Ressenya de llibres, per Carles Miró

Jump to Comments

Gràcies a Déu, a casa sempre hem sigut ateus

Matthew Tree. La vida després de Déu. Ara llibres. Badalona: 2007. Pàgines: 188. Preu: 16 euros.

L’ateisme ven. Tenint en compte que a França un 33% de la població es declara atea (agnòstica, un 14%), potser no és estrany que el Tractat d’ateologia Michael Onfray –amb els seus fums i la seva prosa nerviosa– sigui un supervendes a França; pot estranyar una mica més que als Estats Units, on els ateus són molt més escassos (un 10, un 5 o un 0,4%, depèn de l’estadística), tinguin èxit llibres de militància atea com els de Sam Harris (The End of Faith i Letter to a Christian Nation), Richard Dawkins (The God Delusion, hi ha traducció castellana: El espejismo de Dios) o Chistopher Hitchens (God is not Great –per mi, el més llegible de tots i l’únic que Matthew Tree no esmenta–). Aquests darrers llibres han sortit i s’han mantingut en la llista dels més venuts del New York Times –alfa i omega de totes les llistes–. Ara, aquest fet s’ha de complementar amb un altre: a les llistes de més venuts no hi consten ni les publicacions de la Watchtower Society (o sigui, les dels Testimonis de Jehovà) ni de les moltes altres esglésies que venen carretades de llibres als seus fidels. Ja es veu que ni els ateus poden prescindir de certs miratges: creure que en realitat són més del que diuen les estadístiques i creure que, per més minoritaris siguin, són una minoria de ciutadans il·lustrats, brillants i sense complexos, com ho demostra el fet que comprin tants milers d’exemplars d’uns llibres tan gruixuts, combatius i ben argumentats. Les il·lusions ajuden a viure.

Aquesta festa de l’orgull ateu se celebra ara per dos motius. Des de l’11 de setembre del 2001, molts occidentals –amb fe o sense– s’han plantejat què té l’islam que permet o impulsa certa gent a suïcidar-se a fi d’assassinar el màxim de persones possible. El discurs oficial ha consistit a repetir que l’islam és una religió de pau i que la majoria de musulmans són moderats, i a avisar-nos que no caiguem en la islamofobia –hi han insistit tant que ja sospito que estaven donant idees–. Rebotant contra la correcció oficial, han aparegut veus que alerten d’una imminent i fatal islamització d’Europa (Euràbia, en diuen); és el cas de la difunta Oriana Fallaci (no creient però tampoc anticristiana) o el de Mark Steyn (creient a més no poder i cas curiosíssim; antic discjòquei i articulista satíric en molts diaris, defensor a ultrança de les «teories» de Fallaci i de la política exterior de Bush, ha aconseguit enlluernar Martin Amis, Christopher Hitchens, Federico Jiménez Losantos i Pilar Rahola; el seu llibre America Alone ha sigut un supervendes als Estats Units i és de lectura indispensable per qualsevol egòlatra de mitjana edat que vulgui fer carrera d’opinòleg). Aquesta reacció, més exaltada que racional, deixava intactes –o defensava– certs fenòmens religiosos característicament americans que porten la marca de l’irracionalisme (només cal posar creationism al google per tenir hores de diversió assegurades). I vet aquí el segon motiu que impulsa autors com Dawkins, Harris i Hitchens: se saben envoltats de les tenebres de la ignorància, fins i tot ­–o especialment– al país més poderós del món, i això els desperta el sant desig de portar la llum de la veritat a aquelles terres bàrbares. Argumenten i reargumenten (Dawkins, en aquest aspecte, és el que sap fer-se més pesat), però el seu objectiu no és convèncer ningú; ben bé com els llibres de la Watchtower Society, els llibres de fe atea es dirigeixen als seus feligresos i prescindeixen absolutament de la resta de la humanitat. Com a fenomen de sociologia literària, el trobo interessantíssim. Com a fenomen intel·lectual és poca cosa: una impostura molt ben treballada i gràcies; però com que és l’obra d’autèntics professionals, per algú que viu a províncies, encara és d’agrair.

Perquè aquí ja ni traduïm; es veu que surt més barat copiar i resumir. És el que van encomanar fer a Matthew Tree en La vida després de Déu i ja ha complert. Per reduir encara més els costos, el llibre no es va editar i va sortir ple d’errates i errors garrafals, de l’estil d’escriure sistemàticament Muhàmmed (sic) quan es refereix Mahoma, o un vistós Jesúcrist –sí senyor, amb accent a la u–, o un cisme en comptes de cisma, etc. La no-edició d’aquest volum és tota una declaració de principis: contra els lectors i contra la lectura, ¡a veure qui pot més! M’omple d’esperança veure que el volumet va per la tercera edició i que Jesucrist ja ha perdut l’accent; amb un parell d’edicions més aconseguirem saber que Tree té unes quantes coses per dir sobre Mahoma i sobre el cisma. Paciència.

La vida després de Déu reparteix garrotades a jueus, cristians i musulmans. Els catòlics i els musulmans reben especialment; la posició que el muftí de Jerusalem i uns quants clergues catòlics, incloent-hi el papa, van mantenir respecte als nazis i l’holocaust són suficients per enviar aquestes dues religions a l’infern. Hi ha moments que el llibre es torna divulgatiu, com en el cinquè capítol; però no ens alarmem, és que Tree està resumint The Golden Bough (hi ha traducció espanyola). El desè capítol aprofita llibres que desconec i que semblen interessants (Deborah Layton, Seductive Poison sobre el suïcidi massiu de Jonestown o Ed Husain, The Islamist), però amb un article n’hi hauria hagut prou per fer-nos saber que potser val la pena llegir-los, etcètera. Tree aporta poca cosa pròpia: quatre pàgines autobiogràfiques –molt inferiors a les seves excel·lents Memòries– i la seva desimboltura habitual.

Evidentment, tothom sap a quin parent o amic li pot regalar un llibre de Raimon Panikkar i a quin altre aquest de Tree (si el parent o amic no s’espanta de veure que van apareixent noms de filòsofs per les pàgines, regalin-li el d’Onfray). Ressenyar aquests llibres no tindria cap sentit si no fos per situar mínimament d’on surten –és el que he procurat de fer molt breument– i per suggerir una alternativa als lectors que no se sentin satisfets ni amb Panikkar ni amb Tree (o amb els que Tree copia) i que tinguin interès per certs fenòmens religiosos; l’alternativa és llegir The American Religion (no hi ha traducció perquè la vida de províncies és així) i Presagios del milenio, tots dos de Harold Bloom. Amb errors inevitables (quan Bloom es posa a fer profecies s’equivoca que és un gust) i amb punts discutibles (és part de la gràcia), són dos llibres que no alimenten els prejudicis de ningú, obres magistrals de crítica religiosa (disciplina paral·lela –o derivada– de la crítica literària).

Carles Miró

Nota. Aquest llibre no ha rebut altres ressenyes. El seu autor va oferir un sopar a qui el ressenyés. Però havia de ser des d’un diari, o sigui que ja he sopat.

6 Comments

Filed under General