Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Mon somiatruites, mon frère

Joan-Lluís Lluís. Aiguafang. La Magrana. Barcelona: 2008. Pàgines: 141. Preu: 16 euros.

El primer capítol del llibre Barcelona, de Robert Hughes, es titula «The Color of a Dog Running Away». El calc és deliberat, esclar. És normal que un estranger quedi parat quan sent dir que una cosa és «color de gos com fuig» (o «de gos quan fuig»). Algú que es mira la llengua venint de fora es fixa en detalls com aquest: una metàfora espectacular que no és obra de cap poeta sinó del llenguatge mateix. La gran novel·la sobre Barcelona –que els crítics van pronosticar durant anys fins que el sentit del ridícul o el cansament els va fer callar– s’hauria pogut titular «Color de gos com fuig», que és el color real de la ciutat. Aquest Aiguafang, com el títol indica, és una cosa molt més modesta, una petita variant del «Can Fanga» que diuen els no barcelonins.
La contracoberta té l’amabilitat de posar en dubte la intel·ligència del lector i inclou paraules com Barcelona (la millor botiga del món, ja se sap), societat, decadent i consumista. Fa l’efecte que algú ha provat de redactar una contracoberta amb ganxo i la desgana li ha guanyat la partida. Llàstima que aquest sentiment sigui també el que ha dominat l’escriptura del llibre sencer i no només de la contracoberta. Aiguafang no és «una novel·la d’atmosferes opressives i de situacions límit», això es podria dir –si no se’ns acudís res més– de L’home que mirava passar els trens, per exemple. Aiguafang és un llibre pansit, de depressió portada resignadament, sense cap indici de vigor ni en la narració ni en l’estil ni en la construcció dels personatges.
Joan-Lluís Lluís, que fa anys que tecleja, ha muntat certes peces del llibre amb habilitat. Hi ha un assassí perquè hi ha d’haver un assassí. Raymond Chandler deia que quan no sabia com continuar una escena hi feia entrar un personatge amb una pistola. Per tant, no hi donem més voltes, hi ha d’haver un assassí, que és una manera de dir al lector que ell també podria acabar matant gent per poc que la vida li canviés una mica; per més versemblança (?) o, en tot cas, per arrodonir una mica el personatge, l’assassí treballa de repartidor de mobles i de vegades se’n va a veure el seu pare. El pare, com tots els pares del món, troba que el seu fill és ben normal. Cito un passatge que ho demostra i que, a més a més, exemplifica l’humor baix en cafeïna que gasta l’autor (p. 29):

«La vocació del seu fill no l’ha xocat mai, ha de guanyar-se la vida, i matar li permet de suportar aquella feina a Ikea. És clar, hauria preferit que fos poeta, perquè un dia, a la televisió, algú va dir que era la millor manera de fer feliços els que ens estimem i ell vol que l’assassí el faci feliç.»

Després hi ha un esclau, que té la peculiaritat de ser japonès, i això és una manera de dir (a crits) al lector: fins i tot tu podries acabar sent un esclau. Finalment, hi ha l’oreneta, una captaire que té uns somnis que es compleixen, i no cal detallar què diu al lector un personatge com aquest. Joan-Lluís Lluís ens els planta tots tres en una ciutat en descomposició, amb una pluja d’aigua bruta a sobre, i va passant d’un personatge a l’altre: ara l’oreneta somia en l’assassí, ara l’assassí truca en una porta i qui obre és l’esclau, i anar fent, anar enredant els personatges entre ells, que busquin i que pateixin, que això es fa a les novel·les. Tenir tres personatges, més o menys amb el mateix pes pot ser un truc per no haver d’aprofundir gaire en cap i per anar entretenint els lectors; és el truc que apliquen sistemàticament –però amb molts més personatges– els culebrons de mitja tarda i l’efecte és el mateix que a Aiguafang: quan cap dels personatges té prou gruix, anar canviant de perspectiva no els millora, al contrari, el llautó encara es fa més visible.
La ciutat on passa tot és una Barcelona molt més bruta i més violenta que la real. Com que els noms dels carrers són els que coneixem, podem comparar la realitat amb la novel·la i dir que això de moment no passa. La ciutat que coneixem és Can Fanga i no la seva variant (la d’Aiguafang), i la intenció deu ser que ens resignem al que tenim, que sempre hi ha un pitjor. El truc encara funcionaria menys si aquest llibre el llegís algú que no coneix Barcelona. Per això m’he quedat veient visions quan he llegit un crític insigne que compara Aiguafang amb Rodoreda. ¿En quin llibre Rodoreda fa aquests jocs de mans?
Joan-Lluís Lluís té per primera llengua el francès i, si de cas, el català que domina és el del Rosselló. El seu narrador utilitza un català força neutre –amb algun rossellonesisme–, és una prosa minimalista, amb una tendència, lleu, al to poètico-babau. Per fer parlar els personatges s’ha inventat un dialecte del català, el «cataflà». El problema és que inventar un dialecte no és més fàcil –per qui es prengui la feina seriosament– que observar com parlen els barcelonins de debò. I Joan-Lluís Lluís no se l’ha pres seriosament; fa tot l’efecte que s’ha inventat el cataflà tal com li ha anat sortint (un crític minuciós li troba les incoherències). Deu haver pensat que no valia la pena matar-s’hi; total, els personatges parlen més aviat poc. Que parlessin una mica estrany i ja faria el fet. És una manera molt respectable de pensar i de fer, i també ho serà la dels lectors que decideixin parar de llegir i canviar aquest llibre per un d’un autor que no els prengui el número.
Els versos de Jacques Prévert que hi ha al principi d’Aiguafang no són casuals. No es podria haver triat un poeta més beneit i més adequat al que segueix. La novel·la vol expressar un gran avorriment vital i aconsegueix avorrir amb gran eficàcia. Té mèrit.

Carles Miró

Altres ressenyes d’aquest llibre:
Xavier Pla. «Empassar-se la ràbia», Suplement Cultura de l’Avui (20.09.2008).

Manel Ollé. «El vals del triangle», Quadern d’El País edició de Barcelona (09.10.2008). També inclou una entrevista amb l’autor.

Julià Guillamon. «Apuntes del mundo flotante», Culturas de La Vanguardia (12.11.2008).

10 comentarios

Archivado bajo General