Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Carlos Ruiz Zafón. El joc de l’àngel. Traducció de Josep Pelfort Gregori. Planeta. Barcelona: 2008. Pàgines: 672. Preu: 24,50 euros.

El secret

Aquest llibre, no cal amagar-ho més, té un secret. Em permetré revelar-lo en francès per més pedanteria: el secret és diu la tôle ondulée. Els lectors que recordin El salari de la por ja saben de què parlo. En aquesta pel·lícula, uns homes temeraris transporten nitroglicerina en uns camions normals, sense especials mesures de seguretat; una part del camí que han de recórrer és una pista de terra en molt males condicions: en diuen la xapa ondulada (tôle ondulée) perquè efectivament és com una xapa d’uralita. Per evitar que els sotracs facin explotar la nitroglicerina s’ha d’embalar el camió abans, i passar la xapa ondulada força de pressa (a més de 40 milles per hora); així, les rodes només toquen les crestes de la xapa ondulada i la vibració és mínima. Ara bé, no s’ha d’afluixar en cap moment, perquè llavors es començarien a notar els sotracs i la nitroglicerina explotaria. Amb El joc de l’àngel passa igual: mentre mantinguem la velocitat de lectura (posem, a unes 40 pàgines per hora), sense fixar-nos en els detalls, anirem més o menys bé: en sortirem vius; però si afluixem la marxa, notarem un trontoll alarmant i l’explosió serà imminent. Crec que l’èxit de Ruiz Zafón s’explica, en part, per la velocitat que, obligatòriament, requereix llegir-lo; els seus llibres són molt llegits no perquè es puguin llegir de pressa sinó perquè s’han de llegir de pressa; frenes una mica i el llibre t’esclata a les mans. No pot ser casualitat que amb cada exemplar regalin un punt de llibre metàl·lic (aquest; no es perdin la frase que hi consta, digna de Danielle Steel); els angles d’aquesta xapa de metall són utilíssims: per exemple, per obrir-se les venes.

La història

De vegades se sent dir que els lectors de novel·les el que volen és un bon argument, una història, o sigui allò que respon a la pregunta «¿de què va aquest llibre?». Per donar raó a qui ho digui (i prendre-l’hi tot seguit), n’hi ha prou de remetre als dos llibres més coneguts de Ruiz Zafón. L’ombra del vent és una novel·la amb argument; en té tant, i l’autor el tenia tan i tan clar, que el final és previsible abans d’arribar a la meitat del llibre –són les pegues dels mecanismes massa perfectes–. Amb El joc de l’àngel al seu autor li ha passat si fa no fa el contrari: ha aconseguit que no s’endevini el final evitant de posar-n’hi cap, i el defecte no queda dissimulat per més que la novel·la s’acabi amb unes pàgines saturades de sang, trets i persecucions (unes escenes d’acció ensopides per qualsevol que hagi vist un pel·lícula de Hitchcock, o almenys un Indiana Jones; l’únic que tenen de nou és que passen a Barcelona).

La marqueteria narrativa de L’ombra del vent, eficaç dins de les seves limitacions, ha sigut substituïda per una acumulació excessiva de materials mal lligats. El nucli del llibre és aquest: un escriptor de novel·les populars, David Martín, rep una proposta molt misteriosa, i ens passem la meitat de la novel·la esperant que l’accepti i l’altra meitat esperant que se’n desfaci i sobrevisqui; naturalment, el que li proposen és escriure un llibre; d’aquest llibre, Ruiz Zafón no ens en deixa llegir ni una pàgina, i així ens pot espantar més de gust amb el seu terrible contingut. Aquesta idea central, acompanyada d’una quantitat de palla més moderada, potser seria suportable. Entre la palla hi ha la llibreria Sempere, el Cementiri dels Llibres Oblidats i sobretot el personatge d’Isabella, que apareix en desenes o potser en centenars de pàgines, parlant amb l’escriptor protagonista, en escenes de transició pretesament còmiques, omplint els forats i posant a prova la nostra paciència fins al límit; al final, per fer quadrar la pobra Isabella en algun lloc, acaba casada amb el Sempere fill i, abans de morir, engendra un nen, Daniel, que serà el protagonista de L’ombra del vent, i així aquest patracol es converteix en preqüela. Tot plegat es completa amb l’ambientació acostumada: una sèrie de postals de la Barcelona de l’època (en aquest cas, dels anys 1920) ideal per organitzar visites guiades.

La traducció

La contracoberta parla de l’«estil fascinant» del llibre. L’adjectiu potser no és inexacte; només ens hauríem de posar d’acord sobre quin sentit té aquesta fascinació. En general, si es llegeix el llibre traduït, s’atenua una mica l’«estil» de l’original. Però el traductor –amb un esforç de contenció extraordinari– ha evitat millorar decididament el text. La premsa ha comparat la traducció i l’original per remarcar que hi ha alguna adaptació discutible: així, on de vegades en l’original castellà es parla de Pérez Galdós, en català es parla de Narcís Oller. Entenc que no és que el traductor tingui mania a Galdós (a la pàgina 160 de l’original, Sempere repara un exemplar malmès de Fortunata y Jacinta, cosa que és manté a la pàgina 163 de la traducció; a pàgina 414 de l’original es parla de passada dels Episodios Nacionales i la 418 de la traducció ho trobem tal qual); senzillament, s’ha intervingut una mica més del que avui dia sol ser habitual. Per exemple: s’han traduït uns quants noms propis –pràctica habitual fa unes dècades–, i així personatges que es diuen Pedro o Otilio en l’original (l’Otilio és electricista, per cert), en la traducció es converteixen en Pere i Otili. Qui llegeixi la versió catalana, no s’ha de sorprendre quan trobi que es parla de «les gestes dels almogàvers» (p. 16), és perquè l’original (p. 13) parla de «las gestas de los almogávares», i «els versos del Canigó» de la traducció (p. 614) són exactament el mateix en l’original (p. 609). Res de particular, doncs.

L’estil

A mi el que em fascina de l’estil de Ruiz Zafón –l’original i el traduït– és la capacitat d’espatllar qualsevol efecte que hagi pogut, treballosament, arribar a crear. Un exemple: David Martín, el protagonista, torna a casa amb una companyia inquietant; davant del Born veuen aquesta escena (p. 454 de la trad., p. 448 de l’orig.):

«Al nostre pas, quatre mossos descarregaven la carcassa d’una vedella oberta en canal, deixant un rastre de sang i vapor que es podia olorar a l’aire.»

La imatge està gastadíssima. N’hem vist i llegit milers de semblants: apareix un animal mort com a signe de mal auguri i l’espectador o el lector sap que, a partir d’aquí, aniran mal dades. D’acord, però ¿calia afegir a la imatge suada aquest «que es podia olorar a l’aire»? ¿Vostès acostumen a percebre les olors en un medi diferent de l’aire? I no és que a l’editor just aquí se li hagi acabat la tinta del bolígraf vermell, perquè de disbarats estilístics com aquest el llibre en va ple. Cada vegada que l’autor vol dir alguna cosa d’una manera literària, l’expressió se li descontrola i li sobren paraules pertot arreu.

El possible comprador d’aquest llibre que, sensatament, desconfiï de mi pot fer la prova següent: abans de passar per caixa, que vagi, per exemple, al capítol 4 de la segona part (pp. 225-29 en la traducció catalana, pp. 223-27 de l’original), i que el llegeixi molt a poc a poc (que hi dediqui tres, quatre o, si és capaç, cinc minuts). Que vegi si troba penosa la metàfora de les primeres línies («Un exemplar de La Vanguardia havia quedat orfe a la taula del costat i el vaig adoptar»), que assaboreixi els diàlegs farcits de clixés dignes de doblatge televisiu («Benvinguda al club», «Li estic demanant una oportunitat»), inimaginables en boca dels avis o els besavis del lector, i que pensi en la pobresa dels acudits («–¿Com ho ha sabut? –va preguntar. // –Intuïció sobrenatural –vaig contestar.»); si coincidim en tot això, el llibre no és per ell i val més que no hi perdi més temps. En canvi, si un cop llegides aquestes quatre pàgines creu que jo estic carregat de manies i prejudicis, farà ben fet de comprar-lo.

Carles Miró

10 comentarios

Archivado bajo General