76 anys de vida
Josep Maria de Sagarra. Vida privada. Edició commemorativa del 75è aniversari de la primera edició. Pròleg de Lluís Permanyer. Epíleg de Xavier Pla. Proa. Barcelona: 2007. Pàgines: 409. Preu: 22 euros.
El cert és que aquesta novel·la ha presentat molts problemes policials. El primer cos a intervenir-hi va ser el d’antidisturbis. Vida privada es publica a finals d’octubre del 1932, i a partir de la primera crítica, a principis de novembre, els altres ressenyistes, disciplinats, procedeixen a carregar-se la novel·la. Això està perfectament explicat en l’epíleg de Xavier Pla. I la conya suprema és que la primera pilota de goma la tirés el crític Domènec Guansé, el mateix que trenta-cinc anys més tard redactaria el pròleg al volum de Sagarra, Obres completes. Prosa. No és que Guansé faci una rebentada directa de Vida privada. És pitjor. Pel que en diu i cita Xavier Pla, i per la lectura del pròleg esmentat, veig que es tracta de la típica manera de fer capellanesca; això és molt evident pel contingut de la crítica, per la mena de retrets que fa al llibre –Sagarra no segueix els models novel·lístics que el crític vol i inclou massa elements sòrdids i sexuals–; però ho és, també i sobretot, per la seva estructura adversativa (de «sí, però no»), que permet tirar per terra un llibre tot i haver començat elogiant-lo. Xavier Pla, discret com és, enmig d’un paràgraf i sense donar-hi especial importància, deixa anar la frase següent: «no sembla que [Guansé] hagués entès gaire res del que es proposava Sagarra literàriament parlant». Incomprensió i cops de catecisme; una cosa va amb l’altra.
La segona topada amb la policia és més greu, perquè, quan es tracta dels serveis d’intel·ligència, hi ha poques coses lleus. Davant dels antidisturbis es pot intentar fugir, i Sagarra va fugir bastant de pressa: el llibre es va vendre i, a sobre, va rebre el premi Creixells, que llavors no era la pura broma pesada que és ara. Davant dels serveis d’intel·ligència, la fugida és impossible. Em refereixo a la censura prèvia franquista, que no va consentir que Vida privada es reedités si no era expurgat de certes expressions polítiques. D’una banda, el catalanisme s’havia de vigilar; d’una altra, Sagarra –per dir-ho en l’escagarrinat argot actual– sentia desafecció per la monarquia i pel dictador Primo de Rivera, i això se li nota per bé, vull dir per diversió dels lectors, cosa que no es podia consentir. Com que tinc a mà un exemplar de l’edició censurada, donaré un exemple de la mena de coses que es van eliminar. A la primera part del llibre, en la festa que se celebra a la casa d’Hortènsia Portell, un cop se’ns han descrit els assistents, els hem vist moure’s i hem escoltat una conversa que es distancia d’aquell ambient, arriba el general Miguel Primo de Rivera.
Dono, primer, la versió censurada:
«A les dotze ben repicades es produí un gran avalot, i una mena d’aaah!… Cinc o sis persones estiradíssimes acabaven d’entrar a la casa. Entre ells hi havia un home alt, d’escàs cabell blanc, vermell, fatigat. Aquest home era el general Primo de Rivera.»
I punt. L’escena de la festa s’acaba aquí. El paràgraf que en realitat va escriure Sagarra –el que surt en aquesta edició (p. 184) i en totes les edicions serioses que hi ha del llibre– és menys descolorit:
«A les dotze ben repicades es produí un gran avalot, i una mena d’aaah!… Cinc o sis persones estiradíssimes acabaven d’entrar a la casa. Entre elles hi havia un home alt, d’escàs cabell blanc, colorat, fatigat, vulgar, barreja entre inspector de policia i jugador de set i mig, i amb alguna cosa d’eclesiàstic i de domador de tigres. Aquest home era el general Primo de Rivera.»
Però, a més a més, a continuació vénen setze línies on es pondera la imbecil·litat de les admiradores que es tiren a sobre del dictador (un metge expert en malalties venèries comenta: «Ai, senyor! Quantes criatures, de les aquí presents, donarien el que fos per poder ser violades per aquesta “mona”!»); també s’insinua clarament que el militar anava borratxo («Duia a les galtes el maquillatge natural del vi»); el moment culminant és quan el dictador explica un acudit:
«A les més íntimes els explicà una historia de caserna, sense esporgar; les dames s’escanyaven de riure.
La Marquesa de Lió, que no el desemparava, digué:
–¡Ay, Miguel! Has estado saladísimo, saladísimo, saladísimo…
I entre 1’escataineig de les ancianes aquell saladísimo s’anava repetint i anava flotant com la sabata d’un nàufrag.
La broma va durar fins a tres quarts de quatre de la matinada.»
La tercera intervenció policial és la de l’ordenança, ja saben qui vull dir, aquell subaltern que va d’aquí cap allà carregat de papers, i que té la sagrada missió de fer difícil, o impossible, el tràmit més senzill. Aquesta funció la va complir esplèndidament el senyor Joan Oliver, de Sabadell, poeta en les hores que decidia emprenyar els seus contemporanis en vers, i editor de l’edició censurada, que va sortir l’any 1965. Oliver va sotmetre el text de Sagarra a les seves manies estilístiques i va esguerrar tot el que va poder. Fins l’any 1983 no es reeditaria sense desfiguracions el text del 1932, i encara algú va posar-hi una prèvia noteta infamant perquè no fos dit –perquè no fos dit que la policia no continuava alerta, s’entén–.
És veritat que Sagarra produeix de tant en tant frases desguitarrades (en penjo un parell de casos, 1 i 2, sintàcticament poc defensables). En part deu ser perquè escrivia amb una gran facilitat –diu que va escriure Vida privada en dos mesos–, però en part crec que és perquè tenia tan present la llengua parlada com model, se n’havia servit tant i n’havia tret tan de profit, que no hi sabia renunciar ni quan li convenia apartar-se’n una mica. Maurici Serrahima, a Dotze mestres (Edicions de 1984, p. 371-72), comparant els estils de Josep Pla i de Sagarra, escriu:
«[P]otser podríem dir que per a ell no va existir gaire un isolament com el que Josep Pla, des de sota de la campana de la llar del mas de Llofriu, ha sabut transportar a tot arreu on s’ha posat a escriure. [...] Potser és quan se sent sol que Josep Pla transforma el parlar en un estil anàleg però escrit i literari. Potser Sagarra, quan es posava a escriure, no transformava res i feia com si continués parlant. Era el seu do. Qui sap si, isolat i solitari, no hauria aconseguit d’escriure el que va escriure.»
En tot cas, el vigor i la naturalitat de la llengua de Sagarra i la manera com l’aplica a captar la realitat són els principals atractius de Vida privada («l’obra és una pintura exacta d’aquella etapa», Serrahima, p. 391). L’estil és probablement el que més hauria d’interessar als escriptors que llegeixin el llibre –ho dic en condicional perquè, enfeinats com estan escrivint, no sé si queda cap escriptor amb temps per llegir–. Però, al marge del picant satíric, del retrat d’una època i de la prosa enlluernadora, potser allò que tindrà més interès, pels lectors que no estiguin pervertits per la grafomania, serà trobar-se amb uns personatges força de carn i ossos. Cert que Sagarra no és Shakespeare ni Dostoievski, però el seu intent de construir uns personatges és seriós i es pot proposar als paladars més fins. D’altra banda, els elements sòrdids i truculents (la prostitució femenina i masculina, l’adulteri, el xantatge, l’assassinat, el suïcidi; en fi, tot el que no falta en cap fulletó) estan ben dosificats, no hi apareixen per recrear-s’hi –el narrador sempre se’n distancia–, ni per fer avançar la novel·la a força de cops d’efecte.
En una entrevista (p. 393 d’aquesta edició), Sagarra va comparar la seva «visió» a la d’un biòleg. El seu narrador, en efecte, té molt de biòleg i gens de taxidermista; vull dir que, per poder observar una cosa, no necessita matar-la primer. El valor de Vida privada com a pintura d’una època segur que no és baix; el seu valor com a creació d’un organisme viu –allò que se’n sol dir, quan la vergonya no ho impedeix, una obra d’art– és dels més alts que hi pot haver.
Carles Miró
10 comentarios
Septiembre 19, 2008 a las 9:30 am
Doncs a mi Pere Quart m’agrada. He de demanar disculpes, o què?
Septiembre 20, 2008 a las 9:45 am
Jo tenia entès que aquest llibre parlava de la família de Sagarra i dels seus amics i de l’homosexualitat amagada dins de l’armari d’uns quants.
Septiembre 21, 2008 a las 12:30 am
Esperança, dona, que no som criatures, i no cal que dividim el món entre bons molt bons i dolents molt dolents. Pere Quart fou un gran poeta, però això no vol dir que ens hagin d’agradar totes i cadascuna de les coses que va fer al llarg de la seva vida. Un dels poetes amb qui més bones estones he passat és en Gabriel Ferrater, i em rellisquen del tot les seves opinions sobre l’Espriu, o sobre el mateix Sagarra. Considero que Nabokov és un dels grans escriptors del segle XX, i això no m’impedeix de llegir els moltíssims autors que Nabokov condemnava, o considerava de tercer ordre (Dostoievski, Thomas Mann, Bertolt Brecht, Rilke, i si no ho recordo malament, també Cervantes). Les coses s’han de mirar des d’una altra perspectiva.
Septiembre 22, 2008 a las 11:35 am
No ho sé, ho trobo molt fantasma i molt àcid jo aixó.
Septiembre 22, 2008 a las 11:38 am
No ho sé, ho trobo molt fantasma i molt àcid jo aixó.
Septiembre 22, 2008 a las 2:28 pm
No t’ho discuteixo, Esperança. No sé pràcticament res de Sagarra, ni de la trajectòria que ha seguit l’edició de les seves obres. No em sorprendria gens que En Carles Miró tingués raó en el que diu. Una altra cosa és que t’agradi el seu estil, o no. A mi no em desplau (ohh, quina expressió més nostrada que m’ha sortit!), però no podem negar que és un dels moltíssims imitadors dels escrits crítics dels Germans Ferrater. No ho fa pas malament, però no es troba a l’alçada dels originals, és clar (entre els quals, d’altra banda, sempre he preferit el Gabriel, que potser era el més fantasma de tots dos, però també el més divertit).
Septiembre 22, 2008 a las 7:34 pm
De Gabriel Ferrater només he llegit la poesia i una cosa que em penso que es titulava “Sobre literatura”, que resumit deia que tota la literatura catalana era una porqueria menys Carner i Trabal. Tanta intel·ligència, si només serveix per trobar-ho tot malament, què vols que et digui. Després, la seva poesia està bé, segons la meva humil, acrítica i poc divertida opinió.
Septiembre 24, 2008 a las 2:32 am
Ja conec el llibret “Sobre literatura”. Em sembla que, concretament, deus haver llegit la “Carta a un neófito castellano” que li va adreçar a José María Valverde (oi?), i que és una xorrada. Té escrits millors, com els del volum de “Escritores en tres lenguas”. Mira, penso que el Gabriel Ferrater està sobrevalorat, i la “tanta intel·ligència” de què parles cal valorar-la en la seva mesura justa. Però, més enllà d’això, va fer coses interessants, i a més era divertit. El que és irritant és la mitificació, la imitació massa freqüent -per exemple, els mil usos de l’adjectiu “moral”, igual que la “precisió en l’adjectiu” quan es parla de Pla-, i la superficialitat de molts dels seus lectors. Ara bé, penso que Miró imita més o menys conscientment l’estil dels Germans Ferrater (els Germans Dalton de la crítica literària catalana), però ho fa bé, i m’agrada llegir-lo. Fins i tot quan critica en Joan Oliver.
No sé si ha quedat massa clar el que he escrit. Acabo d’arribar, no pas totalment sobri, de les Festes de la Mercè. Per cert, el Sisa és divertit, però des de l’altra punta de la Plaça Catalunya no se’l sentia bé. En el meu cas, la profecia “Follarem com folls” ja s’havia acomplert, perquè aquest any he trobat la nòvia / xicota / amiga / futura núvia de la meva vida, que és genial. Apa.
Septiembre 25, 2008 a las 10:00 am
D’acord que pitjor seria imitar Antonio Gala. Per cert, i ja sap que vas parlant d’ella la teva xicota, Oriol?
Enero 13, 2009 a las 12:51 am
Homeee, Antonio Gala, un respecte. Imitar Antonio Gala encara ens condemnaria a escriure una bona novel·la. Poca broma.