La màxima i la mínima del dia
Javier Calvo, Carol París, Robert Juan-Cantavella, Llucia Ramis, Óscar Gual, Philipp Engel, Matías Néspolo, Lucía Litjmaer, Javier Blánquez, Agustín Fernández Mallo, Hernán Migoya i Eloy Fernández Porta. Odio Barcelona. Melusina. Barcelona: 2008. Pàgines: 192. Preu: 17 euros.
Aquest llibre, com es pot veure, té dotze autors. Com es pot veure en la meva referència bibliogràfica, no pas en la coberta. L’editorial, cautament, ha relegat els noms dels autors a la contracoberta. Tants noms al davant distraurien del fet fonamental: la paraula Barcelona. És perquè porta aquesta paraula en el títol que el llibre aspira a vendre’s i no pas per minúcies com el seu contingut. Al lloc que haurien d’anar els noms del autors, hi ha la silueta de tres avions que deixen anar unes bombes.
Ana S. Pareja, l’editora, en una nota prèvia, ens informa que el llibre –o sigui el títol– té diverses raons de ser («vértices externos», en diu ella), i una és «aquella vieja máxima de Nabokov según la cual cualquier mente lo bastante orgullosa para no formarse en la disciplina tiene la obligación (sic), aunque sólo sea por diversión, de dejar caer con cautela su bomba particular sobre la ciudad moderna (sic) del sentido común». Encomanar-se a algun sant sempre va bé. No sé si Nabokov ha fet cap miracle, però segur que hi ha sants pitjors. Evidentment, les paraules exactes del sant no tenen el més mínim interès, del que es tracta invocant-lo és de provocar el silenci respectuós dels feligresos. Però a Nabokov hi tornaré al final. Vaig pel llibre.
Bombardejar Barcelona; costa poc de dir. I, vist l’equip de presumptes bombarders, costa sobretot de creure. Dels dotze autors, quatre es declaren periodistes culturals, i entre la resta hi ha una agent literària, dues persones empleades d’universitat (una, com a professora de periodisme), un «traductor y periodista» i quatre escriptors amb uns quants llibres publicats. ¿Algú s’imagina cap periodista cultural o l’autor de Nocilla Dream bombardejant res? Ni en somnis. El periodista cultural és, per força, el més obedient de tots els periodistes, i ho és perquè –en paraules exactes de Sánchez Ferlosio– la cultura és un invent del govern. És evident que continua havent-hi artefactes culturals no controlats o no inspirats per alguna de les moltes instàncies oficials; solen tenir una vida residual i, si deixen de tenir-la i aconsegueixen un cert èxit, és perquè són obra d’uns creadors tan estrambòtics que els càrrecs públics i els funcionaris no han sabut veure’ls a temps per desactivar-los. Odio Barcelona no és un d’aquests artefactes i en els seus autors no cal sospitar-hi la més mínima tendència desviada.
Cadascun fa el seu text i mira de prendre tan poc mal com sigui possible, procurant conservar un aire de jove irritat amb el món. La manera com algun (Matías Néspolo) vigila de no fer-se cap enemic és tan exagerada que em fa pensar que aquest home és un geni de la paròdia, que es riu de tothom, començant pels coautors del llibre. Un cop ha criticat, amb una suavitat que és un gust, el Barcelona, posa’t guapa, Néspolo s’afanya a precisar: «Es de justicia reconocer que aquella vieja campaña estaba preñada de buenas intenciones» (p. 104), i declara que no vol («no es mi objetivo») criticar la Barcelona dels Jocs Olímpics i que «[n]i siquiera para criticar la Barcelona del Fòrum me siento capacitado». En un moment de temeritat escriu que oposar-se al «autocomplaciente discurso hegemónico» li comportaria el «linchamiento discursivo», que deu ser la forma més dolorosa de linxament imaginable per un argentí com ell, autor de frases com aquesta (p. 101):
«Cuando el espacio prevalece sobre el tiempo y lo anula –el presente perpetuo de lo sincrónico aplasta como una losa a la reflexión diacrónica–, la dicotomía semiótica básica entre significante y significado pierde todo objeto.»
A part d’aquests moments d’humor (suposo que involuntari, però ja he dit que dubto), el llibre té molt poc per oferir. Hi ha autors que fins i tot ens expliquen els seus trajectes en metro i les aventures viscudes en aquest transport públic. Llucia Ferrer va repetint que Barcelona és una puta, i per descansar una mica d’aquesta caracterització tan original, aprofita per informar-nos de certs fets que cal saber: que a la ciutat sempre hi ha obres i que fa un temps a ella li van encomanar una novel·la que duia Barcelona al títol, que la va escriure i que es va vendre una mica, i que ara li han encomanat aquest article, ves. L’article és modèlic: diu puta per dissimular, però en realitat és tan inofensiu com la xerrameca d’una tieta solterona que ens explica una excursió a Sant Miquel del Fai.
Cap dels autors d’aquest llibre sembla que tingui un interès real per la ciutat. De tant en tant Barcelona els presenta alguna molèstia –potser els interromp les cabòries–, i a partir d’aquí, i amb la seva traça manejant el teclat d’un ordinador, cadascun ha fet el seu article sense esllomar-s’hi gaire. L’excepció és Agustín Fernández Mallo (l’autor de Nocilla Dream, la mena de llibre que no recomanaria a cap amic); Fernández, que no viu a Barcelona i no hi ha viscut mai, diu que va agafar una màquina d’escriure i es va passejar per la ciutat i la gent que trobava i va voler li va teclejar unes paraules amb aquell trasto; després ell va escanejar les quatre pàgines mal picades pels barcelonins, hi va afegir unes fotos del cel i, apa, ja està.
Finalment, hi ha escriptors que no fallen; Hernán Migoya (l’autor de Todas putas) acaba la seva peça explicant com ell –o el seu protagonista– es pixa a la porta d’una botiga tancada (p. 161):
«Limpio todo el aparador con mi chorro, soy sistemático y meticuloso. Devuelvo a la ciudad el flujo que circula por su interior y en el que ella me baña. Equiparo excreciones. Es un retrete perfecto, meo mi mierda en la letrina urbana.»
Està molt bé: els nens ja saben dir puta i saben fer pipí sols. No sé pas què en pensaria Nabokov. El rus, quan a «L’art de la Literatura i el sentit comú» (inclòs a les seves Lliçons de literatura) suggeria –suggeria, res d’obligar– tirar una bomba sobre «the model city of commonse» (el meu exemplar diu model i no modern), ho feia després d’exposar que l’aspecte extern o les creences de qualsevol dels presents a la seva lliçó, si es trobessin en un altre lloc o en una altra època, provocarien que una multitud de gent carregada de sentit comú els linxés –no pas «discursivament» sinó de debò–. El sentit comú que, molt controladament, Nabokov es proposa bombardejar conté aquestes formes de salvatgeria. I hem de suposar que Nabokov, quan parla de multituds assassines, no fa broma. Ara, potser sí que en el fons es referia a pixar-se al carrer i a escriure llibres com qui pixa.
Carles Miró
8 comentarios
Noviembre 5, 2008 a las 2:32 pm
“Cap dels autors d’aquest llibre sembla que tingui un interès real per la ciutat”. Ni els autors ni l’alcalde, ni, posats a dir, els mateixos barcelonins, que ens deixem tractar com bestiar.
Noviembre 6, 2008 a las 11:33 am
Llucia Ferrer? Llucia Ramis, supongo. Ah, y ni siquiera mencionas a Fernández Porta, adalid de los nocilleros pastilleros: ¿tan malo es o tan bueno?
Noviembre 6, 2008 a las 12:45 pm
Fe de errors:
En el text de la ressenya hi surt una tal “Llucia Ferrer”, completament desconeguda; hi hauria de dir Llucia Ramis.
Com va dir algú: ¿rectificar és de savis?, no, rectificar és de gent que s’equivoca. En aquest cas, jo. Que consti.
Noviembre 6, 2008 a las 5:04 pm
Usted dice “És perquè porta aquesta paraula en el títol que el llibre aspira a vendre’s i no pas per minúcies com el seu contingut” o “el llibre té molt poc per oferir”. No deja de causarme perplejidad que una persona tan ilustrada como usted -sólo hay que ver su manejo enciclopédico de Nabokov- dedique tantos palabros para demoler tan ínfimo opúsculo.
Y cuando añade que “Cap dels autors d’aquest llibre sembla que tingui un interès real per la ciutat.” entiendo que sólo los llamados pueden reflexionar sobre esta simpar ciudad de portentos.
Para este viaje…
José Pons Bertran
Director editorial
melusina
Noviembre 6, 2008 a las 7:36 pm
Llucià Ferrer feia un programa de tarda a Catalunya Ràdio però em sembla que l’han despatxat. La Llúcia Ramis és molt més guapa, Miró, on vas a parar!!
M’encanta això de ‘palabros’! Aquesta secció es podria titular ‘palabros contra llibres, de Carles Miró’.
Noviembre 7, 2008 a las 4:27 pm
No, benvolguts senyors, s’erren sense dir-se Ramon que a mi l’erra també m’excita…
L’aital “Llucia Ferrer” no és pas cap desconeguda, sinó l’heterònima autora de “Coses que et passen a Bcn”. Sí, aquella novel·la que segons S. Abrams (Caràcters, nº44, pàg. 36) “és lleugera, divertida, descarada i alhora és profunda, substanciosa, lúcida”. O no, perquè entre la ferrada Barcelona que et passa fent pasqua abans de Ramis i la Barcelona bagassa, doncs no sabem ben bé quina és quina.
I és que amb tantes Barcelones -la de Margarit, Calvo-Valls, Casacuberta-Gustà, Ruiz-Safón i tira milles que no és acabador-, ens canfangaran fins a les orelles. Basti recordar la cèlebre pintada “la primavera está hasta los huevos de El Corte Inglés”.
Noviembre 12, 2008 a las 8:07 pm
no he llegit el llibre, i vista la ressenya, ja veig que no cal. Gràcies! Em sap greu perquè molta gent m’havia parlat darrerament que si barcelona no va bé perquè això i allò, normalment arguments vagues i més aviat poc definits, ambigus, i ja veig que els signants del llibre van per la mateixa línia: tot va malament perquè els altres ho fan malament, però no diu ni què ni com s’ha d’arreglar. Si es vol fer una crítica profunda i consistent a una política s’ha de fer profunda i consistent, ja n’hi ha prou de tanta superficialitat i infantilisme! N’estic fart de tant antibarceloní de pa sucat amb oli. Si no els agrada, que se’n vagin a casa seva!
Febrero 3, 2009 a las 2:01 am
[...] Odio Barcelona? Publicat en barcelona, cultura by agrimensor a Febrer 3rd, 2009 Deixo el títol amb interrogant. No penso respondre la pregunta. Però no crec que es pugui odiar una ciutat, tot i que el terme ha fet fortuna com explica el company Narcís Sastre. Tampoc no m’he llegit sencer el llibre-boutade de l’editorial Melusina, Odio Barcelona, ni ho penso fer. La qualitat desigual de les narracions, la vaguetat dels objectius editorials, i el poc coneixement de la ciutat, la seva cultura i la seva història que demostren alguns autors i l’editora deixen molt que desitjar. Tot i compartir la frustració i el tedi que representa viure en una ciutat on sembla que tot hagi d’estar ordenat, planificat i certificat per l’administració municipal, no puc dir que “odio Barcelona”. Em remeto a la ressenya del llibre que va fer Carles Miró i que no sé què fa penjada al bloc de Manuel Trallero. [...]