Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Maremàgnum

Joan Ramon Resina. La vocació de modernitat de Barcelona. Auge i declivi d’una imatge urbana. Traducció Alexandre Gombau i Arnau. Galàxia Gutenberg. Barcelona: 2008. Pàgines: 316. Preu: 29,90 euros.

«You’ve got to accentuate the positive
Eliminate the negative
Latch on to the affirmative
Don’t mess with Mister In-Between.»

(Lletra de Johnny Mercer)

Si no és perquè hauria quedat massa llarg, aquest llibre, en comptes d’això de l’auge i el declivi, hauria pogut subtitular-se així: «Barcelona és l’única ciutat que ha passat de la decadència a la barbàrie sense conèixer la civilització entremig». Seria exemplarment inexacte, perquè el llibre se centra justament en allò que hi ha hagut entremig, que fet i fet no ha sigut del tot incivilitzat; però qui sap si la frase despertaria aquella capacitat d’ofendre’s que de vegades encara demostren els barcelonins i, de passada, potser en despertaria algun de la somnolència actual –que ara es veu ara se’n diu perplexitat–.

El primer capítol, «La ciutat burgesa», comença amb la primera visió que Edmondo De Amicis va tenir de Barcelona quan hi va arribar en tren l’any 1873, i s’estén en una anàlisi de la manera com interpreten els canvis socials de la segona meitat del segle XIX les novel·les de Narcís Oller, sobretot La febre d’or. «La ciutat burgesa» comença en el tren que porta De Amicis a Barcelona; és des del tren que veu per primer cop, «amb una sola mirada», l’escenari del drama: «el port, el mar, una corona de turons, i tot es mostra i desapareix en un instant, i et trobes sota el sostre de l’estació de ferrocarril, amb la sang en ebullició i el cap confús» (p. 19). D’aquesta instantània passem a la descripció detallada, però no és casual que Resina comenci amb un tren. El tren configura la Barcelona de la segona meitat del XIX; també internament: la uniformitat de l’Eixample barceloní té com a prioritat la circulació; es tractava que per aquests carrers rectes i sense obstacles «el trànsit fluís lliurement endins i enfora de la ciutat, alleugerint la seva congestió amb un millor intercanvi metabòlic amb el camp», de manera que «la unitat d’habitatge, l’illa de cases, [es converteix] en una mena d’estació de tren», les illes de cases estan pensades «com a llocs de parada en el flux universal del trànsit» (p. 30).

És un capítol clar i vigorós, potser el millor del llibre, que descriu la Barcelona emergent, en un temps que «Catalunya [era] l’únic lloc d’Espanya on el mite de l’home fet a si mateix era possible» (p. 39). Com que La vocació de modernitat… és un llibre originalment escrit en anglès, no és gaire agosarat suposar que el seu autor en principi no pensava en els lectors catalans. Per això és natural que se centri a explicar el que, per un català, de tan visible que és ja no s’hi fixa. Per exemple, el fet que «[l]’escola de dibuix, on rebien formació els pintors» fos en el mateix edifici, la Llotja, que «acollia les operacions més especulatives dels agents de borsa»; i a continuació de remarcar «la importància simbòlica dels edificis públics, o, més exactament, dels edificis privats oberts a usos públics, en una ciutat que va estar llarg temps mancada d’arquitectura oficial» (p. 68), Resina passa a ocupar-se del Liceu, un edifici que presenta també una dualitat interessant: d’una banda, hi ha el teatre en si, que és «com un saló de la família, un lloc on es rebien les visites i es guardava la cortesia»; d’una altra, hi ha «l’avantsala i el club exclusiu dels homes, el Cercle», que és una extensió del despatx (p. 71).

Però l’èxit econòmic, aquella febre de l’or, acaba amb una crisi de tantes que n’hi haurà, i la quadrícula de l’Eixample, imprescindible en la imatge posterior de la ciutat, si existeix és perquè Ildefons Cerdà tenia bons amics en els despatxos corresponents de la capital de l’estat. En el segon capítol («La ciutat imaginada») Resina assenyala: «la forma de la nova Barcelona posava al descobert la feblesa d’una burgesia que es trobava impotent a l’hora de dur a terme el seu projecte per a la ciutat» (p. 79). És qüestió de pensar-hi només un moment: els catalans podien construir els ferrocarrils de Catalunya i finançar els de tot Espanya (v. p. 25), però el que no podien fer de cap manera, sense el permís d’uns funcionaris del Ministerio de Fomento, era decidir si els carrers de la ciutat on vivien havien de més o menys rectes. La semblança que això pugui tenir amb fets molt recents, d’aquest any i del passat, no és culpa d’aquest llibre; indiscutiblement, és la realitat la culpable. I del contrast entre una realitat ben fàcil de constatar i certes imatges que s’han projectat de la Barcelona contemporània, Resina en treu pàgines que mereixen ser llegides i rumiades.

A l’altre extrem del llibre, en el capítol «La ciutat dividida i el jo dividit», s’ocupa àmpliament de la novel·la de Juan Marsé El amante bilingüe. (Aquí és pertinent obrir un parèntesi. No sóc l’únic en aquest blog que pot donar fe que manifestar la més mínima crítica o reserva envers l’obra Juan Marsé és absolutament impossible en cap mitjà de comunicació català; vull dir que ho han prohibit, per unanimitat i sense que calgui ni parlar-ne, els que tenen la potestat d’impedir que un article es publiqui; naturalment, cap escriptor-català-en-català no es beneficia –i no me’n queixo pas– d’una defensa en bloc tan disciplinada com aquesta.) Per començar a fer-s’ho mirar, n’hi hauria d’haver prou –i segur que n’hi ha prou per un lector no intoxicat per certs sorolls mediàtics– amb la frase següent: «el paper de l’Estat es troba a faltar en l’anàlisi de l’espai urbà que fa Marsé» (p. 201). Un estat –o unes dependències estatals amb seu a Madrid, per ser exactes, perquè altres coses també són part de l’estat– que fa un segle i mig va dibuixar el plànol de la ciutat i ara decideix amb quants minuts (o hores) de retard arribaran a la feina els seus habitants o els que hi vénen a treballar. I és que, al capdavall, «el mercat literari dominant i les estructures culturals de l’Estat» (p. 209) van a favor de Marsé, que no és tan ximple per escopir-se al plat.

Pel que he dit en el paràgraf anterior, d’aquest llibre és lògic que se’n parli més aviat poc. Tot i que Resina és professor en una universitat americana, i això a províncies sempre impressiona. Més hauria d’impressionar la lectura. Un llibre com aquest, de la imatge que han projectat de Barcelona els seus novel·listes, hauria de tenir el seu públic; com a mínim, cap escriptor de ficció que no hagi renunciat a cobrar per la seva feina hauria de prescindir-ne. Donaré una sola mostra (nota 12 de la p. 289) que il·lustra l’estil de Resina, que mostra una falta d’inhibicions raríssima entre els barcelonins:

«L’autoengany de Marsé arriba fins al punt d’imaginar-se com una figura solitària en una frontera cultural: “En realitat, sent català i escrivint en castellà, estic en una posició privilegiada, fronterera, solitària, que és que sempre m’ha agradat” (Domínguez, “Entrevista…”). La veritat de l’assumpte és que aquesta “frontera” s’està omplint de gom a gom.»

Carles Miró

Dues entrevistes amb l’autor:

M. S. «Barcelona ha entrat en crisi», Vilaweb (21.11.2007)

Catalina Serra. «Barcelona inició el declive en el que ahora está sumida después de los Juegos». El País (28.03.2008)

6 comentarios

Archivado bajo General