Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Mandra estival

Daniel O’Hara. La cançó de l’estiu. Empúries. Barcelona: 2008. Pàgines: 106. Preu: 12,95 euros.

Les dues novel·les tenen el mateix tema i, cap al final, apliquen el mateix truc narratiu. Canvia l’escenari, una mica el protagonista i els secundaris potser encara més, i varien les quatre peripècies per fer moure els personatges, començar a caracteritzar-los i entretenir-nos perquè no abandonem la lectura. El primer llibre, El dia del client, es va publicar l’any 2005. El protagonista, mentre operen el seu pare, roda per Barcelona buscant sexe i acaba a la sauna Condal aprofitant que és el dia del client i el preu és més reduït. Hi ha una història en primer pla: el protagonista sense nom («aquesta persona» és la manera que s’utilitza sistemàticament per designar-lo) que recorre diversos locals de Barcelona (un sex-shop, uns quants lavabos públics i la sauna); i hi ha una història en segon pla que va avançant cap al primer fins que, podríem pensar ingènuament, tot quedarà resolt i explicat: es tracta de la relació del protagonista amb el seu pare, de qui figura que sempre ha estat enamorat, i la manera com es van acabar barallant per sempre més. O, per ser més exactes, la manera com el protagonista explica a un desconegut que es van acabar barallant. I si el lector té un mínim de malícia, s’adonarà que hi ha bons motius per dubtar de la veracitat d’aquest relat. Per tant, la història en segon pla queda, deliberadament, mig a les fosques, i aquesta era la gràcia principal del llibre. (Sent prou generosos, es podria considerar que la peça d’O'Hara quadra amb el que Ricardo Piglia exposa en el seu assaig «Tesis sobre el cuento. Los dos hilos: Análisis de las dos historias».)

Tres anys després, Daniel O’Hara publica La cançó de l’estiu. El protagonista és també un homosexual, aquesta vegada, per distanciar-se’n, en comptes de no posar-li nom, opta per un nom de ridícul: Patatín. Si el protagonista d’El dia del client tenia trenta i pocs anys, Patatín en té prop de quaranta; aquell volia ser actor i no se n’acabava de sortir i aquest acaba de suspendre unes oposicions a arquitecte del cadastre; hi ha també una figura paterna amb qui té una relació conflictiva, el seu germà Esteve; encara més que en la primera novel·la, el protagonista acumula tot de referents pop; són el que ens posa al davant dels nassos, i cal esperar que al darrere hi haurà uns història més dramàtica, no necessàriament la «tragicomèdia existencialista» que anuncia la contracoberta, però sí alguna cosa més interessant que els acudits i l’exhibició de desimboltura verbal que van omplint pàgines.

La novel·la engega així: Patatín se’n va al Marroc de vacances amb el germà, el marit del germà, una altra parella homosexual i una dona heterosexual desaparellada, i «es plantejà si aguantaria dotze dies sense mantenir relacions sexuals» (p. 12). La cosa sexual té una dificultat, a més a més de les habituals de trobar i triar

«[L]a dosi actual d’antiobsessiu li provocava disfunció erèctil i això l’estava obligant a reorientar les pràctiques sexuals. Patatín havia estat un amant insertiu, però ara es veia obligat a cultivar el plaer prostàtic.»

Fins que Patatín troba algú que el sodomitza, la novel·la té un interès relatiu. Passem l’estona amb els personatges secundaris, passa alguna cosa perquè no sigui dit (el germà té un atac d’apèndix), etcètera. Amb humor i amb una certa voluntat d’estil, O’Hara suma unes quantes desenes de pàgines. M’aturaré una mica en els seus procediments, perquè aquesta és la substància del llibre. Amb unes línies (p. 88) n’hi haurà prou per fer-se una idea dels mèrits i les limitacions d’O'Hara

«A vegades Patatín pensava que, si hagués nascut a Suècia, l’avançada Seguretat Social de la seva nació preveuria una pensió per a les vides sexuals inhabilitades, que es complementarien (sic) amb programes de reorientació i educació de la pròstata; però Patatín era català i, en absència d’un estat benefactor, sols disposava de la iniciativa privada per treure’s les castanyes del foc. Així, doncs, l’entusiasme emprenedor acabaria domesticant l’orifici anal, tot doblegant la natura a la força de voluntat i coronant novament l’home com a rei de la creació.»

Sembla que hi ha un error de concordança (¿«una pensió… que es complementarien» o són «les vides sexuals» les que s’han de complementar?). Però, en fi, tothom té dret a badar algun cop, i he repetit unes quantes vegades que els llibres ja no s’editen. Ara, potser d’un escriptor que, segons les solapes dels seus llibres, és «llicenciat en filologia catalana» i que «fa de professor de català a l’ensenyament públic», se n’hauria d’esperar que sabés aplicar allò que ha estudiat i li toca ensenyar.

Exercici de classe; substituïu els quatre pronoms que he marcat en negreta per un altre pronom, per un possessiu o per res, segons el cas (p. 79 de La cançó de l’estiu), fins a aconseguir que el text digui clarament el que aquí és qüestió d’endevinar

«S’anomenava Gianni i era de Trieste; viatjava sol perquè l’amic que l’havia d’acompanyar s’havia fet un implant a les galtes lipoatrofiades i n’havia patit un rebuig. A ell també li agradava Dalila i acostumava a visitar-ne la web per si en penjaven remescles o temes inèdits; en concret va dir que n’era fans, amb la intensitat del plural, tal com feia [...]»

Deixem la solució per un altre dia perquè, efectivament, ja ha aparegut l’home que encularà Patatín i imprimirà el gir definitiu a la novel·la. A El dia del client, el gir es produïa quan el protagonista sabia que el seu pare havia mort i decidia no anar a l’enterrament; després venia la revelació (o la invenció) final, que il·luminava i enfosquia alhora la història en segon pla. Aquí l’única revelació que hi ha és quan Patatín es convenç que Gianni, al final, s’ha tret el condó i li ha ejaculat a l’anus. Amb por d’haver agafat la sida, Patatín corre terroritzat cap a un hospital de Barcelona, i aquest esverament final és tot el que se’ns ofereix per rematar la narració. ¿I allò de la història en segon pla? Doncs, ni un trist indici. (És raonable sospitar que, si a la seva novel·la anterior hi apareix, és per casualitat o per error i no perquè l’autor sabés el que es feia.) El llibre s’acaba per desinflament, sense arribar a ser ni entretingut.

Carles Miró

Altres ressenyes d’aquest llibre

Julià Guillamon. «O’haranoia». Suplement Culturas de La Vanguardia (03.09.2008).

11 comentarios

Archivado bajo General