Lectura d’estiu
Albert Sánchez Piñol. Tretze tristos tràngols. La Campana. Barcelona: 2008. Pàgines: 167. Preu: 14 euros.
Reprenc una mica el que deia la setmana passada; hi ha autors molt coneguts, amb un editor que vol i pot pagar-los anuncis en tots els mitjans i milers metres quadrats de llibreria perquè hi posin, al mig del pas, grans piles d’exemplars del seu últim llibre. Però qui tot just comença val més que s’inventi un argument que enganxi el lector i que no el deixi anar fins a l’última pàgina. És el que va fer Sánchez Piñol amb La pell freda, la seva primera novel·la. Quan ja ho tenia tot guanyat, va escriure la segona, Pandora al Congo, també amb un argument que feia impossible deixar-la. Els quatre mesquins habituals van aprofitar el fet que la segona era millor que la primera per insinuar que la primera no valia res. Efectivament, la segona novel·la era encara més bona que la primera. I no deu ser fàcil escriure després d’haver tingut un gran èxit: la setmana passada vaig parlar d’algú que no se n’havia sortit; i el mateix cas es dóna amb autors més «literaris»: quan Javier Cercas, després de Soldados de Salamina, va escriure aquell refregit que és La velocidad de la luz, dubto que ho fes per pur masoquisme; és que no en va saber més.
No són exemples a l’atzar. Els casos Cercas, Ruiz Zafón i Sánchez Piñol tenen una cosa en comú a part de l’òbvia. Després d’haver publicat una novel·la molt venuda, escriuen una alta novel·la, i el protagonista de la segona és en tots tres casos un escriptor d’èxit. No costa gaire d’entendre que, després d’unes vendes espectaculars, es perdi la serenitat i no es pensi en res més sinó en la pròpia condició d’escriptor llegidíssim. Ara bé, de tots tres, em fa l’efecte que Sánchez Piñol és l’únic que ha portat la situació amb una certa calma, és l’únic que ha escrit una segona novel·la encara millor que la primera i sobretot és l’únic que (amb Pandora al Congo) ha sabut mantenir la distància respecte al tema escollit i que no ha perdut en cap moment el control del material narratiu.
Fa uns anys, en un pròleg a un recull de contes de gènere escrits per un grup heterodox d’autors (uns eren escriptors «de gènere» i altres eren escriptors «literaris»), el compilador i autor d’un dels relats, Michael Chabon es declarava avorrit d’un model de conte que és l’únic que els defensors de l’excel·lència donen per bo. Diguem que Chabon estava avorrit del New Yorker, la revista per on han passat i passen els millors escriptors del país o directament del món: aquells contes «sense trama» que brillen amb unes gotetes de «rosada epifànica», deia. En fi, són mena de contes que també aquí solen rebre bones crítiques i poden arribar a figurar en antologies molt selectes. Chabon reivindicava el seu dret a llegir i a escriure altres coses. Sense vergonyes, i no com qui es rebaixa a fer una obra menor, Chabon ha escrit novel·les com –en té d’altres i segurament més bones, però em limito a les que conec– The Final Solution (una novel·la curta ambientada a Anglaterra durant la segona guerra mundial i protagonitzada per un Sherlock Holmes de vuitanta-nou anys) o El sindicat de policies jueus (una novel·la policíaca d’aire chandelerià situada en una Alaska totalment imaginària, plena de jueus). Els crítics locals que vulguin clavar una clatellada a Sánchez Piñol, per estalviar-se el ridícul que fan quan volen ser originals, es poden entrenar llegint les que ha rebut Chabon i després només caldrà que les copiïn.
Queda clar que Sánchez Piñol és un escriptor desviat. Ven molt i té la pega de no deixar-se confondre amb beneitassos com Alfred Bosch o Isabel-Clara Simó. Sánchez Piñol no és un mediocre que ven perquè sàpiga apel·lar a la part més mediocre dels lectors, no ens acaricia els prejudicis ni ens consola dient-nos «jo també sóc com tu»; si ven –segons el meu discutible parer– és perquè no gasta pretensions i perquè ens sap treure de l’avorriment general. Per aconseguir això últim fa, alhora, narrativa de gènere i paròdia de la narrativa de gènere, explica una història que de vegades sembla que hagi sortit d’un còmic o d’El món perdut d’Arthur Conan Doyle (compareu, per cert, aquesta coberta amb aquesta altra), i quan li convé, recorre al terror o al fantàstic i a quatre obvietats filosòfiques, sempre pensant a divertir-se escrivint i a fer que ens divertim llegint. Ja es veu que aquesta llibertat, en un escriptor català, és imperdonable.
A Tretze tristos tràngols hi ha un conte («El Rei de Reis i les dues ciutats») que és un homenatge, una versió o un plagi «Los dos reyes y los dos laberintos» de Borges, rematat amb un final que té el mèrit de no ser gens borgià; un altre («De petit, tos de gos; de gran, pota d’elefant») és una versió mediterrània, i doncs gens kafkiana, de La metamorfosi de Kafka; «Ja no puc més» (que es pot llegir aquí), si el trobéssim en un recull de Monzó, no hi faria cap mal paper; i en cap cas tenim aquella sensació penosa de l’escriptor principiant que intenta imitar un autor consagrat i no se n’acaba de sortir: aquests són contes genuïnament sánchez-piñolians i, per això mateix, impecables.
A les entrevistes de presentació del llibre, Sánchez Piñol ha explicat que «Mai no compris xurros en diumenge» (el conte d’un home que veu com un nen té un accident al carrer i a partir d’aquí passa unes quantes angoixes entre policies i jutges) té molt de Foucault (l’autor de Vigilar i castigar. Naixement de la presó; hi ha traducció castellana, catalana no), i en l’origen del conte de «La nau dels bojos» també podria haver-hi la lectura d’unes altres pàgines de Foucault (concretament del primer capítol de la Història de la bogeria a l’època clàssica; ídem). Ara bé, ¿de què serveix que el lector sàpiga tot això? Doncs absolutament de res. No cal saber res de Foucault per entendre i disfrutar aquests contes; és més: un lector que conegui Foucault, no els entendrà més ni n’obtindrà un plaer més elevat que el lector ingenu i corrent, perquè no es tracta pas de disquisicions intel·lectuals disfressades de narració sinó de contes genuïns. Provin d’explicar en una sobretaula –no de llegir-lo, d’explicar-lo sense fer-lo malbé– un dels millors contes dels Tretze…, «Quan queien homes de la Lluna», i veuran amb quina malícia narrativa està fet. En canvi, si diuen «és un conte que va de la immigració», ja tothom al voltant de la taula es posarà a opinar i a impugnar les opinions dels altres abans d’escoltar-les. Però el conte és senzillament una història fantàstica d’uns homes que vénen de la Lluna en meteorits, una cosa que dita així sembla un deliri sense cap mena de gràcia ni d’interès, però que Sánchez Piñol en fa una peça rodona; les opinions i les lliçons, com sempre, ha tingut el seny de guardar-se-les. Mentre no arriba la seva pròxima novel·la, aquest llibre és una molt bona manera de passar una tarda d’estiu.
Carles Miró
ALTRES RESSENYES D’AQUEST LLIBRE
Manel Ollé. «Vet aquí un gat, vet aquí un gos». Suplement Quadern d’El País, edició de Barcelona. 03.07.08.
Escribe un comentario