La columna de Manuel Trallero: “El sincorbatismo”

Saltar a Comentarios

Parece que el país se ha recuperado, poco a poco, del tremendo impacto emocional causado por la presencia en el banco azul, es decir el banco del gobierno, en el Congreso de los Diputados de Madrid de un ministro sin corbata. Catalunya, como siempre, ha sido pionera en estos asuntos y ya en su época el señor Bargalló, a la sazón “Conseller en cap” acudía al Parlament a pecho descubierto, sin semejante impedimento. Remontándonos bastante más en el tiempo, nos encontramos al señor López Bulla, líder de CC OO, quien con motivo de la visita de la Reina Isabel II a Barcelona, acudió a la recepción que se ofrecía en honor de Su Majestad sin la dichosa corbata. Ante tal espectáculo, el príncipe Felipe de Edimburgo se dirigió al líder sindical y el preguntó que sí sin corbata se hacía mejor la revolución.

Ha llegado pues el sincorbatismo, com antes llegó el “topless” a las playas y piscinas, por mor de la liberación de la mujer o como llegó el bikini e hizo más por acabar con el franquismo que todas las huelgas y movilizaciones de la oposición clandestina. Ahora ya sólo hace falta que llegue el catalán y que pueda hablarse en el hemiciclo de la Carrera de San Jerónimo con la misma facilidad con que un ministro prescinde de la corbata. Con toda naturalidad.

·

Ressenya de llibres, per Carles Miró

La dona del nord

Laia Fàbregas. La nena dels nous dits. Traducció de Maria Rosich Andreu. Columna. Barcelona: 2008. Pàgines: 186. Preu: 17 euros.

Hi ha un conte de Roald Dahl, «L’home del sud» (en anglès es pot llegir on-line), molt conegut per les diverses adaptacions televisives que se n’han fet (aquesta, aquesta, i d’altres; de tan conegut que és, Tarantino el va parodiar a Four Rooms): un home del sud es juga, a una sola aposta, un cotxe de luxe amb un noi que no té ni cinc; l’únic que té el noi és un encenedor que no falla mai; d’això justament va l’aposta: si el noi és capaç d’encendre deu vegades seguides l’encenedor, guanya el cotxe; si falla una sola vegada, l’home li talla en rodó el dit petit de la mà esquerra. El conte explota la por i l’angúnia que fa patir una mutilació, barrejades amb la legitimitat o il·legitimitat de posar preu a una part del propi cos (¿el dit més prescindible val tant, més o menys que un Cadillac?). La narració de Dahl ens inquieta durant una estona i té un final sorprenent i tranquil·litzador, que després de la petita descàrrega emocional que ens ha provocat ens deixa tornar, sense seqüeles i ben satisfets, a la vida de cada dia. És, al cap i a la fi, el que s’espera d’un autor dedicat a l’entreteniment i ningú té dret a queixar-se’n. ¿Per què parlo d’aquest conte si el que haig de fer aquí és ressenyar la primera novel·la de Laura Fàbregas, un llibre plantejat no pas com un entreteniment sinó amb la pretensió de fer literatura, art? De seguida s’entendrà.

La nena dels nou dits té quaranta-dos capítols. En el primer, escrit en primera persona, parla la protagonista: «Em dic Laura. Tinc nou dits. Sempre he estat així». Hi haurà vuit capítols més escampats pel llibre que explicaran, cadascun, la pèrdua d’un dit (per exemple, el capítol 8 comença així: «Em dic Laura i tinc vuit dits. Vaig perdre el dit índex de la mà esquerra en un accident de cotxe aparatós però poc sagnant.»). Aquest és un dels fils que componen el llibre. El segon fil són els divuit capítols en primera persona en què la Laura –als trenta i tants anys– explica la seva vida. El tercer fil són els quinze capítols narrats en tercera persona (se suposa, doncs, que des d’un punt de vista més objectiu) que completen la història de la Laura. I d’aquests tres fils trenats està feta la novel·la. Com més avança la lectura, la qüestió dels dits que la Laura va perdent, que és el primer ganxo del llibre, va quedant en segon pla –un segon pla que inquieta i no acaba d’aclarir-se fins al final– mentre va guanyant rellevància una cosa molt més corrent: la família.

Ja se sap que totes les famílies infelices ho són a la seva manera, però a la família de la Laura les rareses superen la infelicitat habitual: els seus pares no es fan mai fotos ni en fan mai a les seves filles; en comptes d’això, fan «fotos mentals» (la Laura té una germana que, d’adulta, serà fotògrafa); tampoc no els expliquen contes, ni han permès que tinguessin certes il·lusions infantils –per exemple, no els han deixat creure en els Reis d’Orient–; representa que ho fan perquè no volen enganyar-les, però aquesta voluntat de no enganyar té un caràcter massa obsessiu perquè sigui una simple qüestió de principis. D’altra banda, l’àvia paterna és muda, aparentment per decisió pròpia (un dia va deixar de parlar sense cap raó coneguda) i l’avi practica durant anys una forma sofisticada d’incomunicació: és radioaficionat. En aquest panorama –que l’autora presenta progressivament i amb competència–, el fet que els pares siguin militants comunistes pot semblar un recurs per poder parlar una mica de la política de l’època (la Laura neix el 1971 i el seu «primer record de debò» és la mort de Franco) i per decorar amb una mica de tòpic color local la novel·la –el llibre s’ha escrit originalment en neerlandès i podem malpensar que l’autora tenia al cap els seus possibles lectors holandesos mentre l’escrivia–. I és efectivament això, però a més a més la militància dels pares tindrà una funció en el clímax de la novel·la (capítol 41), quan s’explica per què la protagonista, des del començament, tenia nou dits i no deu.

Ara bé, tant la solució del misteri familiar com la introducció dels elements de l’època tenen un punt d’artificialitat; estan ben soldats al llibre perquè Fàbregas és una escriptora prou hàbil, però no deixen de ser materials d’una qualitat molt diferent que l’atmosfera d’estranyesa en què ens hem anat ficant a mesura que anàvem passant les pàgines i que és el millor que la novel·la ens pot oferir. L’últim capítol comença amb aquesta frase: «He viscut en un univers de veritats que els meus pares havien construït al meu voltant per encobrir les grans mentides, i he buscat constantment aquelles mentides». Al final, resulta que només és la protagonista qui queda transformada i alliberada pel fet d’accedir a la veritat, mentre que nosaltres, els simples lectors, ens quedem ben tranquils a la cadira contemplant-ho; hem experimentat unes quantes emocions, servides amb molta educació i sense voluntat de pertorbar-nos excessivament, i, un cop tancat el llibre, quedem ben descansats de saber que tot allò no ens afecta i que no som ni de bon tros tan estranys com els personatges d’aquesta història. L’efecte és exactament el mateix que l’aconseguit per Roald Dahl, però amb la diferència que Fàbregas pretenia estar fent una obra d’art.

La referència a Dahl no és tan gratuïta com pot semblar. En el capítol 8, la Laura explica d’una forma realista la pèrdua d’un dit; en el capítol 16, explica com en perd un altre, i llavors ja prescindeix del realisme; de fet, tot el capítol és una versió voluntàriament inversemblant del conte de Dahl («Vaig perdre el dit petit de la mà esquerra en una desafortunada partida de pòquer», comença, p. 69), i a partir d’aquí és quan la pèrdua dels dits passa molt clarament a un segon pla perquè ens puguem centrar en altres coses. O sigui que Fàbregas utilitza Dahl (o qualsevol de les adaptacions que conegui del conte) igual com un artista plàstic utilitza un anunci d’un diari o una foto d’una revista del cor que enganxa en un collage. Un conte d’entreteniment s’integra en una obra d’art i així queda redimit de la seva pobra condició. Però acabo d’indicar que la tal obra d’art no té cap dret a considerar-se superior al mer conte d’entreteniment perquè acaba oferint-nos exactament el mateix. Esclar que qui vagi amb els de fums una mica pujats sempre podrà dir aquesta és un novel·la amb diferents nivells de lectura. En tot cas, a diferència d’algun autor amb qui comparteix les pretensions, Fàbregas descarta la possibilitat que els seus lectors siguin estúpids, i això sempre s’agraeix.

Carles Miró

Altres ressenyes d’aquest llibre:

Julià Guillamón. «La verdad de las mentiras». Suplement Culturas de La Vanguardia (04.06.2008).

Web de l’autora: Laia Fàbregas.

4 comentarios

Archivado bajo General