Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

«Les guilles es cruspeixen els cabrits»

Julià Guillamon. Uh, Gabirú. Empúries. Barcelona: 2008. Pàgines: 206. Preu: 14,95 euros.

Quan Jordi Galves va ressenyar aquest llibre va cometre una badada comprensible i reveladora. Un blog, naturalment anònim, l’hi va retreure amb una minuciositat excessiva. És cert que Galves, en comptes de parlar del llibre que havia de ressenyar, es llançava a fer un ditirambe del seu autor. L’elogi desmesurat l’hi concedia perquè Julià Guillamon és un crític literari de pes. Pot semblar poca cosa, però cal tenir present que Guillamon no és un crític qualsevol; en el seu àmbit, el de la literatura catalana, és el crític, l’únic que hi ha. Pels altres, això de la crítica és una simple afició; en les hores que no fan una altra feina, teclegen les ratlles necessàries perquè el diari tal pugui publicar la ressenya d’un llibre que acaba de sortir; de vegades són persones amb un autèntic interès per la literatura, però sovint només tenen interès a deixar bé l’últim llibre d’algun amic, confiant que l’amic els tornarà el favor algun dia. Guillamon és una altra cosa: és un crític professional de debò, escriu en el suplement literari més important de Barcelona i fa almenys dos decennis que no para d’emetre ressenyes; ara que Ponç Puigdevall sembla que ha plegat, el títol de crític únic és més indiscutible que mai. En aquestes circumstàncies, és natural que Galves s’ofusqués i parlés de tot menys del llibre de Guillamon. Perquè ser crític únic és un contrasentit monumental. Un crític absolutament sol, sense altres crítics que gosin i que puguin dissentir d’ell, no és un crític sinó una altra cosa: un predicador, per exemple.

En els deserts, una veu solitària hi fa molt bonic. Un desert amb una veu que hi clama queda molt més desolat i presentable que un desert silenciós. Guillamon s’ha autoatorgat aquest paper: clama en el desert literari català i procura mantenir-lo net de plantes de creixement ràpid. Guillamon fa, a més a més, la funció de llegir els llibres d’uns quants autors catalans abans que es publiquin. No és cap secret, ell mateix ho esbomba. «En verano de 1999 cayó en mis manos una versión de “Davant del rei de Suècia”, la novela corta que figura como eje de El millor dels mons», va escriure en la ressenya d’aquest llibre de Monzó. Queda clar: «cayó en mis manos» i «una versión»; vol dir que l’autor li va deixar llegir una versió anterior a la finalment publicada, i ningú dubtarà que el crític va fer saber a l’escriptor què li semblava el text. De manera que el crític únic se’ns revela, d’una banda, com a eremita que clama en el desert i, d’una altra, com a censor que concedeix l’imprimàtur a uns quants, ben triats, escriptors –aproximadament els que, després, seran agraciats amb una crítica favorable a les pàgines de La Vanguardia–. Repeteixo: ¿qui no s’ofusca davant d’un panorama com aquest?

Però evitaré el galvesianisme i parlaré del llibre. ¿Quin llibre escau amb aquesta figura que té molt més de capellà que de crític? Lògicament, un llibre d’estampes. I això és Uh, Gabirú. Guillamon, a més a més de les ressenyes, publica a La Vanguardia uns articles d’opinió (que no surten a la secció d’opinió sinó a la de cultura). Ell mateix explica que «en una columna de diari hi pots escriure de tot, i de tot alhora». Aquesta és la clau dels seus articles: parla almenys de dues coses diferents en un sol article, i així crea un curtcircuit que llança espurnes que volen ser il·luminadores, vés a saber de què.

Són articles plens de detalls i de referents de tota mena, literaris i no literaris (així, per exemple, Guillamon ens fa saber que ha fet de jurat d’un premi de cinema porno, pp. 98-100, que veu una determinada telesèrie d’èxit, pp. 107-10 o que un cert estiu escoltava molt unes cançons de Charles Trenet, pp. 190-91). El to general és nostàlgic, nyeu-nyeu i ploramiques. Un article pot començar amb qualsevol minúcia; per exemple, el plàstic del mànec d’un ganivet («Baquelita», pp. 177-79):

«Al calaix dels coberts, X conserva un antic ganivet del pa. És un ganivet de fulla serrada, amb cinc sèries de dents diminutes que es van alternant, a dreta i esquerra. El mànec és d’un plàstic inclassificable, que imita la banya de toro i està reblat amb tres caps de clau.»

L’estil guillamonià és així: frases senzilles, que volen semblar transparents i que, de tant polir-les, acaben massa grapejades (d’aquí ve que escrigui «ganivet de fulla serrada», una cosa que no ha dit mai ningú, en comptes del normal «ganivet de serra»); fer servir una X i no el pronom «jo» no sé atribuir-ho a un avorriment profund. L’article avança fatigosament, plàstics amunt i plàstics avall, fins que arriba al curtcircuit:

«Quan les màquines de tallar pa van començar a aparèixer a les fleques, la gent ho va viure com un progrés. Però, vist en perspectiva, fa l’efecte que amb aquesta operació de tallar el pa a màquina es va perdre alguna cosa d’important: el contacte físic amb el pa, carregat de connotacions religioses, la possibilitat de tallar llesques de diferents mides en funció de la necessitat o del gust del moment. Potser és una bestiesa, però X troba que la defensa de la humanitat té molt a veure amb aquests detalls.»

Com es pot suposar, quan es tracta de «la defensa de humanitat», X no dubta i es torna un temerari: compra un pa i comença a tallar-lo a llesques. «Experimenta un plaer intens quan les dents menudes es desvien i tallen una llesca irregular [...] Quin gust escapar de la uniformitat [...]! Quina delícia sentir a la mà el mànec de nitrocel·lulosa i caseïna i [...]!». Etcètera. En fi, ja es deu haver notat que això era el clímax.

Els articles de Guillamon solen tenir aquest moment exclamatiu. És quan l’autor renuncia a aconseguir emocionar el lector per mitjans literaris i passa a fer veure que s’emociona ell i espera que el lector, obedient, s’encomanarà. El truc es repeteix article rere article. Acabo la lectura innecessàriament cansat de tantes estampes de coloraines, d’aquests articles escrits en castellà i passats al català amb les presses corresponents («¿Que li passa a Villatoro? ¿Se li haurà aparegut en somnis el del medio de los Chichos?», p. 125), amb les seves epifanies de pa sucat amb oli i les fofes elucubracions d’un mossèn de poble que es vol fer passar per crític i per intel·lectual.

Carles Miró

13 comentarios

Archivado bajo General