Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Pastilles Juanola

Lolita Bosch. La família del meu pare. Una novel·la. Empúries. Barcelona: 2008. Pàgines: 331. Preu: 17 euros.

Lolita Bosch és un cas digne d’atenció. Ja en rep, almenys des de fa tres anys. L’única reserva és que, al meu entendre, l’atenció que mereix no l’hauria de rebre de la crítica literària sinó de la sociologia de la literatura.

Prenguem, per exemple, la seva novel·la Elisa Kiseljak, publicada l’any 2005, molt elogiada en aquell moment i tant o més elogiada ara pels crítics que juguen al joc de les compensacions, és a dir, a deixar bé els primers llibres d’un escriptor i a anar-li passant comptes en els posteriors. Les tres ressenyes que he llegit de l’últim llibre de Lolita Bosch (les referències i els enllaços són al final) coincideixen en l’excel·lència d’Elisa Kiseljak; tots tres crítics, encantats de repetir que aquella novel·la era tan i tan bona, passen de seguida a fer-nos saber que aquesta noia ha perdut molt. ¡Caram, en tres anys! Hi havia un temps que es deixava passar fins i tot dècades entre la proclamació d’un autor com a gran esperança blanca de la literatura catalana i la defenestració. Ara anem escopetejats. I en tot cas, a Lolita Bosch no l’han defenestrada, només la tenen a l’ampit de la finestra perquè, si li ve de gust, es tiri daltabaix. (Un dels crítics arriba a dir que Bosch «es prepara per emprendre un nou vol amb un globus aerostàtic». Pot semblar una picada d’ull, perquè en un llibre anterior d’aquesta autora hi surt un globus. Però no em puc estar de pensar que, en realitat, li està desitjant que s’animi a fer un saltiró.)

Jo també he llegit les 93 pàgines –poca lletra i molt de paper en blanc– d’Elisa Kiseljak, i he entès alguna cosa. El tema és, sens dubte, insidiós, que diria Gabriel Ferrater, o sigui un d’aquells temes perfectes per destarotar-nos emotivament. A l’Elisa la violen quan té deu anys; ningú se n’adona, la nena no ho diu, té algun comportament una mica estrany i durant un any li van malament els estudis. Pel que en podríem dir un instint defensiu (un psicòleg ho expressaria amb més precisió), oblida el que li ha passat, o més exactament bloqueja el record. Catorze anys més tard, el record li torna de cop. Ningú pot acusar Bosch d’haver fet un llibre frívol ni estúpid (vull dir que no és un llibre de Gemma Lienas). Ara bé, un cop reconegut el coratge de l’autora i els mèrits negatius del llibre, també cal reconèixer que a Elisa Kiseljak no n’hi sobren de positius. Ferrater deia que «l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions», i en aquest cas el que val pel poeta val pel novel·lista. Bosch no se’n surt. El tema se li descontrola totalment. Quan l’emotivitat ha d’arribar al punt més alt, en el moment que la protagonista recorda que la van violar, el llibre es deixata en una mena de monòleg de Molly Bloom, procediment que hem vist (mal) utilitzat en desenes de llibres, i que aquí no és la copia d’una còpia que sol ser sinó que més aviat sembla la paròdia d’una paròdia. I l’últim que havia de semblar és una paròdia.

És cert que fa tres anys Bosch demostrava valentia, ambició i voluntat d’estil; també ho és, si hem de jutjar pels resultats i no per les intencions, que va fracassar. Hi ha aspectes en què llavors la sociologia treia el nas tota poruga: Bosch, òbviament formada en castellà, i havent escrit força en aquesta llengua, en català deixava que el castellà se li transparentés amb un impudor innegable. Aquest aspecte es va tractar amb delicadesa; vull dir que es va callar amb delicadesa. Després de tot, una escriptora com ella –que segons informaven les solapes havia viscut a Mèxic i a l’Índia– era el que tots esperàvem. No era qüestió d’anar trobant pèls a la jove promesa.

Però ara la valentia i l’ambició s’han acabat i ha arribat l’escarxofament. La família del meu pare porta el subtítol Una novel·la; hauria sigut més exacte subtitular-la Un copypaste. És del tot excessiva la quantitat de textos copiats i enganxats, que sovint no tenen altra relació amb la història (indicada pel títol) que una mínima coincidència, sovint irrellevant, però que fa gràcia a l’autora. El desvergonyiment de Bosch és admirable; és capaç de citar Salvat Papasseit o Martí i Pol com si ningú els hagués citat mai abans. I és capaç de coses pitjors. Després de dir que el seu pare va morir de càncer d’esòfag (p. 128), salta de paràgraf i escriu: «Rèquiem per ell.» I a continuació, salt de paràgraf, i com si estiguéssim en un musical, ens copia els quatre primers versos del poema més conegut de César Vallejo (i diria que repetit en molts llibres de batxillerat). ¿De debò creu que amb això aconsegueix l’efecte que pretén? Això de passar de sobte de prosa a vers i de català a castellà, a un lector que no identifiqui el text, més que augmentar-li l’emoció, li semblarà un caprici estrany de l’autora que ha decidit citar vés a saber què. I en el lector que sí que reconegui els versos, justament de tant que els coneix, és molt probable que l’efecte sigui aproximadament el mateix que si li haguessin copiat una estrofa de «Baixant de la font del gat».

La important família Bosch donava per fer-ne una bona novel·la. Però és que no hi ha cap família que no doni per fer-ne una bona novel·la. És el novel·lista per escriure-la el que costa de trobar. I no es pot ser novel·lista sense prendre’s seriosament la substància verbal que serveix per escriure novel·les. Ja he dit alguna cosa sobre la part de La família del meu pare que és còpia directa. A més a més, hi ha la còpia indirecta, la diguem-ne documentació que Bosch ens explica en les seves paraules; en aquest cas sol ser en una prosa descolorida, segurament inspirada en el Telenotícies. Però, quan no copia, cau sovint en l’efectisme més tronat, i així podem trobar frases com les següents (p. 51):

«[L]’existència del primer Rómulo Bosch a la família del meu pare es va reduir, la vam reduir, a les quatre lletres que formen la paraula mite. M–I–T–E: Un origen, sense sensació de vida. Alguna cosa que bé podria ser falsa però que, no obstant, ho explicaria tot. Un lloc al qual recorro quan necessito començar de nou. L’espai exacte que ocupa la cartolina en què hi ha escrita la paraula TEMPS»

Davant de coses així, impreses no en una revista escolar sinó en un llibre d’aspecte normal, ¿com s’ha de reaccionar? És difícil conservar la calma. Però seria injust reduir La família del meu pare a fragments com aquest. També hi ha altres coses, com aquesta altra (p. 235):

«Puc olorar-la. Veig aquesta fotografia i puc olorar-la. Regalèssia de pal, pastilles juanola i un polo Popeye de taronja o de llimona. O polo Mini Milk de llet, polo Drácula, corte de vainilla i xocolata. Puc olorar la brillantor de les rajoles sempre netes de l’entrada, l’olor de la infantesa i el record del so de les meves sabates amb sola dura quan anava de visita a casa dels meus avis, on gairebé mai no hi anava amb vambes. A vegades em posava botins negres, de nena d’abans, o unes Kickers de colors que escollia la meva mare, però gairebé mai no duia sabates d’esport. Arribàvem a l’edifici, empenyíem la porta de ferro massís que pesava molt i sempre estava freda, saludàvem la família de la portera [...]»

En fi, una digna continuadora de la confitura literària que, posem per cas, Joan Barril fabrica dia rere dia.

Carles Miró

Altres ressenyes d’aquest llibre:

Xavier Pla. «Famílies felices, però no tant». Suplement Cultura, Avui (04.10.2008)

Julià Guillamon. «La ciudad falsa». Suplement Culturas, La Vanguardia (08.10.2008)

Lluís Muntada «La fundació de la veritat». Quadern, El País edició de Barcelona (16.10.2008)

8 comentarios

Archivado bajo General