Inmigración: ¿un debate posible?

Jump to Comments

Joc de cartes

Benvolgut Jordi,
Una amiga meva, de professió infermera, m’explica les seves experiències en una planta de nounats d’un hospital de Barcelona. Mentre parla, m’adono que les infermeres són els àngels de la guarda que cuiden els malalts quan els metges han fet la seva feina. M’explica que la majoria de nens de la seva planta són fills d’immigrants i les diverses maneres com els pares es comporten segons les seves cultures, les seves nacionalitats. Els menys agraïts son els magribins i els sud-americans, els primers per la forta presència de l’home, que controla tot el que fa la dona, i els segons perquè les seves vides son de telenovel·la i mai no saps si aquell és el pare o un home que passava per allí. Entre els més fàcils de tractar, els senegalesos o els xinesos. Amb els primers, s’hi entén en francès, però amb els segons cal la presència d’un intèrpret.
Quan la meva amiga em conta que més del setanta per cent dels nens que cura són fills d’immigrants, els pares dels quals només s’integren al sistema per treure’n el màxim de benefici i amb poquíssima flexibilitat pel que fa al respecte de les regles del joc establertes —el coneixement de l’idioma, el respecte dels horaris; les normes, en definitiva— m’adono que hem construït una societat tan utòpica com impossible de sostenir. Aquesta sanitat per a tothom comporta que una parella equatoriana de residents a Zúric, per exemple, s’empadronen a Barcelona perquè una germana d’ella hi viu i decideixen visitar-se als nostres hospitals perquè son gratuïts, només els costa el bitllet d’avió low cost. ¿ I per què no ho fan a Suïssa?. Perquè simplement la sanitat suïssa no és gratuïta per a tothom.

Sé que el debat sobre la immigració és relliscós, perillós i fa de mal parlar. Però també sé que cal afrontar-lo perquè ens afecta i ens afectarà. I fer-ho des de la realitat d’un sistema col·lapsat i no des de la idealització d’un món feliç. Venim d’un passat opressor i feixista, discriminatori, de quaranta anys de tenebres, sí, però d’això, amic, ja n’han passat més de trenta anys i cal posar les coses a lloc, i no passar-nos per l’altre costat. Qualsevol de nosaltres, per exemple, no podríem utilitzar gratuïtament un hospital a Gran Bretanya i em consta que no ens posarien un intèrpret de català o castellà si no entenguéssim la llengua de Shakespeare. Ens caldria fer l’esforç per adoptar-nos al país. Cal que s’entengui que els que venen de fora s’han d’adaptar a la nostra realitat i no fer que la nostra realitat s’adapti als costums dels que arriben. De la mateixa manera, si a casa nostra les dones no porten vel, ni a les nenes se’ls fa una ablació de clítoris poc després de néixer, doncs, no s’ha de permetre fer-ho i prou. Manen les lleis dels llocs, no les tradicions importades.

Naturalment, és molt fàcil titllar aquesta carta que t’envio avui de conservadora, xenòfoba, racista…en fi, tots els qualificatius que vulgueu, com acostuma a fer l’esquerra quan es tracten aquests temes. Crec que és d’una gran irresponsabilitat pròpia de la cultura happy-flower dels anys seixanta que tant de mal ha fet a una part dirigent del nostre país. La immigració és un tema candent que cal afrontar des de la responsabilitat i la seriositat, garantint l’acollida i tots els drets als immigrants que vinguin de bona fe —no caldria sinó— però exigint uns deures, el respecte a una civilització, a unes normes, les mateixes que ens exigirien si nosaltres fóssim immigrants, ni més, ni menys.
Tot esperant la teva resposta.
Una abraçada,

Artur Ramon

·

Benvolgut Artur,

El meu besavi patern, de qui porto el cognom, era un immigrant vingut de França. Jo mateix he estat immigrant durant tres anys al Regne Unit, on he compartit pis amb altres immigrants —alguns d’ells, extracomunitaris—, amb els quals m’uneix una profunda amistat. Entendràs, doncs, que vegi des d’una perspectiva una mica diferent el debat sobre la immigració.

D’entrada, veig que parles d’immigració centrant-te en la sanitat, i em permeto corregir-te un parell d’errors. Per començar, com a ciutadà de la Unió Europea, a Gran Bretanya pots recórrer a la sanitat pública exactament igual que un britànic: ho sé perquè, en els meus tres anys al país, en alguna ocasió vaig haver d’anar al metge de capçalera i vaig acompanyar a l’hospital algun amic, tot a càrrec del National Health Service. D’altra banda, als hospitals britànics hi ha intèrprets. Al districte de Newham, per exemple, a l’est de Londres, on el 61% de la població (sí, sí, has llegit bé la xifra: no hi falta cap coma) pertany a alguna minoria ètnica, el Bilingual Health Advocacy System atén més de 37 mil sol·licituds d’intèrpret anuals per a 40 idiomes, 29 dels quals es necessiten cada dia.

Precisament en parlar d’immigració se sol oblidar que gairebé el 40% dels estrangers residents legals a Espanya són ciutadans comunitaris. L’atenció sanitària freqüent d’un jubilat alemany o d’una pensionista danesa que hagin decidit instal·lar-se a gaudir del sol de Mallorca o del País Valencià és molt possible que resulti més onerosa per al sistema públic de salut que no les visites esporàdiques al metge d’un paleta equatorià. En qualsevol cas, algunes fonts calculen que els països d’origen dels jubilats comunitaris només retornen un 30% del cost de la seva atenció mèdica. La xifra retornada és de 260 milions, o sigui que ens gastem gairebé 800 milions cada any a atendre els jubilats de la Unió Europea.

D’altra banda, les mateixes estadístiques del sistema sanitari es poden malinterpretar fàcilment. Així, per exemple, un estudi de la Fundación BBVA i l’Institut d’Estudis Autonòmics presentat el juliol del 2005 diu que els estrangers fan servir menys que els autòctons els serveis sanitaris, i ho justifica al·legant que “la menor utilización de los servicios sanitarios en general por parte de los extranjeros podría ser explicada por su mejor salud relativa (29,4% de los extranjeros dijo tener salud excelente o muy buena en 1994 y un 39,0% en 2002, mientras que entre los autóctonos fue de un 23,9% en 1994 y un 32,6% en 2002).” Però això de “mejor salud relativa” és una trivialitat fàcilment explicable: si et mires les últimes dades de l’Observatorio Permanente de la Inmigración, veuràs que entre els immigrants només un 4% tenen més de 65 anys, mentre que el percentatge de població espanyola més gran de 65 anys és del 16%, o sigui, el quàdruple. Dit altrament: van menys al metge senzillament perquè són més joves, coi! És com l’estadística penitenciària: els immigrants són el 10% de la població total, però el 33,6% de la població reclusa; vol dir això que els immigrants són una amenaça per a la seguretat? Home, una feminista radical et diria que la principal amenaça a la seguretat som els homes: a Espanya, el 92% dels reclusos són homes, i només el 8%, dones, i a França les senyores encara es porten millor: només són el 3,7% del total de reclusos. El que passa és que la majoria d’immigrants són homes (un 55%) i d’una franja d’edat molt més propera a la franja d’edat a què pertanyen la majoria de presos.

Amb això, per descomptat, no vull dir que no hi hagi problemes derivats de la immigració, que hi són, sinó que cal situar-los en la seva dimensió justa, sense alarmismes ni desinformacions. Per exemple, i pel que fa als equatorians masovers a Zúric, a Suïssa, un dels països europeus amb un percentatge més alt d’immigrants (més d’un 20% de la població i del 25% de la població activa), tot treballador ha de cotitzar a la seguretat social (les cotitzacions les paguen a mitges entre el treballador i l’empresari) i està obligat a contractar una assegurança mèdica amb unes prestacions sanitàries que en molts aspectes (per exemple, assistència a domicili i inexistència de llistes d’espera) són infinitament superiors a les nostres. No se n’han assabentat els equatorians? La diferència fonamental amb el sistema sanitari espanyol és que el suís es troba en mans d’asseguradores privades: és obligatori, però no el gestiona l’Estat. I pel que fa a la teva amiga que diu que més del 70% dels nens que cura són fills d’immigrants: en porta ella l’estadística? És representativa del sistema en el seu conjunt? Com ho sap ella o com ho saps tu? No es pot categoritzar a partir d’anècdotes, Artur! És com aquell a qui van preguntar un dia pel canvi climàtic i va respondre que un cosí seu, que d’això en sap molt, li havia dit que no n’hi havia per tant; te’n recordes, oi?

Tampoc no m’agrada gens que tu i molts altres, encara que sense voler, parleu d’immigrants “que vinguin de bona fe”: aquesta frase de relatiu automàticament ens fa pensar que n’hi ha que vénen de mala fe. Imagina’t que algú digués que “acollirem amb els braços oberts tots els antiquaris que no trafiquin amb obres d’art robades”. T’agradaria? Proclamant una aparent obvietat (que no ens agraden els qui trafiquen amb obres robades, dels quals n’hi ha hagut més d’un cas), en realitat el que es fa és posar sota sospita tots els antiquaris.

Estic d’acord que la immigració és un tema candent que cal afrontar des de la responsabilitat i la seriositat, garantint l’acollida i tots els drets als immigrants. I si són iguals en drets, han de ser iguals en deures, ni més ni menys que els ciutadans actuals. Per això m’emprenyo quan alguns demagogs proposen examinar de català els immigrants: si ets de Costa Rica, hauràs d’acreditar que domines el català; si ets de Logroño o de Barcelona, no. Demagògia amb la immigració i irresponsabilitat amb la llengua. I així anem fent.

Fins ben aviat, rep una abraçada amb salut i força,

Jordi Ainaud

·

Mañana a las 21.45, escrituración en directo del debate de los candidatos catalanes en TV3.

1 Comment

Filed under España, General, Inmigración