Ressenya de llibres per Carles Miró

Jump to Comments

Imagine there’s no Heaven

Sebastià Alzamora. Nit de l’ànima. Proa. Barcelona: 2008. Pàgines: 265. Preu: 18 €.

Sebastià Alzamora continua amb el seu particular mètode de promoció de la lectura. L’any 2002, sent Delegat del Llibre de la Generalitat, va dedicar-se a proclamar que Carner era un poeta mediocre. No devia trobar una altra manera de retratar-se. Però, al cap i a la fi, la ineptitud lectora no és pas una mala qualitat per algú que té el deure de promoure la lectura: la promoció la podia començar per ell mateix. No dubto que ho va fer; els fruits ho demostren. El més recent és la novel·la Nit de l’ànima. La contracoberta, on com qui no vol la cosa hi consten els noms de Goethe i de Thomas Mann, ens dóna la fenomenal notícia que l’actual director de la revista Cultura (també de la Generalitat) «visita de nou el mite [de Faust] des d’una perspectiva estrictament contemporània», etcètera.

Els elements bàsics d’un Faust efectivament apareixen en aquesta Nit de l’ànima. La manera com hi apareixen és una altra qüestió. El Faust d’Alzamora firma un contracte amb un individu misteriós (Sibelius) que pot molt ben ser un dimoni; en virtut d’aquest contracte aconsegueix una determinada cosa que desitjava i, esclar, hi acaba perdent l’ànima. Ara bé, l’ànima que aquest Faust perd no és l’ànima immaterial sinó la cigala. No és broma, o si ho és ningú no hi ha sabut trobar la gràcia; al principi de la novel·la Faust està contentíssim de tenir una cigala grossa i incansable, lloa Déu pel fet de tenir-la tan prodigiosa, i resulta que el seu fal·lus és la seva ànima, vet-ho aquí. Després de quaranta pàgines de sexe frenètic i de lloances a Déu que avorriran a qualsevol que hagi superat l’adolescència, l’ànima (o sigui la cigala) se li desprèn del cos i fuig corrents. I Faust la busca. Primer la busca per casa (i així podem saber qui van ser els seus pares, un catalanista pusil·lànime i una mallorquina obsessa sexual), després per la ciutat (i així podem saber que viu en una Barcelona semidestruïda per unes «Onades» d’origen desconegut, envaïda per uns «líquens» que proliferen pertot arreu i on és normalíssim trobar-se prenent una copa i esnifant cocaïna amb els membres d’una secta satànica). Com es pot veure, Alzamora ha portat el mite de Faust al seu terreny, a un terreny on la sang, el semen i les referències religioses es barregen alegrement i amb l’ànim provocador propi d’una monja exclaustrada que ha tastat algun licor fort i s’ha desbocat.

En el seu poemari La mula morta (2001) ja podíem trobar aquests mateixos elements. N’hi haurà prou amb uns quants versos per fer-se càrrec del que cal evitar:

Tots hem provat les drogues,

tots hem colcat la mula,

tots hem tocat les portes del cel.

Coneixem l’amistat del míssil,

el somriure estantís del sàtrapa,

la dentada vagina de l’aranya.

Com si amb això no n’hi hagués prou, amb Nit de l’ànima Alzamora d’uns quants versos hem passat tota una novel·la. No cal parlar dels autors –el més perjudicat potser és Pascal– que Alzamora va presumint d’haver llegit (a les pàgines 78-79 en fa una llista i tot). Es tracta de decorar el llibre i d’intentar impressionar els incauts. Encara que no dubto que de lectures n’ha fet unes quantes, perquè els símptomes d’empatx són evidents: el pseudo-diàleg platònic en el bar de la secta satànica (a partir de la pàgina 154) és un plom que res no justifica; comparar-lo amb El convit de Plató (hi ha una Diotima que corre per allà i tot), amb les disputationes medievals o amb les converses de Naphta i Setembrini a La muntanya màgica seria ofendre les persones que no desconeixen aquestes obres. S’ha de baixar a una de les pel·lícules més llastimoses d’Alan Parker, El cor de l’àngel, per trobar algun referent digne d’aquest llibre, inclòs el gir argumental final. Per fer-ho curt: qui cregui que El cor de l’àngel és una pel·lícula fenomenal, «de culte», i bavegi davant de la famosa escena de l’ou dur (l’ou seria l’ànima i Lucifer, interpretat Robert de Niro, se la cruspeix), potser trobarà en Nit de l’ànima la novel·la que estava esperant.

Però, com deia una senyora que no va arribar als cent anys, una novel·la són paraules. Mirem les paraules. A Nit de l’ànima hi ha els quatre anglicismes necessaris per demostrar que anem de guais per la vida (comprar en el sentit de ‘creure, empassar-se’, impropietat en el sentit que es va popularitzar gràcies a Bill Clinton) i hi ha nombrosos castellanismes detonants, uns quants són força corrents (guirnalda, se’m caurien, trompicons, embotat, engendre…) i d’altres més atípics (desmadeixada, posat de besuc, amidem les paraules); però tot això gairebé són minúcies al costat del fet que el registre de la llengua és sempre el més inadequat possible. En un diàleg, un personatge li diu a un altre: «em produeixes fàstic», i no hi ha res que indiqui que ho diu per fer riure; en la penúltima pàgina –com per rematar-nos­–, Faust ens fa saber això: «ingresso en la rodonesa de la divinitat», i ningú que hagi arribat fins aquí dubtarà que alguna mena d’ingrés era indispensable.

No són casos aïllats. Hi ha passatges que, llegits per separat, potser podrien tenir algun valor com a paròdia (de les novel·les que escriu Snoopy o dels prosistes castellans més feixucs), però ni això els excusa. Abunden les frases que s’allarguen buscant un sentit que no apareix per enlloc, empedrades de majúscules de poeta de quinze anys («l’Home Estrany», «les Onades», «el Caminant») i de troballes esgarrifoses (com les «esperances i sotsobres morals» de la p. 150). Potser algú –el seu mateix autor, sense anar més lluny– confondrà tot això amb l’excel·lència literària. Hi ha maneres més exactes –i fins i tot no prohibides per la llei– de descriure-ho.

Carles Miró

Una altra ressenya sobre el mateix llibre: Xavier Pla, «L’home sense atributs», Avui (13.12.2007)

·

Acuse de recibo

Trallero i Ferrusola

En l´entorn militar es deia a l´aspirant que el valor es donava per suposat. Hem de donar per suposat, també, que el periodista és objectiu i rigorós dins de la diversitat ideològica. He llegit l´article de Manuel Trallero, publicat el passat 24/ III/ 2008, sobre unes declaracions de Marta Ferrusola. I un cop més he patit aquella fatiga sota el pes de la demagògia sistemàtica. Marta Ferrusola és una senyora de casa seva, esposa d´un expresident amb l´arròs covat ja, i per tant amb limitacions de difusió i contagi. Just el contrari del senyor Trallero, que té ploma lliure des de la trona mediàtica. Avui fa esment, parlant del catalanisme, de l´holocaust jueu, el nazisme, Hitler i altres delicadeses. També anomena persones tan dignes i assenyades com Paco Candel, a qui ningú amb un mínim d´honradesa i intel · ligència qualificaria de xarnego agraït, com diu l´articulista. Ensumo d´un tros lluny la mala fe. Si el senyor Trallero viu a Catalunya amb objectivitat i net d´esperit, observarà que aquí es pot ser, i pensar, el que es vulgui mentre es respecti com cal el veí. Si a Trallero li molesta tot el que sigui català, tant fa. El que ens fastigueja més és la temàtica monocolor dels seus articles amb comparacions desafortunades i fins i tot insultants. En una sola cosa estic d´acord amb l´article, i que em sembla de la lògica més consistent i vàlida arreu del món: és català qui parla en català. Un amic, d´origen i ciutadania alemanya, em deia si era tan important el fet de la llengua. Vaig contestar-li que depenia del que ell pretengués vivint a Catalunya: viure-hi amb tota la comoditat i garanties del món civilitzat, essent sempre un foraster respectat, o bé ser un català més amb aquella intimitat i complicitat que només dóna la llengua compartida. Prego el senyor Trallero que, amb el respecte que mereix tota opinió, es posi les ulleres de l´objectivitat i la coherència, ja que quan es troben tants i tants defectes i inconvenients és bo cercar nous horitzons més saludables i positius.

Josep M. Pous i Culí, La Vanguardia, “Cartas de los lectores”, 28 de marzo del 2008.

1 Comment

Filed under General

Tags: Acuse de recibo, Alzamora