Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Gas natural és progrés

Amadeu Hurtado. Abans del sis d’octubre (un dietari). Quaderns Crema. Barcelona: 2008. Pàgines: 235. Preu: 18 euros.

El plet
Amb un adjectiu n’hi ha prou perquè un llibre es malentengui del tot. L’adjectiu, en el cas d’aquest dietari d’Amadeu Hurtado, és constitucional i de seguida s’entendrà per què ho dic.
L’any 1934 el Tribunal de Garanties Constitucionals va tombar la Llei de Contractes de Conreu, que havia aprovat el Parlament català. N’hi ha prou de recordar que si la llei va acabar al Tribunal de Garanties va ser per la pressió de la Lliga Regionalista: ¿algú s’imagina CiU –en algun moment d’optimisme l’han volguda presentar com la successora de la Lliga– presentant recurs d’inconstitucionalitat contra alguna llei aprovada pel Parlament de Catalunya? Però ni la Lliga era CiU ni el Tribunal de Garanties de la II República era el TC actual. Cal començar per aquí si es vol entendre alguna cosa.
Abans del sis d’octubre mostra amb més claredat que cap llibre d’història les diferències entre la situació política de fa 74 anys i la d’ara. Amadeu Hurtado comença aquest dietari el 29 de maig, quan se’n va a Madrid, tres dies abans que el Tribunal es reuneixi. Les primeres pàgines del dietari descriuen els moviments d’Hurtado a Madrid: parla amb Azaña, llavors a l’oposició, amb el president de la República (Niceto Alcalá Zamora), amb el president del govern espanyol (Ricard Samper) i amb diferents membres del Tribunal, per intentar salvar la situació, que no és en absolut desesperada; també explica el seu paper defensant la llei catalana davant del Tribunal. Al capdavall, la llei és anul·lada però Hurtado aconsegueix el compromís que el govern espanyol no posarà traves a l’aprovació d’una llei, idèntica en el fons a la anul·lada, amb uns retocs mínims (pp. 54-56). El cas es podria considerar resolt de la millor manera possible. Falta un element: que el govern català entengui la solució i actuï amb un mínim de sang freda.

La foguerada
Quan Hurtado torna a Barcelona es troba que la llei en qüestió no interessa a ningú; esperava trobar una gentada a l’estació i hi troba «sis homes del Partit, un de menys que els telegrames de felicitació que he rebut» (p. 57). Llavors ve la reunió amb Companys, que ni entén ni vol entendre el que Hurtado li exposa. L’escena, si la veiéssim en un teatre i amb els noms canviats, seria molt còmica, però resulta que no és ficció i de gràcia no en fa gens. Aprofitant que aquí no cal patir pel paper, la citaré extensament. Qui parla en primer lloc és Hurtado (pp. 58-59):

<«–[...] El govern de Catalunya pot apuntar-se un èxit si va al Parlament amb la solució que us proposo i que ja sabeu per endavant que serà acceptada pel Govern de la República.
–Res. Estic disposat a tot –reprèn Companys–. Los rebré a tiros si convé.
–Però a qui?
–A tots els que vinguin a apoderar-se de la Generalitat.
–Potser no m’heu entès o no m’he explicat bé. Ningú no parla d’apoderar-se de res, sinó al contrari, que la Generalitat quedi bé davant del poble fent reviure una llei que la imprudència d’un Tribunal ha volgut anul·lar. No us deixeu arrossegar ara per un interès de partit perquè sou un cap de Govern, i fora dels militants vostres, la gran massa no us seguirà en actituds heroiques per una qüestió que no sent i que en rigor no existeix.
–Us equivoqueu. Jo no tindré arguments ni paraules per a dir-vos el que passa i el que pot passar; però ho ensumo i tinc la seguretat que el poble es pot abrandar com mai. Ha arribat l’hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva.»

No cal tenir gaires nocions d’història contemporània per adonar-se que Hurtado preveu exactament el que va passar el 6 d’octubre d’aquell any, quan Companys es va trobar sol amb el seu intent de fer la revolució. Ara, la qüestió no s’acaba aquí. A propòsit d’aquesta escena en el despatx de Companys, Hurtado fa una reflexió que podem contrastar amb la realitat política actual: «Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l’agitador», que aprofita «qualsevol motiu d’ordre sentimental per a fer por a l’adversari mentre duri la foguerada». Al meu entendre –que no té la més mínima importància–, les paraules d’Hurtado són exactes, només que passat el 1939 (ja molt abans, de fet) l’agitador es va quedar sense marge de maniobra; un cop queda clar que l’adversari té la capacitat i la voluntat de bombardejar Barcelona dia rere dia, la foguerada sentimental perd tota la seva eficàcia. És cert que, al cap d’unes dècades, els polítics agitadors van reaparèixer, però ho van fer amb un modest fogonet sota el braç, que servia per mantenir els sentiments fent xup-xup i evitava el perill d’incendis descontrolats; és natural que aquests polítics, en comptes de tragèdies, hagin protagonitzat, només, una gran varietat de farses.

Descriure abans d’opinar
Quan el 15 de setembre Hurtado escriu l’última anotació del dietari recalca que el problema no és dels polítics («Uns altres, en el seu cas, haurien fet probablement, el mateix», p. 213); tenim els polítics que ens mereixem perquè «[e]l nostre poble és essencialment emotiu i només podran i sabran conduir-lo els que participin naturalment de les seves emocions». En un text del 1945, inclòs al final del llibre, insisteix en la mateixa idea. No és que Hurtado es posi per sobre dels polítics del seu temps per absoldre’ls magnànimament. No parla mai amb superioritat ni amb menyspreu; de vegades és irònic, però no és mai sarcàstic. Senzillament procura observar i entendre alguna cosa abans de llançar-se a desqualificar. Diguem que no està instal·lat en la farsa de l’opinologia general, que és el que ara s’estila.
El valor documental del llibre és indiscutible. S’ha d’afegir que també té valor literari. Hurtado escriu amb el llenguatge que faria servir per explicar les coses a un amic intel·ligent que no és de la professió, amb claredat, evitant els tecnicismes innecessaris i sense els clixés del llenguatge mediàtic d’avui, que per sort seva encara no s’havia inventat. Com que val més un exemple concret que mil elogis generals, tornaré a l’escena d’Hurtado i Companys en què el president declara la seva voluntat de ser un màrtir. Companys allarga el seu discurs i Hurtado deixa d’escoltar-lo i s’entreté a mirar el despatx; s’adona que han canviat una vidriera, ara és blanca i abans era d’uns «colors llampants que reproduïen unes escenes del pas d’una processó pels carrers de la vella Barcelona»; està a punt de preguntar a Companys què se n’ha fet, però es conté i fa veure que l’escolta. Aquella nit hi torna a pensar (p. 61):

«De sobte m’ha sabut greu no haver preguntar a Companys què n’havien fet de la vidriera vella del seu despatx: almenys hauria aprofitat la visita.»

Diuen que en literatura l’important són els detalls. Hurtado no escriu una novel·la ni un dietari que es llegeix com una novel·la. És un dietari que es llegeix com un dietari i això ja és prou mèrit. El que passa és que Hurtado es pren seriosament el que escriu i no té el vici de voler fer «literatura». Potser és casualitat –o potser és una altra forma que adopta la farsa–, però en les tres últimes novel·les que he ressenyat, totes pleníssimes de «literatura», no hi he trobat cap detall tan ben observat com aquest, totalment irrellevant, de la vidriera.

Carles Miró

Altres ressenyes d’aquest llibre:

Julià Guillamon. «Se masca la tragedia», suplement Culturas de La Vanguardia (17.09.2008).
No és l’única. A més a més, bastants articles de premsa s’han referit a aquest llibre, com es veu per la faixa que va amb la segona edició del llibre.
Però potser l’enllaç més interessant que es pot oferir per complementar aquest llibre és La Vanguardia del dia 9 d’octubre del 1934, el primer dia que va sortir el diari després dels «fets», dels quals s’informa a partir de la pàg. 6.

2 comentarios

Archivado bajo General