Gomà 2
Enric Gomà. Eudald Finestres. Instruccions per a l’ocupació de Catalunya. 1938. Seguides per una notícia biogràfica de l’autor escrita per Enric Gomà. Ara Llibres. Barcelona: 2008. Pàgines: 187. Preu: 16,95€.
Aquest llibre potser vol ser una novel·la. O vol ser una novel·la o no vol ser res. La inanitat l’aconsegueix plenament. La cosa va així: Enric Gomà s’ha inventat un falangista català, Eudald Finestres, que l’any 1936 passa a Burgos, on treballa per l’aparell de propaganda del govern de Franco –allà escriu aquestes Instruccions, que constitueixen gran part d’aquest volum–; acabada la guerra d’Espanya, s’enrola a la División Azul i acaba morint «en una gran prada a l’est de Sant Petersburg». Gomà, doncs, no s’acontenta –com tan sovint fa Borges– a inventar-se l’escriptor d’un llibre i a resumir-lo, sinó que produeix sencer el llibre atribuït al seu personatge. Veurem que ha sigut una feina innecessària i inútil.
En un pròleg breu –que encara podria enganyar algun lector de bona fe i molt despistat– ens informa que les Instruccions per a l’ocupació de Catalunya les va escriure Finestres «perquè s’editessin i es distribuïssin entre els soldats espanyols destinats a ocupar Catalunya» i que el llibre «el va redactar en català amb l’esperança que l’escriptor Giménez Caballero, amb qui segons ell l’unia una amistat molt estreta, el traduiria a la llengua castellana». Per això el text (les Instruccions) conté bastantes notes entre parèntesis dirigides al futur traductor per aclarir algun punt o comentar el que s’escau, notes que és obvi que estan pensades per afegir comicitat al text i que, no menys òbviament, aconsegueixen l’efecte exactament contrari. L’aconsegueixen fins i tot per qui no sàpiga res de Giménez Caballero. Per qui en sàpiga alguna cosa, la repetició d’aquest nom al llarg del llibre és devastadora. Tinguem en compte que Giménez Caballero va voler que Hitler es casés amb Pilar Primo de Rivera i va fer algun pas en aquesta direcció (Gomà ho esmenta de passada per fer una conyeta suada de les seves i avall a que fa baixada). Casar el Führer amb la germana de José Antonio és ja una idea d’un grotesc fenomenal, digna de Buñuel, però la raó –segons l’explica Giménez Caballero a Memorias de un dictador– que aquest projecte magnífic no es pogués dur a terme ho supera tot. Davant d’això, qui té frens, per més que ganes de fer broma el dominin, para en sec i s’ho fa mirar. Perquè, davant de la combinació d’elements sinistres i ridículs que ofereix una bèstia com Giménez Caballero, posar-se a engegar innòcues gracietes de parvulari, fer-ne un llibre i posar-hi una faixa que diu «Només en aquest cas la ficció supera la realitat», més que riure fa pena.
Però hi ha lectors de molta paciència i aguant, i que tenen, a més a més, la prudència d’ignorar la història del segle XX, o almenys les seves figures més pròximes i més delirants. D’aquests encara n’hi haurà algun que s’aventurarà a llegir-se tot el llibre. S’hi trobaran un repàs que vol ser humorístic de la Catalunya de fa setanta anys; hi surt tot: el territori («Els Pirineus és [sic] la serralada que, situada d’extrem a extrem de la regió, impedeix la invasió de Catalunya per part de les potències estrangeres»), la història («Soldat espanyol, has de saber que Cristòfor Colom [...] és català de naixement, així com Hernán Cortés és de Mataró»), la llengua («Els catalans, només que percebin que una tertúlia, aplec o sessió d’espiritisme que un sol assistent ignora el seu vernacle –o bé el difunt convocat–, adopten joiosos l’idioma comú de tots els espanyols»), la bandera («és idònia en parades de llibres, tómboles i xurreries»), l’himne (el presenta al castellà en una traducció atribuïda a ¡Pemán!: «Que zozobre el enemigo oteando nuestra ensenya»), el caràcter dels catalans («Només són capaços d’explicar un acudit sota els efectes d’un coàgul cerebral»), les festes populars («En el transcurs de la nit [de Sant Joan], alguns xicots beuen en excés i intenten abusar de les noies menys previngudes. No totes tenen aquesta sort»), etc., etc. A cada pàgina i gairebé a cada línia se’ns vol forçar el riure, amb una insistència enfadosa, esgotadora.
L’estil vol ser una paròdia de la prosa dels manuals franquistes, però en català; no hi falta res: crits de «Franco, Franco», to d’arenga, abundància de signes d’exclamació i trossos de prosa recargolada, que s’enreda tota sola fins que el fil del discurs, en cas d’existir, es perdria de vista. Quan Gomà descobreix un recurs no pot estar-se de repetir-lo una vegada i una altra, i no està content fins que no és segur que ens ha fastiguejat fins al límit; és el que passa, per exemple, amb les enumeracions que acaben amb un element detonant («Barcelona és una ciutat amable, que acull el visitant amb un gran desplegament d’hostals, fondes i carteristes»), que no paren d’aparèixer al llarg de tot el llibre.
La «notícia biogràfica» hauria pogut salvar alguna cosa d’aquesta novel·la fallida. Si Gomà no estigués decididament en contra de la literatura, hauria pogut fer alguna cosa que de prop o de lluny s’assemblés a La literatura nazi en América de Roberto Bolaño, llibre en què Bolaño inventa una sèrie d’escriptors nazis americans i dedica un article a cadascun fingint l’estil d’un redactor d’enciclopèdies, recurs que li permet enllestir la vida i obra dels estrambòtics escriptors que s’empesca amb quatre pinzellades i de treure el màxim partit còmic del contrast entre la presumpta neutralitat de la seva prosa i les enormitats que va relatant. Qualsevol lector de Les vides imaginàries d’Schwob i la Historia universal de la infamia de Borges reconeixerà les semblances (lògiques, perquè Bolaño era, primer de tot, un lector) i les diferències (Bolaño era un escriptor original i no un copista). El plagi seriós, o sigui la consciència de la tradició, dóna aquests resultats feliços. El plagi de fireta, fet de retalls aprofitats d’aquí i d’allà, dóna aquesta infeliç «Notícia biogràfica», que l’autor redacta amb els mateixos tics estilístics que el seu llibre del seu biografiat, els mateixos despropòsits i el mateix avorriment mortal.
Carles Miró
·
“Amunt Espanya”
JORDI PUNTÍ
Singular com pocs, el panorama literari en català viu una situació curiosa: una divertida obra de ficció ha estat confosa amb un llibre d’història. Es tracta del volum Instruccions per a l’ocupació de Catalunya, 1938, que acaba de publicar Ara Llibres. El seu autor, Enric Gomà, es va inspirar en les instruccions que el Govern de Churchill va redactar per als soldats anglesos que el 1944 van viatjar a França, però fa un pas més. Aficionat a la paròdia literària, per donar forma a aquesta animalada Gomà es va inventar un pintoresc personatge com a autor del llibre: Eudald Finestres, falangista de Sant Vicenç dels Horts.
Representa que Finestres va escriure aquest fals vademècum per als nacionals desplaçats a Catalunya i el va enviar a Ramón Serrano Suñer, ministre de Governació de Franco. El llibre, doncs, el signa Finestres i s’acompanya d’una “notícia biogràfica d’Enric Gomà”, que ens informa que va trobar aquest document inèdit a l’Arxiu de Salamanca. L’edició és sòbria i afavoreix l’equívoc, si no fos per dues pistes: un text a la contracoberta, de Gomà, on parla d’”improbables instruccions” i una faixa amb el text: “Només en aquest cas la ficció supera la realitat”. I si no fos, clar, per la visió esbojarrada de Catalunya que ens ofereix el seu autor.
Des que van arribar a les llibreries, les Instruccions de Finestres/Gomà han tingut una vida erràtica. En plena campanya de Sant Jordi, col.lapsats per les novetats, els llibreters s’han guiat per l’instint i han posat el llibre en seccions com Política, Història, Memòries, etc. Molt poques el van situar al lloc que li correspon: ficció en català. En la mateixa línia, dilluns passat, al final del programa Àgora, del 33, el presentador va recomanar el llibre com una de les novetats recents sobre política catalana. ¿Tan fàcil és colar un gol humorístic en aquest país? N’hi ha prou de superar les cobertes del llibre, obrir les Instruccions per una pàgina a l’atzar i llegir. Així, un troba frases tan hilarants i poc fiables com: “La bandera catalana és ideal per decorar pastissos”. O bé: “Soldat espanyol, no malparlis dels volcans catalans! Tracta’ls en tot moment amb respecte geològic! Visca la Falange! Amunt Espanya!”.
El Periódico de Catalunya, 8 de marzo de 2008
·
Madrid, cuatro años después (4)
Y Bambi se hizo mayor
En esta película de Walt Disney que ha sido la noche electoral, el aumento de la participación comporta, por aquello de sumar sillas con manzanas, una euforia, un tufo a victoria apenas resistible. “Esto va bien, compañero”, me espeta a bocajarro un caballero al cual no he sido presentado. Antes de las ocho, unas sonrisas Profidén de oreja a oreja van a bordo de los militantes que empiezan a llegar a Ferraz: señores con pantalones rojos a cuadros, una pareja de chicas cogidas de la mano, unas viejecitas encantadoras… En el PSOE parece incluso que se alegran de verme.Un miembro de prensa me recluye en la sala de ídem, porque por lo visto el vestíbulo es sólo para los invitados; como si dijéramos, un ejemplo de esa España mejor que nos merecemos. En esa hora de las brujas, de las encuestas a pie de urnas –de las mentiras, de los juegos de trileros, de los vendedores de humo–, Urdaci raja en la televisión del régimen unas estimaciones para decidir el ganador mientras toma cuerpo presente el señor Blanco para no decir nada. Por no decir, ni siquiera dice que han ganado en su Lugo natal, y eso sí es una noticia sensacional. Pero afirma acto seguido una obviedad propia de la señora Pilar Rahola: “Estamos preparados para seguir los escrutinios con serenidad”. ¿Han recurrido a la infusión de tila o al Trankimacín?Igual que si fuera un estribillo sobado de una canción de Julio Iglesias, se repiten los unos a los otros que la noche será larga. Mientras, en la calle la noche es tibia. Se espera un sprint final como en las elecciones de Madrid o de Catalunya, que tanta gloria dieron a la señora Chacón como comentarista televisiva. Empiezan a salir por la caja tonta datos reales que parecen una fotocopia de las dos noches anteriores, como si estuviéramos viviendo una reencarnación de aquel PSOE ganador que después va y pierde. Hasta sale el mismo señor Sopena interpretando los guarismos en la CNN+: igual que una aparición. Y a la vez que nos obsequian con unos bocadillos sin que se produzcan daños colaterales ni nadie se ponga de color verde oscuro, ya se alcanza más de la mitad del escrutinio.
No me creo nada, como si viviera un sueño, “porque los sueños, sueños son”, dice una responsable de la cosa ésta. Pero algo pasa porque cada vez son más numerosas las caras conocidas de líderes que aparecen por estos pagos. Y ya se sabe que esa especie, cuando pintan bastos, no salen del nido ni así les quemen la colita. Entre tanto, se acogen con estruendo las noticias procedentes de Catalunya. En la calle, el público reunido jalea al unísono “que se jodan, que se jodan”. Se oyen gritos ya de “Zapatero presidente”, con el corolario de “mentirosos, mentirosos”. Y una colega madrileña se pregunta en voz alta: “Carod, ¿ministro de Exteriores?”.A las diez el señor Blanco, flanqueado por la señora Chacón y el señor Rubalcaba, se declara vencedor, y recaba de la ciudadanía calma y tranquilidad, lo que viniendo de quien viene puede ser una fuente segura de incertidumbre. La señora Chacón pasa justo a mi lado envuelta en una chaquetilla blanca, y le pregunto: “¿Emocionada?”. “Sí, muy emocionada”, acierta a responder, mientras los fotógrafos reclaman “besos, besos”, y ella se besa con la Trini con un beso que es un primor.Iban a salvar los muebles, a no morir arrollados por el autobús, a evitar la goleada, a no perder por KO, sino simplemente a los puntos… Y se han dado de bruces con la victoria, como me ha reconocido el propio señor Zapatero, en vivo y en un pasillo estrecho, tras conocer el resultado: “Yo esperaba un par de puntos de diferencia… ¡pero tanto!”. Zapatero ya no es el yerno que todos querríamos tener. Un metrosexual, un blandengue con mandíbula de cristal, una buena persona; acaso lo peor que puede decirse de un político, quizá porque ya no puede ser nada más. Ahora es un hombre de gobierno. Un hombre revestido de la pesada carga del Estado, que guarda un minuto de silencio por las víctimas de los atentados. El estadista que afirma: “El poder no me cambiará”. Desde luego, al señor Ángel Acebes le debería hacer un monumento al lado del monumento de don Pablo Iglesias, porque nunca tantos le debieron tanto a un solo hombre.
[Fuente: Manuel Trallero, La Vanguardia, 15 de marzo del 2004]
