Ressenya de llibres, per Carles Miró

Saltar a Comentarios

¿Simplex et unum?

Manuel Baixauli. L’home manuscrit. Proa. Barcelona: 2007. Pàgines: 209. Preu: 18,30 euros.

La sort d’aquest llibre –bona, després de tot– té molt d’instructiu. Resumiré els cinc graons de la seva ascensió al cel. Primer: Baixauli, un cop té la novel·la escrita, no troba cap editor que la vulgui. Segon: la presenta al premi que més diners paga (70.000 euros) i el guanya. Per comprovar que el premi és peculiar –amb aquest adjectiu ja passarem–, només cal fer una ullada al palmarès: després de L’home manuscrit, l’ha guanyat un llibre que es titula Ulisses II; es coneix que anem forts. Tercer graó: L’home manuscrit es publica ¡en dues editorials alhora!, una de Mallorca, Moll, i una de Barcelona, Proa; és el que pertoca a un país, o uns països, de tanta potència. Estem acostumats a veure que en anglès els llibres d’autors de renom surten en doble edició: britànica i americana, i per aquí era habitual que els llibres de Ferran Torrent sortissin en doble edició (Columna o Planeta, a Barcelona i Bromera, a València); però que un llibre rebutjat pels editors, de cop proporcioni 70.000 euros al seu autor i sigui bieditat, comença a il·luminar sobre el caràcter bàsicament còmic d’allò que en diuen literatura catalana. Quart graó: el llibre arriba als lectors, els crítics el deixen bé, els llibreters els recomanen, el boca a boca (allò que els restrets en diuen «boca orella») funciona. Cinquè graó: guanya premis a obra publicada (el Salambó, el de la Crítica Catalana, el de la Crítica Valenciana…).

Llavors a mi em sembla que cal fer la pregunta retòrica següent: ¿era indispensable tot aquest guirigall per fer arribar L’home manuscrit als seus lectors? Perquè no és pas una obra revolucionària, que no podrà ser compresa fins d’aquí dues o tres generacions. En absolut. És una novel·la amb un plantejament moderadament ambiciós resolta d’una manera més aviat millorable; i, en tot cas, es tracta d’un llibre que pot entendre sense dificultat un públic molt ampli; hi trobem humor, uns quants trucs narratius eficaços, el recurs a les fotos (com en les novel·les de Javier Marías o de Sebald) i una important ambició estilística (amb defectes, per això; l’escriptura de Baixauli s’hauria hagut de depurar de clixés i cultismes innecessaris). En resum: si tots plegats tinguéssim més controlada la nostra tendència a la desmesura, L’home manuscrit hauria pogut començar i acabar el seu recorregut en el quart graó, civilitzadament i amb la calma dels llocs on la gent treballa i no es dedica a la gesticulació sistemàtica.

En l’edició de Proa, el text de L’home manuscrit acaba a la pàgina 209, però la novel·la de debò s’acaba a la pàgina 135, que és l’última de la primera part: «Els llibres». Les tres parts que vénen a continuació («L’espill», «La casa» i «L’asfalt») són decebedores i, com s’ha dit amb exactitud, sobreres. Procuraré d’aclarir per què –ja que no tothom ho veu així–, evitant explicar el llibre punt per punt.

El protagonista i narrador d’«Els llibres» és un home que només viu per escriure el seu dietari. Com arriba a aquesta d’obsessió està persuasivament explicat i no ho espatllaré fent-ne un resum. Diré només que, a partir d’un moment determinat, es dedica a acumular pàgines d’aquesta única obra i, després, se centrarà exclusivament a reescriure-la sense parar per intentar reduir-la a la mínima quantitat de text possible. Són les dues exigències clàssiques (que es troben, per exemple, a l’Art poètica, vv. 21-23 d’Horaci), d’unitat i simplicitat, portades al paroxisme. Baixauli ho formula amb tanta claredat que només cal reproduir les seves paraules. D’una banda, es tracta d’una unitat tal que no deixa res a fora, ni autor de l’obra (p. 93):

«Sóc autor d’un sol llibre, que no estarà acabat fins que no muira. Les meues obres completes: el Dietari, que refaig i actualitze cada dia, que no publicaré a trossos, que no esquarteraré. El Dietari: un llibre i molts alhora, on cada anècdota, cada personatge, cada descripció, cada pensament o somni o malson participa en l’equilibri del conjunt. El meu reflex en l’espill, la meu ombra sobre el paper, l’eco de la meua veu. El meu Llibre de llibres.»

D’una altra banda, l’exigència de simplicitat s’aplica a reescriure un dietari que ha arribat a tenir cent mil pàgines (pp. 132-33):

«Des de fa un lustre no encete llibretes, no escric res de nou. Em dedique només a corregir, a millorar, a polir, a ampliar, quan cal, però sobretot a podar el que ja he escrit. [...] El Dietari minva en pàgines però creix en densitat, en precisió. Ja no escric mai sobre fulls verges, sinó sobre textos. [...] El Dietari ideal que m’agradaria confegir es limitaria, com a molt, a un miler de pàgines; o millor, a un centenar; o millor, a una desena; o millor, a una pàgina; o millor encara, a una frase, a una paraula, a un gest. A una mirada. Condensar tot el que un ha viscut i après, des que va néixer, en una sola mirada: vet ací l’objectiu.»

Un cop ben definit aquest projecte, no cal ser un geni de la lògica per veure que explota internament, que és absurd intentar complir-lo. Vist pel cantó de la simplicitat: una obra d’art (literària o de qualsevol altre tipus) que fos indistingible de la vida del seu autor ja no seria una obra d’art, per la simple –i gairebé ximple– raó que ja no seria un artefacte produït per algú del moment que no hi ha distinció entre artefacte i artífex. Vist pel cantó de la unitat: una obra literària que, portant el principi d’economia al màxim, quedés condensada en «un gest» o «una mirada», o sigui en una immediatesa no verbal, com que deixaria de consistir en paraules, és evidentíssim que ja no tindria res de literària. Aquesta explosió interna vol dir que les exigències d’unitat i simplicitat regulen sempre l’elaboració de l’obra, indiquen el camí a seguir, però no són una meta assolible. Dit d’una altra manera: les exigències d’unitat i de simplicitat de l’obra només tenen sentit si l’obra té un límit, un marc, si te un «fora». I, esclar, és a fora que hi ha el lector.

Doncs bé, la primera part del llibre no és una pallissa abstracta com la que jo acabo de clavar als soferts lectors, sinó una narració perfectament ben muntada. Ara, el problema és que la narració demanava decisions radicals: tota la primera part de L’home manuscrit està enfocada cap a una cita del protagonista amb un «Ell» misteriós, que ha anat intervenint en la seva vida, deixant-li trobar uns textos que li han definint l’obsessió grafòmana en què se li ha convertit la vida. ¿Què s’havia de fer? ¿Defraudar les expectatives dels lectors més ingenus i no presentar aquest «Ell»? Baixauli el presenta (a la segona part, «L’espill», que sembla una versió estovada del final de Niebla d’Unamuno), i aquí s’acaba la literatura i comença una altra cosa. D’aquesta altra cosa en podem dir bones intencions, beateria paraliterària o com es vulgui. Al final del volum, fins i tot se’ns recorda –llargament, embafadorament– que els llibres sense lectors no són res. Les setanta darreres pàgines s’arriben a fer penoses perquè, en les més de cent que les precedeixen, havíem vist el treball d’un autor que es prenia seriosament la literatura i fa l’efecte que després s’hi hagi repensat. L’esperança és que, en un altre llibre, Baixauli sigui coherent i no s’hi repensi.

Carles Miró

7 comentarios

Archivado bajo General