Ressenya de llibres per Carles Miró

Saltar a Comentarios

Anti-retrat

Mercè Rodoreda. Autoretrat. A cura de Mònica Miró Vinaixa i d’Abraham Mohino Balet. Angle Editorial. Barcelona: 2008. Pàgines: 348. Preu 27 euros.

Els escriptors difunts han de passar una prova de foc: el centenari. Ara li ha tocat a Rodoreda. També ella, és a dir els seus llibres, resistirà aquest atac massiu que és l’Any Rodoreda. Acabades les celebracions i escombrades les cendres, quedaran unes quantes reedicions i algun llibre nou que valdrà la pena llegir (com la correspondència Rodoreda-Sales, que diu que per fi –després de dues dècades de retard incomprensible– sortirà aquest any). Entre els llibres que perduraran no hi haurà aquest volum, Autoretrat, que sens dubte per un excés de sentit de l’humor editorial s’ha publicat com si Mercè Rodoreda en fos l’autora. I en gran part no ho és.

D’una banda, el llibre és una miscel·lània de textos de diferents èpoques i de diferent interès. Hi ha articles de joventut, dos textos de records infantils que van aparèixer Serra d’Or, un parell de papers pòstums, presentacions de llibres seus, dues al·locucions per ràdio del temps de la guerra civil, etcètera. Per rematar el llibre, hi ha els pròlegs que Rodoreda va posar a les seves novel·les; els importants ja tenen el lloc que els pertoca encapçalant la novel·la concreta per la qual van ser escrits (Mirall trencat, Quanta, quanta guerra… i La plaça del diamant), i els altres dos –pròlegs a dues novel·les que la seva autora no va voler que es reeditessin– són, també pel seu contingut, prescindibles. Però aquest volum conté més coses. La part més llarga del llibre és la secció titulada «En el mirall». També és la que hauria de justificar que el recull es tituli Autoretrat i no, per exemple, «Miscel·lània» o «Textos dispersos». La pretensió no està justificada.

«En el mirall» s’ha fet a partir d’unes quantes entrevistes. No s’ha fet amb les entrevistes sinó a partir d’entrevistes. Recollir en un llibre les entrevistes que va concedir Rodoreda no seria cap disbarat; fer a partir de les entrevistes una col·lecció de fragments triats, trets dels seus context, prescindint de les preguntes que han fet entrevistadors i refusionant tot el material com als editors actuals els ha semblat (ajuntant respostes de diferents entrevistes per temes, afegint al text, com si les hagués dit Rodoreda, paraules que eren de l’entrevistador i no d’ella, etcètera) és una pura falsificació.

En el pròleg, Miró i Mohino, expliquen l’abast de les seves manipulacions com si s’haguessin limitat a fer un «muntatge» i una «síntesi» (paraules seves) filològicament defensable, com si els seus jocs de mans fossin la manera normal de tractar uns textos. Posen un exemple (p. 34), una entrevista de Soledat Gallego publicada a El País (7.9.1980). Publicada en castellà, doncs. Miró i Mohino ni comenten que han traduït el text; no ve d’aquí, evidentment. Citaré primer el text «original» (o sigui merament traduït):

«I quan li pregunto quin paper ha tingut l’amor en la seva vida, s’estira a la cadira, fuma el seu cigarret i, mirant cap endavant, a l’infinit, diu: “Ha estat una cosa importantíssima. Ja està.” I emmudeix. “El més important de tot?” “Sí”. I torna a callar. “S’ha enamorat moltes vegades?”. “Molt poques. Però una vegada molt profundament. L’amor és una malaltia. És també una exaltació. I ajuda a viure. Jo he estat molt apassionada. Però… parlar d’amor als setanta anys és una mica exagerat, no?»

El text que ha sortit de les mans d’aquests editors tan peculiars és aquest altre:

«M’he enamorat molt poques vegades, però una vegada molt profundament. L’amor ha estat una cosa importantíssima. El més important de tot. L’amor és una malaltia. És també una exaltació. I ajuda a viure. Jo he estat molt apassionada. Però… parlar d’amor als setanta anys és una mica exagerat, no?»

Les diferències són evidents i, al meu entendre, escandaloses. Mentre que la Rodoreda de l’entrevista és una senyora que es mostra reticent i l’entrevistadora li va estirant la llengua, en el text cuinat per Miró i Mohino se’ns presenta una Rorodeda gairebé de redacció escolar, molt correcta i que tota loquaç se’ns confessa; fa estrany que no es confessi més i tot. Un pas més i podrien haver escrit una novel·la que tingués Mercè Rodoreda com a protagonista. La llàstima és aquest pas que no han gosat fer-lo i ha quedat aquest llibre, un híbrid aberrant, que no és una feina filològica seriosa ni és una ficció declarada. Tant és que anotin totes les fonts d’on han tret els textos. ¿De què ens serveixen si no hi ha manera de saber, a partir d’aquest llibre, què és el que va dir Rodoreda i què li fan dir de la manera més traïdora possible, utilitzant en part les seves paraules?

I encara aquest és l’exemple que els mateixos cuiners del llibre donen; senyal que n’estan orgullosos. He buscat un altre cas per il·lustrar més bé aquest procediment pseudoeditor. A la pàgina 170 figura que Rodoreda parla del conte «La salamandra» (és al recull La meva Cristina i altres contes); aquest és el text que ha sortit de la cuina:

«Pel que fa a les metamorfosis, vés a saber, devia haver llegit les d’Ovidi. Jo sempre he dit que “La salamandra” representa el complex de culpabilitat. No, el complex de culpabilitat no es pot explicar: és massa personal.»

La manera com s’introdueix l’última frase ens fa veure que hi ha un interlocutor. És un residu de l’entrevista que ens han deixat perquè no sigui dit. Anem a l’única font d’aquestes línies: una entrevista de Carme Arnau i Dolors Oller de l’any 1980, inèdita fins que a l’any 1991 es va publicar a La Vanguardia. Aquí la tenim. Cito l’entrevista original:

«Dolors Oller. L’ha interessada algun dels ismes de l’avantguarda d’entreguerres?

Mercè Rodoreda. Per exemple?

D.O. El surrealisme o… Freud. Perquè les seves “Metamorfosis” semblen tenir alguna tendència d’aquest tipus.

M.R. D’una manera molt relativa. Es clar que els he llegit, però no és que m’hagin apassionat. Pel que fa a les meves “Metamorfosis”, vés a saber, devia haver llegit les d’Ovidi.

D.O. La seva narració “La salamandra” és molt inquietant en aquest aspecte. Molt patètica.

M.R. Però molt bonica.»

Després la conversa es desvia, i al cap d’una estona Oller té ocasió de tornar a parlar de «La salamandra»:

«D.O. De tota manera, en els seus personatges femenins, la diguem-ne passió amorosa sempre és com una llosa que els cau al damunt, un aclaparament; mai no és viscuda com una exaltació, sinó com una mena de desgràcia, viscuda amb resignació i amb sofriment.

M.R. Una dona enamorada es sotmet automàticament a l’home.

D.O. El seu conte “La salamandra”, és un exemple d’aquesta submissió?

M.R. Jo sempre he dit que “La salamandra” representa un complex de culpabilitat.

D.O. Expliqui-ho una mica…

M.R. No, el complex de culpabilitat de “La salamandra” no es pot explicar.

D.O. Perquè és massa metafísic o és massa personal?

M.R. Perquè és massa personal.»

En la versió cuinada, Rodoreda ens confessa que té un complex de culpabilitat, ens diu que n’ha fet un conte per representar-lo, però –¡ves quina cosa!– no ens vol explicar el complex amb pèls i senyals. En canvi, un cop llegida l’entrevista sencera l’únic que em queda clar és que Rodoreda no es deixava portar on les entrevistadores la volien fer anar, i que si s’hi hagués deixat portar menys tot això que hauríem guanyat. Evidentment, es poden veure les coses d’una altra manera. L’interès per la vida dels grans escriptors és inevitable, i en el cas de Mercè Rodoreda ha portat a estranyes identificacions que tenen ben poca relació amb la literatura. El que em sembla indiscutible és que aquest Autoretrat fa que la pitjor biografia que s’hagi escrit sobre Rodoreda sigui, en comparació, una meravella de rigor.

Un cop llegit aquest llibre tan ben enquadernat, amb unes fotos tan maques i uns textos que tenen a veure –de vegades molt vagament– amb una senyora de per aquí que escrivia novel·les, en trec la conclusió pràctica següent: qui no sàpiga què regalar a aquella tieta que es passa moltes estones llegint i que potser té algun volum de Rodoreda en el mateix prestatge que una pastoreta de Lladró, que no ho dubti; Mercè Rodoreda. Autoretrat d’Angle Editorial el farà quedar molt bé, ¡i només 27 euros! En canvi, les persones que tinguin interès autèntic per la lectura, si encara no coneixen Jardí vora el mar, El carrer de les Camèlies o Quanta, quanta guerra…, es poden fer un gran favor i llegir-los. Quedaran contents.

Fragments d’Autoretrat publicats al suplement Cultura del diari Avui (21.02.2008) en tres pàgines: 1, 2 i 3.

2 comentarios

Archivado bajo General