes, no hauria arribat a temps. Ara bé, si Napoleó no hagués enviat a la quinta forca els 33.000 soldats que anaven amb Grouchy, li haurien servit per protegir el seu flanc dret quan, a la tarda, van arribar els prussians, i llavors potser sí que hauria guanyat la batalla. Queda clar, doncs, que fins i tot un negat en qüestions militars com jo sap què hauria hagut de fer Napoleó per guanyar a Waterloo. I queda clar també que saber-ho ara no té gens de mèrit.

Josep Benet dedica una bona part d’aquest primer volum de les seves memòries –que serà l’últim, perquè va morir abans de poder-ne escriure el segon– a combatre mites. Una altra part important, entrellaçada amb l’anterior, diu el que s’hauria d’haver fet i no es va fer. A més a més, hi ha la peripècia personal, els primers dinou anys de vida de l’autor. Parlaré breument dels tres aspectes.

Hi ha mite que l’any 1936 tots els partits d’esquerres defensaven la república democràtica, és a dir la llei establerta contra la qual uns generals es van rebel·lar. Benet el liquida amb eficàcia en mitja pàgina (p. 230), senzillament perquè el 1936 la CNT i el POUM no s’estaven de dir el que pensaven. Benet ho recull, descriu uns quants fets i en treu conseqüències. Per exemple, que no tots els vençuts són dignes d’un monument. Ens recorda el fet, poc repetit ambients progres, que entre els vençuts també hi havia assassins. Va més enllà: identifica i denuncia que diferents pistolers constin com a «immolats per la llibertat a Catalunya» al Fossar de la Pedrera (pp. 98-102, 172). Dedica també força espai a la persecució religiosa durant la guerra, que tampoc és de les qüestions que tinguin un gran paper en les rondalles progres.

No sorprèn gens que la narració que fa Benet del passat vagi esquitxant el present. No sorprendria ni a qui no conegués l’autor, tenint en compte el pròleg que encapçala el llibre, que conté una crítica molt dura contra el Memorial Democràtic, promogut per un conseller, Joan Saura, «mancat de coneixements històrics i mal assessorat», que es va inspirar en els «museus o memorials que existeixen en el món dedicats a recordar l’Holocaust jueu, ignorant que, en el nostre cas, hi ha una gran diferència, car abans de patir-se la duríssima repressió franquista de la postguerra, hi hagué una duríssima guerra civil, en la qual en ambdues zones es cometeren grans barbaritats» (p. XIII).

És atípic que unes memòries comencin amb una arenga o un sermó. Però el fort de Benet és la combinació d’aquests dos gèneres i no podia renunciar-hi. Primer surt l’historiador que desmitifica i desbrossa el terreny. Un cop té mínimament establerts els fets, passa a l’ofensiva i ens explica com hauria hagut d’anar tot perquè la història hagués tingut un final feliç, i no té pietat amb els que no encaixen en la seva visió ideal dels fets. Els fets haurien hagut d’anar així: la guerra va ser «una gran i única ocasió històrica perduda» (títol d’un capítol, p. 182), «hauria pogut tenir un caràcter nacional català» (p. 183), és a dir, hauria hagut de portar a la independència de Catalunya, i no hauria hagut de ser mai «una autèntica guerra civil entre catalans, dins de la guerra civil espanyola» (p. 241), que és el que va ser.

Per evitar això últim, n’hi hauria hagut prou que Companys no hagués comès la «gran atzagaiada» (p. 53) del 6 d’octubre del 1934, perquè «sense el 6 d’octubre, el general Batet [que no era colpista] hauria continuat essent cap superior de l’exèrcit a Catalunya i molt difícilment els oficials que conspiraven a favor de la insurrecció militar haurien pogut actuar, com actuaren, la matinada del 19 de juliol de 1936» (p. 29). Ja s’entén que aquesta és la manera més elegant de guanyar Waterloo: com que no hi ha batalla, la guanyes segur. Però n’hi ha d’altres, com ara que ERC i la Lliga haguessin fet el govern d’unitat que es veu que tenien previst (pp. 131-132), només que els militars, amb un escàs sentit de l’oportunitat, es van revoltar abans. I, esclar, també hi hauria ajudat força que Tarradellas no entrés al govern.

Tot el llibre està esbiaixat a favor de Companys i en contra de Tarradellas. Després d’haver acusat Tarradellas de tolerar certs assassins en sèrie com el Cojo de Màlaga (p. 235) i en general de no aturar l’extermini de religiosos, a Benet se li escapa una frase plena d’incisos. La frase apareix mentre relata com el polític demòcrata-cristià Manuel Carrasco va salvar-se per molt poc de morir assassinat pels pistolers de la FAI (p. 255):

«El fet que el conseller primer del govern [Tarradellas] no fos capaç de garantir la vida d’un dels seus col·laboradors més immediats [Carrasco], la feina del qual apreciava molt, malgrat tenir, en el seu govern, tres consellers representants de la CNT-FAI, evidenciava el desgavell que continuava existint a Catalunya i la seva manca d’autoritat.»

Un primer ministre, que és el que figura que era Tarradellas, que ni podia garantir la seguretat d’una persona fidel a la república que treballava al despatx del costat, ¿es pot dir que «tolerava» els assassinats? Si els tolerava és que els podia impedir i no volia. Però acaba quedar clar que no podia. La incoherència salta a la vista. No poso en dubte vedetisme de Tarradellas, però tampoc crec es pugui passar per alt que Benet no exerceix d’historiador sinó quan li convé.

Aquestes Memòries I són un llibre escrit seguint una quadrícula. En cada caseta hi va allò que l’autor ha planejat que hi vagi. El conjunt és molt correcte i llegidor, també és extraordinàriament fred. Amb la distància que tracta l’element personal és impossible fer-se una idea clara de qui és l’home que ens parla. N’arribem a tenir moltes dades, en sabem moltes anècdotes interessants, però hi falta completament l’emoció. Quan Benet té quinze anys mor el seu pare en unes circumstàncies que no acaba d’aclarir fins més tard –es tracta d’un assassinat sòrdid, comès davant la indiferència general (pp. 74-6)–; les pàgines que hi dedica tenen un aire d’objectivitat que esgarrifa. Quan ha acabat de relatar els fets, Benet es limita a dir que «aquest 1935 fou un any molt dur per a mi, en aquell meu període d’aprenentatge de la vida».

Carles Miró

Coda:

«Tornarem a vèncer»

És curiós que algun dels mites que Benet destapa l’hagi inventat ell mateix. Tothom recorda la frase de Lluís Companys, pronunciada l’any 1936 –després de sortir de la presó i uns mesos abans que comencés la guerra–:

Tothom la recorda malament. Companys no va dir «vèncer» sinó «guanyar». És Benet qui va inventar la versió amb «vèncer» (ho explica a les pp. 81-82). Amb aquest canvi d’una paraula, una frase cacofònica es va convertir en una lema brillant.

C. M.

4 comentarios

Archivado bajo General