Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Les perles de la Ferrusola

Baltasar Porcel. Cada castell i totes les ombres. Edicions 62. Barcelona. Pàgines: 414. Preu: 21 euros.

Comencem bé: Baltasar Porcel és un dels personatges vius més importants de les lletres catalanes i és també un gran escriptor. Sóc incapaç de descriure la relació entre una cosa i l’altra; només se m’acudeix una obvietat: que el personatge Baltasar Porcel no s’interromp mai, fa decennis que dura, mentre que l’escriptor va i ve, és d’una inconstància exasperant.
Als anys seixanta Porcel va escriure almenys dues bones novel·les: La lluna i el «Cala llamp» (1963) i Els argonautes (1968), i un llibre de contes excel·lent: Difunts sota els ametllers en flor (1970). Són llibres de la Mallorca anterior al turisme, de pagesos i contrabandistes, escrits amb un vigor extraordinari. Publica també Els escorpins (1965), una novel·la psicològica o existencial justament oblidada; devia imitar alguna moda del moment, o allò que Porcel es pensava que era moda. L’error no es va repetir. Posats a imitar algú, Porcel s’inclinaria per imitar aquell escriptor de barbeta que es deia Baltasar Porcel.
Amic de Jordi Pujol i col·laborador (o sigui negre) de Josep Pla, va fer una gran carrera periodística i d’autopromoció a Serra d’Or i a Destino. El personatge Baltasar Porcel s’anava formant i consolidant. Cavalls cap a la fosca (1975) és una novel·la en què el personatge està consolidat del tot. D’aquí endavant el protagonista de les seves novel·les serà sempre el mateix: Porcel, el personatge Porcel, amb un altre nom i amb algun detall diferent; però els seus interessos literaris i artístics, les seves divagacions i sobretot les seves pulsions seran sempre les mateixes, i sempre expressades en el mateix llenguatge empastifat d’adjectius, vital i excessiu. El personatge Porcel ho domina tot. També quan no es tracta de novel·les. És el cas, per exemple, de Mediterrània. Onatges tumultuosos (1996), que no és ni un assaig ni llibre de viatges sinó un autoretrat més de Porcel, amb el Mediterrani de fons.
En les novel·les prescindeix de la coherència argumental i senzillament suma episodis amb la mateixa facilitat que amalgama adjectius, sense buscar la unitat ni la precisió pels procediments habituals. La unitat se suposa que ja la dóna aquest ego sobreabundant que no para d’autocontemplar-se i que va dispensant al món els fruits del culte a la pròpia personalitat. I la precisió també deu estar assegurada, des del moment que l’ego poderosíssim s’expressa a raig, sense disciplina ni inhibicions de cap mena. El resultat són uns llibres enlluernadors, que, al cap d’unes quantes pàgines, decauen fatalment; després, si tenim la paciència de continuar, el llibre sol reemergir, i a enfonsar-se un altre cop, i així tantes vegades com calgui. És un exercici de lectura instructiu –s’hi aprenen moltes coses que no s’haurien de fer mai–, però al meu entendre no sol compensar l’esforç.
Des de Cavalls cap a la fosca fins ara només m’atreviria a recomanar un llibre de Porcel: El cor del senglar (2000). És una novel·la plenament porcel·liana que, per alguna raó misteriosa, frena quan l’excés arriba al límit. Hi ha un mínim de control sobre les històries que s’hi expliquen i els mitjans expressius utilitzats. Les caigudes de to són menys abundants i menys accentuades. Tot plegat permet disfrutar les qualitats –o la qualitat única– de Porcel: la seva vitalitat salvatge, que contrasta fortament amb un país que vol i dol i amb tants metres de llibreria dedicats a novel·les depressives i tovetes.
En els últims vuit anys Porcel no ha publicat res comparable, i aquest Cada castell i totes les ombres és, sens dubte, una novel·la molt inferior. L’ego de Porcel, en aquest cas, s’ha desdoblat; la novel·la té dos protagonistes: un ex-professor d’institut aspirant a diputat al parlament català i un milionari, tots dos sense escrúpols i amb una gran energia sexual sobrera. Porcel els situa en una Barcelona grandguinyolesca, una mica posterior a l’actual, on es debat una requalificació urbanística en què els dos protagonistes tenen el seu paper. Però aquest desdoblament és un pur autoplagi. Julià Guillamon, crític de La Vanguardia –que, si vol mantenir el sou, té l’obligació de deixar bé el llibre–, ho sap dir així: «El hombre rico, Ginés Jordi Martigalà, se parece mucho al protagonista de Ulisses a alta mar [...]. El hombre pobre, Pelai Puig Alosa, es calcado a Helios de Lola i els peixos morts». No sé cal si traduir-ho: Porcel ha agafat dues de les màscares que el seu ego ja havia adoptat en novel·les anteriors i les ha ajuntat en aquesta per fer-ne un joc de titelles. Amb l’operació no hi hem guanyat res, i per un motiu que descriu també Guillamon –amb la cautela que li assegura el plat a taula–: «La escritura de Porcel se parece mucho a la de los artículos: en avalancha, acelerada, con bruscos giros y cambios de sentido que llevan de un tema a otro». Qualsevol que s’hagi mirat les columnes que Porcel publica diàriament entendrà això: l’escriptura és caòtica, gens treballada, sense indicis de cohesió estilística i conceptualment erràtica fins a extrems demencials.
Cada castell… és, en paraules exactes de Vicenç Pagès, «un magma cacofònic de frases connectades per gerundis, per conjuncions i sobretot per pronoms: en tota la literatura catalana no s’havia produït mai una concentració tan elevada de “quals”». De quals, afegeixo, que són en gran part incorrectes, ens mirem el manual que ens mirem. L’editor hauria pogut tenir la caritat de suprimir-los, encara que ja entenc que no tingués la valentia d’informar l’eximi autor que, abans de publicar un llibre, no s’ha de perdre el costum de redactar-lo –ja no goso dir redactar-lo bé–. El primitivisme de l’autor sumat al primitivisme editorial han tingut com a efecte aquestes quatre-centes pàgines.
Porcel, com ja havia fet a Lola i els peixos morts, hi fa sortir Josep Pla. Al capítol 14, Martigalà llegeix un text de Pla (un text inventat per Porcel, naturalment), que narra la investigació d’un assassinat; els fets passen l’any 1975, amb Franco agonitzant; l’investigador és el tinent de la Guàrdia Civil Leandro Orejudo. Copio un paràgraf (p. 356), que no és pas el pitjor:

«La seqüència del succés, Leandro Orejudo l’havia fixada fonamentalment a partir de la declaració de la senyora. La qual havien corroborat amb matisos els qui eren a la casa, com López Rodó o el banquer Jordi Pujol, Banca Catalana. El que, en el moment del crim, seia darrere la finestra de la seva cambra, llegint el periòdic Frankfurter Allgemeine, mentre la seva esposa lluitava amb la tanca engalavernada d’un collar de perles. Els dos havien mirat en sentir el crit, i guaitat els confosos moviments en l’embarcador ja guanyat per la tenebra del vespre.»

Aquest paràgraf, pel lloc on apareix, hauria de ser senzillament funcional. El llenguatge hauria de ser neutre. El que hi ha és que Porcel no se’n surt. I si algú sap veure què tenen de planianes aquestes frases, que avisi.
Segon exemple: informen el tinent Orejudo que s’ha mort Franco. Reacciona així (p. 365):

«Orejudo va sentir un esqueix visceral, la roda gegant de l’inexplicable i l’inexorable accelerava.»

Ni Corín Tellado deu haver escrit mai una frase com aquesta; molt menys Josep Pla. Ara, porta la marca de la casa: l’adjectiu visceral, el preferit de Porcel. Amb raó.

Carles Miró

Altres ressenyes d’aquest llibre:

Vicenç Pagès Jordà. «Una prosa cacofònica, ferotge i inversemblant». Llibres d’El Periódico de Catalunya (22.10.08

Julià Guillamon. «La decadencia de Catalunya». Culturas de La Vanguardia (29.10.08), pp. 8-9.

Jordi Gràcia. «Decebedor». Quadern d’El País edició de Barcelona (06.10.08).

12 comentarios

Archivado bajo General