La dimensió desconeguda
Julià de Jòdar. Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? Un viatge Proa. Barcelona: 2008. Pàgines: 150. Preu: 17 euros.
La primera vegada que vaig intentar llegir Jòdar, fa set o vuit anys, vaig pensar que potser no era un bon moment, que el problema el tenia jo i que ja ho tornaria a provar. Al cap d’un any o dos, vaig donar-li una altra oportunitat, i em va preocupar una mica que aquells llibres –que tots els crítics elogiaven tant– per mi fossin, senzillament, inintel·ligibles. Fa uns cinc anys, vaig reincidir-hi, per raons de feina, i no em vaig poder treure del cap que el problema no era meu: era de Jòdar. Però, si el problema no el tenia jo, ¿com és que tothom trobava Jòdar tan bo? Ara ho he provat per quarta vegada.
Figura que aquest llibre és una novel·la. Últimament tots els llibres són novel·les fins que es demostri el contrari. En el cas de Noi, ¿has vist la mare…?, el contrari es demostra aviat. No és una novel·la sinó una col·lecció de cromos melancòlics. Hi ha imatges, cançons d’infància, vides tristes dibuixades amb quatre traços i molta gent que es mor. Dic cromos no per menyspreu, sinó perquè en els breus capítols d’aquest llibre només hi trobo recursos barats, tintes fortes i en general una mala qualitat que no queda compensada per la poca extensió. Algú molt optimista podria dir que són contes o poemes en prosa, amb un únic protagonista o un únic jo o una única veu. En tot cas, no sé apreciar la narrativa primíssima i la prosa –que o bé és cursi o bé no és res– de Jòdar.
Un d’aquests pseudocontes, «El desig quallat» (pp. 33-4) ens explica que de petit el protagonista volia un determinat tebeo i, per comprar-lo, va robar els diners a la seva mare; el descobreixen de seguida i li fan tornar el tebeo; d’adolescent torna mil pessetes que li han donat de més amb el canvi, i el miren com un beneit; d’adult, és ell qui es queda el que li donen de més amb el canvi, i encara planta cara a qui li vol reclamar el que ha robat («Li vaig dir que estava equivocat i no l’hi vaig tornar»). Aquesta evolució en tres passos per arribar a ser un lladre fet es podria narrar de moltes maneres. Jòdar decideix posar-hi una rima, un mecanisme de repetició. Cada pas ocupa un paràgraf i cada paràgraf l’acaba així: dient que es va empassar el fel; ho diu amb petites variants que són també repetitives: «en aquells temps, els menuts no guanyàvem mai», «en aquells temps, els adolescents sempre perdíem» i «en aquells temps, els adults no volíem perdre mai». I a tot plegat hi fa un llacet amb aquesta frase:
«Vaig considerar que si la pujada del fel era una constant i l’evolució dels temps era una variable, ja era causalitat que sempre haguessin de trobar el seu punt de contacte en el meu fetge.»
La gràcia és relativa. Vull dir que jo no l’hi trobo per enlloc. Però sóc capaç d’imaginar que aquest petit artefacte retòric, posat en vers, podria integrar-se en poema de Pere Quart o en una cançoneta, que el Mick Jagger d’altres temps cantaria d’una manera tolerable. Ara bé, Jòdar no n’ha tingut prou amb la rima i l’acudit, i ha hagut d’afegir-hi un microparàgraf més per rematar-ho:
«Això passava en el temps que tant m’era guanyar com perdre, perquè m’havien encomanat una hepatitis crònica.»
Que això es vengui com a literatura em confirma la certesa que o bé la literatura no m’interessa gens o bé els llibres com aquest són una estafa de cap a peus. És indiscutible que aquí hi ha una metàfora perfectament ben manejada (el fel, el fetge i l’hepatitis; tot és on ha de ser). Però això és una simple qüestió tècnica, i una metàfora utilitzada amb perícia de bon ortopedista no pot insuflar vida a un text que no en té.
I aquest retret val per tot el llibre, que no ho aconsegueix en absolut presentar-nos un protagonista amb cara i ulls. La primera part són unes quantes instantànies de la seva infància i joventut; els capítols o pseudocontes de la segona part comencem sempre amb una evocació (real, inventada o somiada) de la mare i després hi ha unes escenes de la vida corrent. Els trossos de realitat crua es combinen amb els somnis o els deliris del protagonista tan bé com l’oli amb l’aigua, però l’esperança deu ser que el contrast faci el seu efecte. El fa, però no va pas a favor del llibre.
El to general desolat, la lírica de baixa graduació i l’eufonia de les frases –que es podrien recitar en veu alta sense cap dificultat– fa que Noi, ¿has vist la mare…? pugui encara aspirar a un determinat tipus de lector; no pas al lector de novel·les, ni tan sols al lector de novel·les que no siguin de pur entreteniment, sinó al lector de poesia, que sol tenir una gran paciència. (La té, més que res, perquè tots els lectors de poesia són poetes, i si volen que els altres els escoltin els versos, primer han de fer l’exercici d’escoltar els dels altres en respectuós silenci.)
Però el protagonista no té prou força per donar unitat a un llibre fet de peces soltes que, per separat, tampoc són gran cosa. I la llengua de Jòdar, més enllà del domini de la part sonora i de la retòrica de guix, té defectes bàsics que acaben per aflorar. No saber el significat del verb tastar («La presa de xocolata que em donava era la millor –hi tastaves el cacau i el sucre en mossegar-la», p. 79), encara que a mi em sembli greu, potser no ho és tant en un temps de màniga amplíssima. Ara, hi ha moments que la incompetència lingüística es confon amb literatura fantàstica, com quan el seu protagonista ens confessa (p. 69):
«Fa anys que no se’m curen les llagues que, com els estigmes als antics profetes, em mortifiquen cadascun dels peus amb una simetria despòtica.»
Caram, «cadascun dels peus». Vostès, ¿quants peus dirien que té? ¿Tres? ¿Quatre? ¿Més? De vegades un autor pot no saber exactament l’altura, el pes, l’edat o la talla d’un personatge. Deu passar sovint i no sol tenir importància. Però un novel·lista que no sap ni quants peus té el protagonista –o que no sap com dir que en té dos, que és molt pitjor– trobo que exagera. Cap més Jòdar, sisplau.
Carles Miró
Altres ressenyes d’aquest llibre:
Julià Guillamon. «El beso de la mujer araña», suplement Culturas de La Vanguardia (01.10.2008)
5 comentarios
Octubre 8, 2008 a las 12:30 pm
No és per a res, però… Potser seria hora de tornar a Guerra i Pau?
Octubre 8, 2008 a las 1:27 pm
No tothom diu que Jòdar sigui tan bo. He trobat una ressenya d’aquest últim llibre que no el deixa gaire bé. Coincidiu bastant.
És de Vicenç Pagès. Poso l’enllaç aquí dalt.
Però, total, és curta. La copio:
“VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Onze anys després de publicar el seu primer llibre, L’àngel de la segona mort, Julià de Jòdar (Badalona, 1942) s’ha convertit en un narrador consolidat que ha obtingut crítiques elogioses i premis prestigiosos, però no pas grans èxits de venda. En comptes d’adaptar-se als gustos del públic, manté ferm el timó de l’estil. Si els lectors volen, ja s’acostaran.
El llibret Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? és un altre pas en la mateixa direcció. El narrador es mostra més interessat en l’orfebreria de la frase que en la construcció de la trama. Inicialment, el protagonista sembla el passat distorsionat. De mica en mica, el lector comença a preguntar- se si el protagonista no deu ser més aviat la distorsió. Se succeeixen les pàgines, arriba la fantasia, la segueix el deliri i finalment els capítols es transformen en calaixos de sastre. En comptes de l’alternança entre repetició i progressió que construeix una trama novel.lesca, la narració centrifuga diàlegs i personatges que el lector buscarà en va més endavant.
Tot i que el títol s’inspira en una obscura cançó dels Rolling Stones, la temàtica és profundament catòlica: el desig i la culpa, la memò- ria i el perdó. De fons, com un basso ostinato, ressonen els temes de la mort i de la mare. Els capítols són curts com proses poètiques. Totes les frases són ben girades, però alguna es troba més enllà de la comprensió: “En aquelles fantasies, a vegades temia que una voluntat, fustigada profundament per la naturalesa i la moral, trobés en l’aprensió el seu acompliment abstracte”. Si la construcció d’ambients onírics recorda els Mites, de Jordi Sarsanedas, la solemnitat i el predomini de la música per damunt de la història fan pensar en la producció de Miquel Bauçà.
No hi ha dubte que Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres? és un llibre escrit sense concessions al lector. El dubte és si aquesta manca de concessions es pot considerar sistemàticament una virtut.”
Octubre 8, 2008 a las 4:05 pm
Jodar, Carles…. com et passes..
Noviembre 7, 2008 a las 1:04 pm
http://cultura.e-noticies.cat/el-catala-light-sescampa-22190.html
I l’editor “lamenta”, quins collons, els calcs sintàctics del llibre. Els correctors que han repassat aquest llibre deuen fer una cura de repòs hores d’ara.
Noviembre 22, 2008 a las 4:23 pm
[...] escolliria Joan Fuster per escriure’l, aquest cop A favor… , davant malures acneiques o prostàtiques d’aquest nivell. Com es veu, seguim a les beceroles. Ai [...]