Enero 30, 2008...6:00 am
¿Es Carla Bruni la última “favorita”?
Joc de cartes (Jordi Ainaud & Artur Ramon)

Favoritisme
De la imatge de la Verge a la imatge de Lancia hi ha un salt qualitatiu comparable al que va del Cristianíssim Rei Carles VII vist per Jean Fouquet al President de la República Nicolas Sarkozy vist per Philippe Warrin: dels valors espirituals als valors de mercat. Hi ha coses, però, que romanen constants: els sobirans francesos són partidaris del pit petit; potser perquè allí hi ha la bona confitura. Ho veiem en el retrat que François Clouet va pintar de Diana de Poitiers, amant de Francesc I i del fill de Francesc, Enric II, un monarca a qui imaginem amb un complex d’Èdip tan gran com un castell del Loira. El bust de Madame de Pompadour, favorita de Lluís XV, el podem valorar amb més precisió si fem cas de la llegenda que diu que les copes de xampany anomenades “Pompadour” són un emmotllat dels pits de la dama, tan apreciats pel Cristianíssim Rei, i tan menyspreats pels enòlegs actuals. La següent favorita de Lluís XV, una jove irlandesa anomenada Marie-Louise O’Murphy, va tenir la sort que François Boucher la immortalitzés com una Lolita avant-la-lettre de quinze anys. En canvi, l’última favorita de Lluís XV i dels Borbons francesos, Madame du Barry, es va haver d’acontentar, per al seu millor retrat, amb els serveis de Marie Louise Élisabeth Vigeé-Lebrun. Els presidents republicans, en canvi, sempre s’han mostrat més discrets amb les seves favorites, com saben les dues senyores Mitterrand. L’única indiscreció sonada la va protagonitzar el president Félix Faure, a qui no se li va acudir res millor que morir-se d’un atac de cor al despatx mentre la seva amant Meg Steinheil li practicava el que els diputats de l’oposició van anomenar “la pompe funèbre”; com diria Clemenceau sobre el dissortat Fauré, “Il voulut être César et il finit Pompée”. No hi ha gaires retrats de la senyora Steinheil, tot i que el seu marit era pintor. Aquest n’és un, de l’època de la seva liaison dangereuse amb Fauré. No et recorda ningú?
Salut i força,
Jordi
·
Benvolgut Jordi:
Una vegada més em sorprens amb la teva erudició però em deixa perplex aquesta curiosa teoria del gust pels pits petits a la Cort francesa. També destacaria de la iconografia pictòrica que ens ha arribat i que més recordo la meravellosa Verge envoltada d’àngels del reixantista Jean Fouque, una Madonna més italiana que francesa de la qual sobresurt el seu prominent pit esquerra, rodó i inflat, de silicona avant la lettre. Un pit en grisalla que resumeix una manera geomètrica i abstracta al límit entre la cosa divina i la sensual/sexual. Es veritat que les dames de Fontainebleau tenen pits petits i punxeguts que es poden relacionar amb els de la cantant de moda, però convindràs que pertanyen a una cultura i una mirada nòrdica de copsar el pit, més propera a les enigmàtiques Venus de Cranach que a les obscenament carnals de Rubens. Tampoc les nimfes rococó de Boucher, ni les de Watteau, ni les acadèmiques odalisques d’Ingres o les impressionistes dames de Manet o Monet, les associaria amb una talla petita, sinó més aviat praxitel•liana; m’explico, glàndules de cànon perfecte, escultòriques.
Sé que el tema d’avui no és el que fins ara m’ha ocupat però no podia deixar de tractar-lo per dos motius: és suggerent i tu ja has abordat amb rigor l’assumpte que motiva aquest joc de cartes . Apuntaré, però, que entre les dues dones d’aquest Napoleó-Sarko, entre Cécile i Carla, enllà de compartir la mateixa inicial en el nom i el mateix anell de prometatge, hi ha una gran similitud física, com si fossin germanes. Una mirada freda, distant, aires de top-model i un rostre gèlid les associa. Diríem que la Bruni és la versió modernitzada de Cécile. I possiblement uns pits petits i de gust tout court, seguint la teva teoria. Els de la cantant, els hem vist i en donem fe; en canvi, els de l’exprimera dama tan sols els hem pogut imaginar, la qual cosa sempre és més eròtica, perquè l’erotisme no és més que la imaginació d’un impossible.
Una forta abraçada,
Artur
3 Comments
Abril 9, 2008 at 6:53 pm
Santa Llúcia, tanta erudició mamària em desborda.
Abril 9, 2008 at 6:59 pm
No havia llegit res similar des de la correspondència del cardenal Martini i l’Umberto Ecco. Però, estimats pardillos, com s’han pogut deixar la referència erudita a les germanes d’Estrées?
Mayo 6, 2008 at 10:12 pm
Cada dia sou millors escrivint amb erudició i rigor. Es nota que el tal LLimac no llegeix bé: les dames de Fontaineblau que cita l’Artur son les germanes d’Estrees. Ell sí que es pardillo, ignorant, mestre-tites i envejós.
Leave a Reply