Sergi Xavier/ Raskólnikov
El noi del tren
Melcior Comes / Escriptor
Ara el fet ja ha passat
[¡Ah, el paso del tiempo -algo que nunca es noticia- apacigua los ánimos, como la música amansa las fieras. Es un narcótico de eficacia contrastada.]
i en podem parlar amb calma.
[La distancia es el olvido, la lejanía dulcifica los perfiles, difumina las aristas, apaga la llamada “alarma social” hasta convertirla en unos simples rescoldos. ¿Quién se acuerda ya de la farmacéutica de Olot, de la niña Alba…? Yacen para siempre en el sueño de las hemerotecas devoradas por la rabiosa actualidad.]
Fa alguns mesos que van sortir les imatges i l’individu
[Nótese el pudor del autor que no cita ni una sola vez a Sergi Xavier por su nombre y apellido, es una alegoría sin rostro.]
va ocupar durant unes setmanes l’actualitat informativa, al seu damunt vam descarregar tots els necessaris exabruptes que exigeix la nostra moral tan pudorosa i em sembla que ens vam quedar més tranquils. Sí, parlo del famós noi del tren, que en una gravació vèiem increpar una noia, a la qual insultava i maltractava fins a clavar-li una puntada de peu a la boca mentre parlava per telèfon mòbil amb inequívoc aire de fantotxe. Les imatges eren sens dubte inapel·lables,
i no vull justificar l’atac ni donar-hi motius.
[La exculpatoria obligada de quien empieza la frase proclamando “Yo no soy racista” para colocar a continuación un “pero”. La salvedad desvanece cualquier duda al respecto.]
Tot el que pretenc és posar de relleu com, davant l’evidència ferotge del fet, tots vam reaccionar de la mateixa manera.
[Falso. Hubo quien habló de familia desestructurada, de pertenencia a movimientos fascistas, de tratamiento psiquiátrico incluso quien culpó de todo a LOGSE. Como en el gordo de la lotería de Navidad, la culpa andaba muy repartida.]
El primer que vam dir va ser que es tractava d’un desgraciat, d’un indesitjable, d’un tipus absolutament intolerable a qui s’havia de castigar. I segurament teníem raó, però, ¿per què no reaccionem així davant els altres violents, fins i tot davant els assassins, als quals coneixem a través dels llibres o el cinema?
ANEM DIRECTAMENT ALS EXEMPLES INSIGNES. El Raskolnikov de Dostoievski, el protagonista de Crim i càstig, un dels cims de la literatura mundial.
[“Debía tener yo doce años cuando, hace cuarenta y cinco, leí Crimen y castigo por primera vez, y me pareció una obra poderosísima y emocionante. Lo volví a leer a los dieciocho (…) y me pareció pomposo, terriblemente sentimental y mal escrito”. Vladimir Nabokov, Curso de literatura rusa, pág. 215]
Aquest personatge mata una vella usurera a destralades. I en la novel·la ho veiem, hi assistim, presenciem el fet amb la poderosa immediatesa que permet la prosa d’un gran creador. Fins i tot el protagonista, sorprès en plena feina, es veu també obligat a assassinar la germanastra de la vella, una pobra deficient, però mai he llegit cap judici sobre el llibre que em digui que l’estudiant amargat de Sant Petersburg és un desgraciat, un indesitjable.
[Raskólnikov era, si hemos de creer lo que Dostoyevski, con bastante optimismo, quiere hacernos creer, un muchacho bueno, leal a su familia, por una parte, y a elevados ideales por otra, capaz de abnegación, amable generoso y trabajador, aunque muy vanidoso y orgulloso, incluso hasta al punto de replegarse por completo en su mundo interior sin sentir la necesidad de las relaciones humanas de corazón a corazón”. Vladimir Nabokov Curso de literatura rusa, pág. 219 ]
Això és el que en diu el crític més eminent dels darrers temps, Harold Bloom: “Igual que Macbeth, Raskolnikov és un ésser ple de bones qualitats, els seus impulsos són essencialment honestos, i són plens d’humanitat”. ¿”Igual que Macbeth”? ¿Macbeth, l’assassí del somni innocent del rei Duncan, també és “ple de bones qualitats”? Raskolnikov aspirava a realitzar un fet digne d’un Napoleó, i Macbeth mata assedegat de poder, persuadit per la veu incitadora de la seva dona.
[“Nótense las ideas curiosamente fascistas que Raskólnikov desarrolla en un “artículo” a saber, que la humanidad se compone de dos partes, el rebaño y los superhombres; la mayoría debe someterse a las leyes morales vigentes, pero los pocos que están por encima de la mayoría deben ser libres de dictar su propia ley. Así Raskólnikov empezaba afirmando que Newton y otros descubridores no deberían haber vacilado en sacrificar a docenas o cientos de vidas individuales si esas vidas los hubieran estorbado en su proyecto de dar a la humanidad el beneficio de sus descubrimientos". Nabokov, Curso de literatura rusa, pág. 219 ]
¿Per què aquests executors d’uns fets molt més menyspreables que una puntada de peu a la boca sense gaires conseqüències els considerem menys infames, més dignes de respecte?
LA LITERATURA, TALMENT COM EL CINEMA, ens acara a la complexitat de les accions i els individus. Veiem el que envolta cada gest, d’on prové una reacció, quin és el vertader caràcter i disposició d’un home a qui només acostumem a mirar durant la realització de fets molts concrets de la seva vida. Gràcies al cinema i a la literatura veiem que també l’assassí té sensibilitat, gust, amors, que també l’home més infame té costats dignes d’admiració i és capaç de fascinar-nos. En una de les sèries de televisió de més qualitat dels darrers temps, The Sopranos, ens apropem a les intimitats dels mafiosos de la perifèria de Nova York, els veiem assassinar-se, corrompre polítics, robar i extorsionar, però també veiem com intenten criar els seus fills amb educació i dignitat, com mantenen la paraula donada, com estimen les seves dones i donen assistència als amics desemparats, com intenten anar més enllà de la delinqüència per intentar arribar a una vida no lligada per sempre als desgavells del crim.
[Claro que sí. Junto a los gánsters de mentirijillas incluiremos a los autores del Holocausto porque seguro que ellos también tenían su “sensibilitat, gust, amors, que també l'home més infame té costats dignes d'admiració”. ¿Y que me dicen de Franco, de Stalin…? Seguro que también tenían cosas admirables. Lo que no sabemos cuáles eran.]
POT SER, COM ENS DIU MILAN KUNDERA, que hi hagi en l’home un instint innat, indomable, que el fa jutjar sense comprendre. I amb això no vull dir que si sentíssim i veiéssim tot el relat de la vida del noi del tren no reaccionaríem com ho fem davant l’evidència de les imatges. Potser sí, però també pot ser que no: tal vegada sentiríem menys fàstic si coneguéssim la seva situació familiar, el seu passat, els vincles que ha hagut de sofrir amb l’altra gent del seu entorn; o tal vegada, un cop sabudes certes coses, tindríem vertaders motius, sobradament fonamentats, per emetre un judici furiós i inqüestionable.
[“Y, por último, está la idea del libre albedrío, la del crimen que se comete por el hecho en sí, de cometerlo”. Vladimir Nabokov, Curso de literatura rusa, pág. 215]
Avui, 14 de gener del 2008, pág. 19.
Ilustración: Jaume Batlle, para Avui.
Escribe un comentario