Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

«No importa», va dir ella

Patrícia Gabancho. El fil secret de la història. La Campana. Barcelona: 2008. Pàgines. 357. Preu: 17 euros.

Una xerrameca incontenible recorre aquest llibre. Costa de trobar-hi una pàgina articulada sensatament, pensada i redactada amb calma. La passió per acumular dades, conjectures, comentaris de tota mena, les associacions mentals que ha tingut la seva autora mentre anava escrivint –i que ha anat ficant en incisos dins d’altres incisos–, guanyen pràcticament sempre la partida. I tot amb una pressa que sembla que anéssim a apagar foc. S’entén molt bé que una persona que té per missió proclamar la veritat vagi accelerada; el problema és potser de bioritmes: Gabancho no dubta que està en possessió de la veritat –de la veritat sobre Catalunya, naturalment– i té la urgència de proclamar-la tota de cop; però els lectors potser no anem tan cremats.

Gran part d’aquest llibre, sense el desmanegament i la verborrea, ja havíem tingut ocasió de llegir-lo. Bona part del que pretén dir la seva autora, la part que, sòlida o no, és almenys intel·ligible, ja la va escriure, més bé, el doctor Josep Trueta en un llibret, publicat per Oxford University Press l’any 1946, que es titula The Spirit of Catalonia. Un cop publicat, es veu que un tal Pompeu Fabra va dir per carta al seu autor: «[T]ot el que exposeu tan bé en el vostre llibre fa temps i temps que hauria d’haver estat dit i repetit dins d’una propaganda ben feta de la qüestió catalana» (recollit per Josep Pla. Obra completa, XVI, p. 244). Recalco que, segons el parer de Fabra, es tracta de propaganda, que s’hauria hagut de fer molt abans de l’any 1946 (o sigui que llavors ja era tard) i destinada a l’estranger; i no cal dir que s’havia de fer amb un mínim de solvència intel·lectual. Doncs, a veure…

Gabancho ha llegit aquest llibre de Trueta, i molts d’altres, els ha passat per la picadora, i n’ha fet un embotit per repartir-lo a talls a les festes majors del país. Els ingredients són variats: Gerbert d’Aurillac, l’abat Oliba, els càtars, els templers, Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Ramon Sibiuda, Ali Bei, Verdaguer, Víctor Català, Gaudí, els espiritistes, Dalí, Pujols, Deulofeu (el que va profetitzar la independència de Catalunya per l’any 2029); tots aquests i molts altres formen part d’aquest poti-poti secret o visibilíssim, segons el cas, de la història catalana; són els genis i els guillats que estimulen Gabancho i que, segons la seva fe desbocada, demostren que vivim en un país sensacional, ple de rareses i condemnat a vés a saber quina grandiosa missió en la Història. També és un país ple de defectes i que es marca sol, Gabancho no s’està de notar-ho. Primer ho fa en termes generals (p. 47):

«Al llarg de la història, Catalunya s’equivoca massa; i és excessiu atribuir a la casualitat el que més aviat es presenta com una mancança nacional. Catalunya s’equivoca a l’hora de prendre decisions complicades perquè té impreses al codi genètic dues condicions complicades: l’afany de pacte i la consciència de [la seva] petitesa, que potser són una mateixa cosa. El fet d’intentar pactar sempre des del convenciment que ets petit i feble és un error. Aquest és l’error secular de Catalunya. Sempre pacta per salvar els mobles.»

Doncs sí, el convenciment que ets petit i feble és un error, quan no ho ets. Ara, si resulta que de debò ets petit i feble i saps que ho ets, senzillament estàs aplicant el principi de realitat. Però aquestes minúcies no aturen Gabancho, que, fidel a la seva idea del «codi genètic» català, al cap d’unes pàgines ens presenta un Jaume I que s’assembla prodigiosament a Jordi Pujol; «[n]i arrisca ni pisca», diu (p. 74). Quan l’autora s’ocupa del compromís de Casp, també enllesteix ràpid: «¿Què hi fan els catalans? Fan el que solen fer en els moments decisius de la història: arribar barallats» (p. 125). Exacte, com a les assemblees del Barça. I fot-li pel broc gros i avall que fa baixada.

Fa un moment he parlat de solvència intel·lectual. Si aquest llibre és el màxim que pot oferir, com a producte propagandístic, el catalanisme o el romanticisme catalanista, és que la cosa està molt més malament del que pronostiquen els més apocalíptics. Qui cregui que exagero que s’entretingui a llegir el paràgraf que comença a la pàgina 103 i acaba a la 104, el que conclou amb l’afirmació que «els egipcis coneixien l’energia atòmica». Aquesta mena de ximpleries es deuen poder trobar a les seccions d’esoterisme, astrologia i similars de les llibreries, però que surtin publicades en una editorial que té assajos seriosos al seu catàleg indica ben clarament que, en aquest cas, més d’una persona ha perdut els papers.

Però posant-hi tota la bona voluntat possible encara podríem objectar que, després de tot, Gabancho no és historiadora ni científica; és periodista i es dedica a la polèmica, i doncs, vist el país on vivim, se li ha de concedir un ampli marge per dir disbarats. Al cap i a la fi, si al pròleg (p. 8) deixa anar que «[t]ot és rigorosament cert i tot està documentat» –i es refereix al llibre que comença– deu ser només perquè amb el teclat calent es poden arribar a escriure moltes coses. Tot i acceptant això, és inevitable adonar-se que la credulitat de Gabancho supera tots els límits acceptables pel periodisme i per qualsevol gènere, i arriba a extrems caricaturescos. Un dels objectes de la seva credulitat, per exemple, és Jordi Bilbeny, aquest personatge que defensa la catalanitat de Cristòfor Colom i que està barallat amb el Centre d’Estudis Colombins, que defensa exactament el mateix. ¿Coses del «codi genètic català»? No; en aquest cas Gabancho no hi té rea a dir, perquè ja decidit regalar l’ànima a Bilbeny. I, com aquell qui res, ens explica que van mantenir el diàleg següent (p. 153):

«Fa poc, Jordi Bilbeny em va regalar l’últim dels seus llibres i em va dir: “Està plagat de documentació estricta, com si fos una tesi doctoral”. No importa, li vaig dir. “És que si no ho documento tot, em prenen per boig”.»

Pobre Bilbeny, que encara pateix per demostrar que no és boig. ¿Que no ho sap que «no importa»?

Si El preu de ser catalans encara podia estimular algun de debat, o aquell cíclic simulacre de debat entorn a la qüestió cultural, davant del d’El fil… l’única actitud que pot tenir el lector –¡la que se li exigeix!– és de rendició incondicional davant de l’apassionament i la xerrameca. Aquí no hi ha cap debat possible, només un doll que no para, esgotador. És com una ària que dures hores i hores. No sé quants feligresos estan disposats a suportar-ho.

Carles Miró

6 comentarios

Archivado bajo General