¿Por qué está de moda Montaigne?

Jump to Comments

“Más ambiciosa -o polivalente- es la ministra de Vivienda, Carme Chacón, que es también todo un poder en el PSC. Como tres eran tres los Reyes de Oriente, es la única que ha tenido la prudencia de pedir tres regalos, para que ellos sumen u opten, según haya afectado a Sus Majestades la crisis de las subprimes. Para empezar, un libro, que siempre luce: Los Ensayos de Montaigne, pero no en la lujosa edición ilustrada por Dalí que Planeta comercializó el pasado año, sino en la recién publicada por El Acantilado, según la edición de 1595 de Marie de Gournay, filósofa francesa precursora del feminismo”. [Fuente: La Vanguardia]

·

JOC DE CARTES (ARTUR RAMON & JORDI AINAUD)

Benvolgut Jordi:
El 1981 tu i jo teníem catorze anys i anàvem plegats a l’escola o potser tu ja l’havies deixat per anar a d’institut, no ho recordo bé. Teníem catorze anys, sí, i jo no sabia qui era Montaigne, -tu segur que sí-, perquè no anava al Liceu Francès sinó al Tècnic Eulàlia. El mateix any, François Miterrand es va fer la fotografia oficial com a president de la República francesa a la biblioteca del palau de l’Elisi, tot subjectant Les Essais de Montaigne a la mà, “reivindicant així la seva faceta d’home d’alta cultura i humanista, per a donar al món la imatge d’una França apassionada per la llibertat i la tolerància i creadora dels drets de l’home”, tal com sosté Antoine Compagnon (Michel de Montaigne, Los ensayos, según la edición de Marie de Gournay, El Acantilado, 2007, págs XI i XII).
Passats més de vint-i-cinc anys del Montaigne de Miterrand, se segueix reivindicant la figura d’aquest home de lletres del Renaixement des del seu propi país i des de fora. Darrerament, hi ha una montaignemanía, que quasi arriba als nivells popular de l’abbamanía, a casa nostra amb diverses edicions de la seva obra principal, Els essais, escrita el 1580. ¿Per què Montaigne avui? Aquesta és la qüestió. Son massa fàcils totes les lectures o respostes que se m’acuden instantàniament: la recerca de Montaigne en busca d’uns valors personals en una societat relativa i desnortada; Montaigne com a far per a un ordre social renovat, buscant las bases per a una nova civilització; la lectura de Montaigne com a metàfora de l’alta cultura, llegint (o millor dient que (re)llegim els clàssics) semblem més cultes del que som; o Montaigne com a lloc comú, com Shakespeare a Anglaterra o Cervantes a Espanya, il·lustre referència, bust ineludible per a una galeria de clàssics universals.
Totes aquestes respostes o lectures al perquè de l’aparent èxit de Montaigne entre nosaltres son tan possibles com esquemàtiques i estic segur que coincidirem i que a tu se t’acudiran moltes altres i més interessants. Com passa amb les grans obres de tots els temps, cada persona té la seva pròpia obra, té el seu propi Montaigne. Però, crec que l’essència d’aquest perquè cal buscar-lo en les mateixes paraules de l’autor amb les quals introdueix el seu llibre: “Lector, éste es un libro de buena fe. Te advierte desde el inicio que el único fin que me he propuesto con él es doméstico y privado… Porque me pinto a mí mismo… Así, lector, soy yo mismo la materia de mi libro; no es razonable que emplees tu tiempo en un asunto tan frívolo y tan vano” (idem, pags. 5 i 6). Aquesta carta al lector conté dues grans idees d’extrema modernitat: el subjectivisme o el jo com a matèria de reflexió literària i la falsa vanitat que consisteix en presentar-se com un autor de bona fe que no vol que perdis el temps amb les seves disquisicions quan sap,perfectament, que la seva obra vola més alt del que poc que apunta. Aquests dos trets -individualisme creatiu i aparent modèstia-, son els que defineixen l’artista modern i Montaigne les presenta a finals del Renaixement, molt abans que es reivindiquin els artistes nascuts sota el signe de Saturn.
Per això, retornem a Montaigne no tant com un clàssic sinó com un precursor de la modernitat. Hi ha obres de literatura i d’art que els temps els hi va a favor i altres que els hi va en contra. ¡Quants artistes tan celebrats en vida son avui vistos com a decadents i quanta ignorats llavors son avui tan celebrats! A Montaigne el temps li ha anat clarament a favor i, com passa amb els grans vins, segurament Montaigne és avui millor que ho fou fa més de cinc segles. O, millor dit, el degustem millor del que ho feren en els seus dies.
Les Essais son una obra sense gènere: memòries, assaigs, novel·la històrica, poesia… Una obra construïda des de l’humanisme i escrita per un humanista que constantment es val, a través d’innumerables cites, dels clàssics grecs i llatins i de fets remots i contemporanis per a il·lustrar, a tall d’ exemples, dels conceptes que escriu. En el laberint de Montaigne les cites son com il·lustracions a peu de pàgina. El seu discurs és fresc i poc farragós perquè escriu amb un llenguatge natural i senzill conscient que les grans idees es poden expressar tal com es parla, estil literari que ha influït a gran part de la literatura francesa posterior. No podem entendre un Chataubriand o un Hugo, per posar exemples de la mateixa alçada, sense el mestratge de Montaigne. I casa nostra, ¿no trobes que un Pla o un Sagarra tenen molt de Montaigne?.
En fi, he intentat donar resposta a la pregunta que ens plantejàvem i ara m’adono que he escrit molt per a dir ben poca cosa. ¿Què sé jo? Una abraçada del teu amic montaignista (no confondre amb montillista, que és tota una altra cosa, please),

Artur

·

Benvolgut Artur,
Creu-me, als meus catorze anys, no tenia ni la més petita idea de qui era Montaigne. Llegir a aquestes tendres edats els Essais no pot fer cap bé al lector, perquè Montaigne és un autor madur que demana lectors també madurs, com ara Josep Pla, Joan Fuster i Salvador Espriu, lectors provats del savi gascó.
Dic això de “lectors provats” perquè Montaigne és molt citat, fins i tot últimament molt comprat, però dubto molt que sigui igualment llegit. Jo, per començar, no em refio ni un pèl de la foto de Mitterrand amb els Essais a la mà: el gris funcionari de Vichy que es passa a la Resistència quan Vichy fa figa, el cínic hipòcrita que mantenia amb cabals públics la seva família oculta, el terrorista d’Estat que, segons l’almirall Lacoste, va ordenar que s’enfonsés el Rainbow Warrior, el MitteRamsés que, amb la complicitat de Jack Lang, va enterrar viva la cultura francesa sota masses ingents de totxo i pedra, si mai va llegir Montaigne, no en devia entendre ni un borrall o, pitjor encara, tant se li’n devia fotre. No és pas França qui és “apassionada per la llibertat i la tolerància i creadora dels drets de l’home”, sinó Montaigne: la França en què ell viu s’emborratxa en la sang de les guerres de religió que culminarien amb la massacre de Sant Bartomeu, immortalitzades en vers per Agrippa d’Aubigné i en prosa fulletonesca per Dumas a La reina Margot. Montaigne, mig estoic, mig escèptic, té gana i somia pa.
Tornant, però, als lectors de Montaigne, a mi m’agrada pensar que els Essais són un dels únics llibres que sabem amb certesa que formaven part de la biblioteca personal de William Shakespeare, que es va inspirar en la pintoresca traducció que en va fer John Florio el 1603 -concretament, de l’assaig “Des Cannibales”- per a la seva immortal Tempesta on Caliban és un anagrama de Caníbal. Sembla, d’altra banda, que l’exemplar de Shakespeare havia passat també per les mans de Ben Johnson, com explica un literat igualment il·lustre, el nord-americà Ralph Waldo Emerson en el seu deliciós assaig sobre “Montaigne or the Skeptic”.
“Je ne dis les autres, sinon pour d’autant plus me dire” (“De l’Institution des Enfans”); ja m’agradaria a mi poder-ho proclamar, però reconec que la meva és una estratègia de calamar: un bon raig de tinta, un doll de noms, dades i dates, i ja puc fugir amagant el fet essencial i inconfessable: que no he llegit Montaigne; o, si més no, tots els Essais: me n’he llegit fragments més o menys llargs, com ara l’“Apologia de Ramon Sibiuda”, però mai l’obra sencera. De tant en tant, poso a prova els meus coneixements de francès anant als textos en línia, i el que tenia a la barra de Preferits del meu Explorer era el del Montaigne Project de la Universitat de Chicago. Però aquest és el text de l’edició de Pierre Villey, i ara resulta que els editors de La Pléiade, com ens explica el senyor Compagnon, han decidit que Villey va engendrar un monstre de Frankenstein filològic. Compagnon ho justifica sense entrar en detalls, però els periodistes culturals de la premsa espanyola, montaignistes sens dubte de pura raça, s’afanyen a aclamar el retorn triomfal del text dels Essais editat el 1595 per la fille d’alliance de Montaigne, Marie de Gournay. Jo, pobre de mi, com que, en resposta al “Que sais-je?” montaignià, dic: “Ben poca cosa”, busco el parer sobre el tema de la Société Internationale des Amis de Montaigne, i em sembla que convindria matisar. Per si de cas, però, ja he localitzat una edició de 1595 en línia.

El problema de tots aquests textos en línia és que:

1) només estan disponibles en francès i en anglès;

2) no es poden regalar per Nadal;

3) no fan bonic a la prestatgeria del menjador, en un lloc de prestigi, ben visible, al costat de la Divina Comèdia il·lustrada per Barceló (per als bibliòfils, hi ha una edició parcial dels Essais il·lustrada per Dalí), el Quixot amb gravats de Doré o algun altre dels clàssics universals que cal tenir però no necessàriament llegir, ben relligats, amb tapa dura, tela, cuiro i materials nobles.

L’avantatge, però, és que els textos en línia són gratuïts, i així no ens sap econòmicament greu passar del senyor Villey a la senyora Gournay en francès, mentre que, en castellà, si vam comprar els tres volums de l’edició de Càtedra, o el primer volum de la de Gredos (el segon ha de sortir enguany), resulta que ens hem de tornar a escurar la butxaca per fer-nos ara amb l’edició d’Acantilado, l’única que segueix la de la fille d’alliance de Montaigne. En català, d’altra banda, després que la traducció de Vicent Alonso publicada per Proa, seguint l’edició de Villey, hagi obtingut cert èxit de vendes, no crec que trobem cap editor prou suïcida per fer traduir l’edició de Marie de Gournay.
En definitiva, ¿per què estan de moda els Essais? Doncs perquè, com ha intentat demostrar el meu text, se’n pot dissertar fins i tot llargament sense haver-los llegit.
Salut i força!

Jordi

1 Comment

Filed under Cataluña, General

Tags: Montaigne