Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

«Si em dius adéu…»

Miquel Sellarès. Un pas endavant. La història dels mossos que mai no s’ha explicat. En col·laboració amb Laura Nicolàs. Mina. Barcelona: 2008. Pàgines: 269. Preu: 19 euros.

Només d’obrir aquest llibre es veu que l’editor, el maquetista i el dissenyador devien estar de vacances quan es va fabricar. Cada paràgraf està separat del següent per un espai en blanc, com per deixar passar l’aire. És una cosa sistemàtica. Jo no sé si els dossiers policials es presenten així; els llibres seriosos, fins ara, no. Una segona constatació: aquesta «història dels mossos» és molt més curta del que sembla; en realitat, s’acaba a la pàgina 178, i les prop de cent pàgines que vénen a continuació, amb el títol d’«Annexos», és un piló d’articles de premsa i algun altre text (hi ha un manifest, pp. 217-18 i el que sembla un article del qual no consta on va publicar-se, p. 205), escrits per Miquel Sellarès, que repeteixen el que ja apareix prou repetit en el cos del llibre. Més que un annex documental és una amalgama de materials afegits per acabar d’omplir; de fet, un dels textos de Sellarès que, segons ell (p. 127) va tenir repercussions importants, és «L’article titulat “La necessitat d’un model policial català”, publicat a El País, a les pàgines de difusió estatal, el 28 de maig de 1985», i aquest justament no apareix a l’annex. Tampoc he pogut localitzar-lo a l’arxiu digital d’El País. Potser la data no és correcta o el títol. Com que no ve d’un pam…

Ara, els documents annexats tenen una particularitat minúscula però reveladora. Sospito que Sellarès els va escriure ell mateix (en canvi, el llibre, si no entenc malament l’«en col·laboració amb Laura Nicolàs», l’ha dictat). Així, quan arribem als articles, ens adonem que el llibre que hem deixat enrere encara podria haver sigut pitjor del que és. Pensin que Sellarès declara haver publicat (p. 220) a La Vanguardia paràgrafs com aquest:

«En numerosas ocasiones durante estos últimos años se me ha aconsejado que reflexionase y que pensara bien una cosa antes de decirla. Hoy este consejo que tantas veces me han dado debo hacerlo (sic) al conseller Gomis.»

El llibre que precedeix aquesta paperassa ocupa, doncs, 178 pàgines, però ben mirat és molt més prim. Primer de tot, se li han de restar les vegades que repeteix que els polítics catalans, començant per Jordi Pujol, són uns acomplexats i que els falta «sentit d’Estat»; és un tic que surt pràcticament a cada pàgina. Després, s’ha procurar desbrossar els fets que s’exposen, i la brossa és espessíssima; darrere les declaracions, les enganxades amb aquest i aquell altre, les desqualificacions i l’autoatribució de mèrits, els fets serien els següents: Miquel Sellarès va començar a fer dossiers als catorze o quinze anys (p. 23), llavors es limitava a enganxar en una llibreta retalls de premsa d’accions militars i policials en llocs més o menys remots, però tot és començar; als disset anys va anar a Israel, a un kibbutz, on va poder tirar quatre trets (d’entrenament); va fer la mili a l’Àfrica; va fer política antifranquista i es va arribar a entrevistar amb membres d’Eta; va encarregar-se dels serveis d’ordre de dues manifestacions famoses (11 de setembre del 1976 a Sant Boi i 11 de setembre de 1977 a Barcelona); va ser el director general de Seguretat Ciutadana durant onze mesos, en el moment que els Mossos d’Esquadra es van refundar, fa 25 anys. I ben poca cosa més.

Ara, a més a més de fets hi ha les interminables declaracions. Com la que va provocar que el destituïssin de la Direcció General. En resposta a unes paraules de Tarradellas, que havia dit que els mossos eren un luxe i que no feien falta perquè ja hi havia guàrdies civils, Sellarès va dir (p. 95):

«Crec que els avis han d’estar-se a casa. Amb tots els respectes, no m’agrada parlar d’avis. Tarradellas sembla oblidar que a les seves ordres hi havia 1.000 mossos i que ara només en tenim 380.»

I, durant aquests vint-i-cinc anys, sembla que Sellarès no s’hagi dedicat a altra cosa que a parlar, a dir el que s’havia de fer; en paraules seves: a «emprenyar des de fora perquè la Policia de Policia de Catalunya fos una realitat» (p. 122). No estic en condicions de jutjar quina eficàcia pot haver tingut aquesta feina opinològica; encara que podem conjecturar que s’acosta molt a zero, si pensem que fins l’any 1994, que comença el «desplegament», els Mossos eren més una ànima en pena que un cos de policia. Sellarès, de tota manera, s’atribueix part del mèrit del desplegament dient que, sense un determinat manifest que ell va promoure l’any 1988 (pp. 131-33), el govern català no hauria encarregat el pla que després serviria per desenvolupar els mossos.

Altres coses encara són més difícils de jutjar. O més fàcils, segons com ho mirem. Parlant del 23 de febrer del 1981, Sellarès es fa l’interessant (pp. 45-47):

«No és el moment encara, almenys en la meva opinió, de detallar què va passar aquella llarga tarda-nit al Palau de la Generalitat, però sí que es pot dir amb claredat que només hi ha una paraula per descriure la situació que s’hi va viure: vergonya. Vergonya per la indefensió amb (sic) què es trobaven les nostres institucions.

[...]

I s’ha de dir que, davant la incògnita del que realment succeïa durant aquelles hores –que es van fer eternes–, va haver-hi persones que aquella nit se la van jugar, unes persones que després van tenir molt a veure amb l’embranzida de la Policia de Catalunya. A mi mateix em va tocar fer un paper que em reservo el dret a no explicar. Com deia, no és el moment.»

¿Vostès què entenen? ¿Què dirien que insinua? ¿Que es va presentar al Palau amb una pistola i el van posar a fer de guàrdia a la porta d’un despatx? Si és això i ho vol dir, que ho digui. I si no ho vol dir (o no és això i es tracta d’una revelació molt més greu), que s’ho guardi fins que arribi «el moment». Però aquest to de cow-boy de l’Eixample no és el millor perquè els lectors suspenguem la incredulitat quan, més endavant, vinguin més mitges revelacions. Com quan parla de què eren i què no eren els mortadelos.

Segons Sellarès (pp. 68-69), els mortadelos era el sobrenom d’«una petita unitat d’informació» (d’espionatge, en diríem els ignorants), que no va crear ell i que es dedicava a feines com ara seguir dirigents d’extrema dreta i passar la informació obtinguda «a les forces de seguretat de l’Estat». Però seria una llàstima no deixar anar alguna insinuació:

«No negaré que, en casos puntuals, existien sospitoses relacions entre algun membre d’aquest nucli [és a dir, els mortadelos] i el secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta.»

De primera: «no negaré» i el lector ja afirmarà pel seu compte. I, més endavant, deixa clar que, amb mortadelos o sense, ell també podia espiar quan volia. Sotmès a «persecució» pel governador civil de Barcelona Ferran Cardenal i pel delegat del govern a Catalunya Francesc Martí Jusmet (p. 111), diu que s’hi va tornar així (p. 113):

«L’objectiu dels serveis d’intel·ligència de l’Estat, de la Delegació del govern central i del Govern Civil era fer-me saltar de la Generalitat. Però es van trobar amb un enemic més dur del que s’esperaven, que, si se sentia vigilat, els vigilava a ells, i que va recollir informació sobre les seves activitats. Va ser així com em vaig assabentar dels documents difamadors que escrivien periodistes al servei de Martí Jusmet des d’un despatx del palauet del carrer de Roger de Llúria, on hi havia la primera seu de la Delegació del govern central. Un d’aquests periodistes era Arcadi Espada.»

O sigui que després de vint-i-cinc anys, tota la «informació» que ens dóna cap en una línia: que en el despatx tal, Arcadi Espada i uns altres periodistes que no ens vol dir qui eren escrivien no se sap quins «documents difamadors», que deuen haver difamat molt si ningú els ha vist (en podria haver posat algun als «annexos», ja que li sobrava paper). De moment, Espada ja ha dit que això és fals i ha recomanat «tractament mèdic» (s’entén que a Sellarès). Basant-me només en el contingut d’aquest llibre, jo em recomano fer un pas endavant: cap al contenidor de paper, concretament.

Carles Miró

Una altra ressenya d’aquest llibre:

Jesús García. «L’hora de passar comptes», suplement el Quadern d’El País, edició de Barcelona (02.10.2008).

10 comentarios

Archivado bajo General