Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Esmena a la totalitat

Xavier Roig. La dictadura de la incompetència. La Campana. Barcelona: 2008. Pàgines: 181. Preu: 14 euros.

Aquest no és un llibre per tots els públics, ni ho vol ser. Per això és segur que tindrà èxit. Fins a quin punt en tindrà és una altra qüestió.
Les dues primeres frases de la contracoberta no enganyen: «¿Vostè es considera “societat civil”? Atenció: forma part d’una espècie amenaçada.» Si vostè s’hi considera, no cal anar més lluny: el llibre és per vostè; i si no s’hi considera, potser li interessarà saber què els passa als que sí. Segons Roig, passa que la societat catalana, com bona part del sud d’Europa, es troba en la situació següent (pp. 15-16):

«Tenim una classe econòmicament i socialment parlant dominant que no creu en la lliure competència ni en el lliure mercat –altrament no podria sobreviure–. Tenim unes classes modestes que, a causa del seu origen socioeconòmic i de l’educació que han rebut, desconfien de la resta del món (“la globalització és dolenta per principis [sic]”) i, per tant, de la llibertat de mercat. Tenim una classe política que mira amb mals ulls la llibertat de l’individu i ignora totalment d’on surt la riquesa que li posa el plat a taula. Tenim una classe pública –funcionaris i empleats públics– cada cop més influent i protegida de les inclemències del mercat. Tenim un progressisme social que sempre ha estat contra el lliure mercat i la lliure iniciativa –que, en bona part, ha flirtejat descaradament amb dictadures comunistes–. I, com a conseqüència de tot plegat, tenim uns mitjans de comunicació controlats.»

Aquests són els fronts que ataca Roig. La «classe dominant» sembla que ja la deixi per impossible. Però l’educació, els polítics, els funcionaris i el progressisme reben de valent. En algun cas (el capítol 5, que parla de cultura i educació) reben tant que aquest llibre podria servir per mesurar si els ensenyants en general –amb totes les excepcions que calgui– llegeixen molt, poc o gens. Si de moment encara no han tallat la Diagonal per protestar contra el senyor Roig, és que llegeixen més aviat poc. Quan vegin un dels debats sobre l’educació que de tant en tant fan a la tele, pensin si algú s’atreviria a intervenir-hi amb afirmacions com aquestes: «cap sistema educatiu pot tenir una qualitat superior a la dels seus mestres» (p. 71); «el “Mètode Rosa Sensat” [...], vistos els resultats, seria més apropiat anomenar[-lo] “Experiment Rosa Insensat” [...]» (íd.); «Els principals responsables de l’educació acadèmica són els mestres» (p. 74); una quarta part del Parlament de Catalunya està «copat» per professionals de l’ensenyament i, malgrat això, la crisi de l’ensenyament sembla imparable, cosa que si passés en qualsevol altre «sector» ens faria pensar de seguida que hi predominen els incompetents (pp. 77-8), etcètera.
La conclusió de Roig és senzilla: les coses no s’arreglen per pura incapacitat d’arreglar-les i pels avantatges que comporta tenir-les espatllades. Per defensar els seus despatxos, al funcionariat i als polítics els convé tenir ciutadans submissos i sense capacitat crítica; i l’escola en aquesta funció és decisiva. Es fan males lleis per dos motius. El primer, perquè els diputats no en saben més. (D’això en tenim una il·lustració exageradament bona: fa uns dies que només es parla del cotxe del President del Parlament de Catalunya i, en canvi, no es parla gens –amb l’ excepció òbvia– dels articles a El Mundo Deportivo que firma el mateix senyor; ja és prou sorprenent el fet que els escrigui: que, a més a més, els escrigui així, deixant ben a la vista una alfabetització primeta, fa esgarrifar.) El segon motiu que es facin males lleis és per blindar-se al poder. Perquè una cosa és ser incompetent i una altra és no tenir sentit de conservació –de conservació del sou, naturalment, fet naturalíssim quan és el sou més alt que han cobrat mai molts dels polítics en exercici–. Les conseqüències d’aquesta situació a part de patir-les l’educació o la sanitat, les pateix, també, la justícia: «els polítics l’han contaminat i l’asfixiat econòmicament» per fer-la ineficaç, ineficàcia que «permet actuacions lleugeres i irregulars, cosa que convé» (pp. 154-5).
Roig és allò que per aquí se’n sol dir un liberal, com qui diu un insult (el capítol 2 del llibre parla d’aquestes actituds). Defensa la globalització com a única manera de posar fi a la pobresa i critica els moviments antiglobalització perquè volen perpetuar la misèria («Curiosament, els agitadors solidaris tenen més simpatia per les societats que no es plantegen sortir de la penúria», p. 94). Contra el mite d’una Catalunya laboriosa, ens recorda que formem part del sud d’Europa, dels «PIGS (Portugal, Italy, Greece, Spain) La dictadura de la incompetència és una requisitòria total, demolidora, i els recursos expressius de Roig, l’ús eficaç de gràfics, les anècdotes personals i els acudits, fan clar i ràpid de llegir un llibre ple de dades i d’observacions que no són les que es repeteixen constantment en els informatius i que es refregeixen sense parar a les tertúlies que omplen tantes hores de tele i ràdio. (Qui no sàpiga si comprar-se el llibre o no, pot llegir en qualsevol llibreria l’exemple de les cassoles, a les pp. 130-3.)
Finalment, davant del panorama que Roig descriu, la reacció més natural és preguntar si la situació té alguna sortida. Roig té la seva recepta, però potser caldrà tocar fons més clarament (un cas: caldrà que hi hagi molts més mileuristes) perquè la seva idea bàsica arreli en les minories que la podrien impulsar. Com que «la mala qualitat d’una classe política acaba arrossegant la resta del país» (p. 171), cas de l’Argentina que ara es reproduiria aquí, els polítics han de fer ara el mateix que van fer les Corts franquistes: «conscients que el seu temps havia passat, van votar la seva dissolució» (p. 172). No només fallen les persones, és el «sistema (persones + regles de funcionament)» el que falla, i ara caldria que les persones recuperessin el protagonisme:

«Ara cal que els qui han generat aquest mecanisme s’adonin que el temps d’aquest sistema ha passat. I potser també el seu [de] temps. Com ho van saber reconèixer les Corts de Franco, un règim dictatorial. I van actuar en conseqüència. Per què no han de saber-ho fer els que han estat elegits en democràcia?»

Ja es veu que si al títol del llibre hi ha la paraula dictadura no és per casualitat i que té el sentit que a tothom se li acudeix en primer lloc. Pel que fa a la pregunta final, plantegin-la als amics i coneguts, a veure què diuen.

Carles Miró

Diverses reaccions a aquest llibre. No n’hi ha cap que sigui exactament una ressenya, i en més d’un cas –no pas en tots– es limiten a copiar o a parafrasejar frases de la contracoberta. Enllaço també una entrevista amb l’autor.
Blog de Carles Puigdemont [portaveu de CiU a l’Ajuntament de Girona i diputat al Parlament de Catalunya]. «“La dictadura de la incompetència” i el debat de política general». (01.10.2008)
Enrique Vila-Matas. «Desde el asiento trasero». El País edició Barcelona (05.10.2008)

Félix de Azúa. «Y aquí un colega de taller». El Periódico de Catalunya (06.10.2008)

Xavier Bosch. «La dictadura de la incompetència». Avui (08.10.2008)

Entrevista amb l’autor: «El “empresariado catalán” no creu en el mercat lliure». Vilaweb Tv (15.10.2008).

Catalunya en “decadència avançada”». E-notícies (16.10.2008)

8 comentarios

Archivado bajo General

Etiquetas: Carles Miró